A veure qui la diu més grossa

La meva màxima preocupació, quan escric un article, és que no deixi indiferent. Que faci pensar la gent que se l’acaba de llegir, que creï debat, controvèrsia, fins i tot que els lectors m’adrecin les seves impressions i em diguin si creuen la meva opinió encertada o no. Que m’argumentin els motius de la seva conformitat o desavinença, que puguem intercanviar parers.
Però rares vegades puc comprovar si això passa. Primer, perquè encara no tinc el do de la ubiqüitat, ni la capacitat per entaforar-me al magí dels qui em llegeixen per veure les seves reaccions. I segon, evidentment, perquè són poquíssims els que em fan arribar les seves opinions, i gairebé sempre són amics, parents o coneguts.
No és que vulgui que la gent em pari pel carrer per comentar-me l’últim article que he fet, o el penúltim, o l’avantpenúltim. No aspiro a tant. Però em sap greu que, després d’haver posat totes les energies en confegir un escrit que, per trons, ha de generar diàleg, discussió i caliu, l’únic caliu que quedi sigui el de les brases gràcies a les quals hom es cruspeix un esplèndides costelles de carn.
Aquesta decepció en massa ocasions se’m converteix en una sensació de soledat, i no puc evitar sentir-me com qui crida l’eco i no obté cap mena de resposta. Tinc la impressió que escric, només, per a mi mateix i per a un cercle reduït d’individus, quan la meva intenció és arribar al major nombre possible de gent. Em sembla que, tal com ja s’han lamentat altres articulistes abans que jo, no hi ha pràcticament ningú a l’altre costat.
I moltes vegades penso si no m’estic equivocant, si no hauria d’emprendre un altre camí. Si realment vull causar impacte, deixar una empremta en els meus lectors i provocar que aquests últims no puguin resistir-se al feed-back, a la interacció, perquè no canvio d’estil? Perquè no començo a practicar una prosa més contundent, directa i desacomplexada? Perquè no dic, d’una vegada per totes, les coses pel seu nom, encara que puguin resultar desagradables? Perquè no les començo a dir amb un llenguatge inequívoc, que no deixi lloc a dubtes, un llenguatge on no hi manquin les paraules dures, malsonants, insultants i fins i tot escatològiques?
Potser sí que ja és hora d’adoptar una actitud desafiant, xulesca fins i tot, envers tot allò que no m’agrada. Potser sí que ja és hora d’abandonar aquesta forma de fer excessivament equilibrada, equànime i reflexiva, que només m’ha comportat passar desapercebut fins ara. Provo de picar ben fort, ben alt, en dic quatre de fresques, m’abraço definitivament a la filosofia del broc gros i l’estirabot? Ho provo?
Si ho faig, de ben segur que em sortiran tants amics com enemics. Els primers em seran incondicionals, els segons no em podran veure ni en pintura acrílica; n’hi haurà dels primers que em defensaran a mort, n’hi haurà dels segons que de mort, precisament, m’arribaran a amenaçar. No deixaré indiferent ningú. Parlaran de mi, bé o malament, però parlaran de mi (quanta raó tenia qui va inventar la màxima No news, bad news!).
Tant és que no pensi el que escric, que no escrigui el que pensi. No importa que digui coses només per dir-les, per fer bullir l’olla, per esvalotar el galliner. Del que es tracta és de tenir el personal entretingut, perquè és això el que vol: carnassa. I de pas, satisfer la meva dosi diària, setmanal o mensual de vanitat periodístico-literària.
Tant se me’n dóna que, d’aquesta manera, se’m consideri un maleducat. És més, tant se me’n dóna si jo sóc conscient que sóc un maleducat. Perquè jo he vingut al món a transgredir-ho tot, a escandalitzar tothom, a ser el més original de tots, a destrossar tot indici de correcció política (que políticament correcte, això de criticar les coses políticament correctes), a dir tot el que s’ha de dir sense mossegar-me la llengua.
Se me’n fot, que els meus articles siguin una concatenació d’exabruptes, inexactituds, falsedats i paraules de dubtós pedigrí. Que els meus escrits només siguin façana, palla, i que tinguin menys consistència que la gelatina. Que no aportin res, que no diguin res, que, al cap i a la fi, no siguin res. Se me’n refot, que m’acabi convertint en la meva pròpia caricatura, en un ésser petit, petit, amb menys credibilitat que aquell que cridava “Que ve el llop!”, i que va acabar engolit per la bèstia. Se me’n refot, i sabeu perquè? Perquè, a aquestes alçades de la història jo ja sóc un tio conegut, tu. Famós.
I si la cosa es torç, si m’abraonen perquè he dit una animalada de l’alçada de la Sagrada Família, si m’acorralen exigint-me un acte públic de contrició perquè he ofès greument un col·lectiu o la pràctica totalitat de la societat, cap problema. Sempre puc escudar-me en allò tan conegut de la llibertat d’expressió. Sí, ja sabeu, la llibertat a dir el que em roti sense atènyer a consideracions polítiques, religioses o ètiques.
Això últim em pot servir, també, per denunciar una campanya orquestrada que només busca callar la meva veu (“Forces molt obscures i poderoses em tenen en el seu punt de mira”, podria pregonar als quatre vents per fer-ho més grandiloqüent). Per deixar clar que la meva opinió incomoda molta gent, que amb aquesta excusa aprofiten l’ocasió per intentar defenestrar-me. Per denunciar que no interessa que hi hagi gent com jo, que diu casualment el que alguns no volen sentir dir.
La veritat és que, entre denunciar una campanya de persecució contra la pròpia persona i fer-se la víctima hi ha una distància ínfima, gairebé imperceptible. Es passa d’una cosa a l’altra amb una facilitat tan gran, que és molt difícil resistir-s’hi. I això la gent d’aquest país ho sap. Ara, una altra cosa és que, quan algú posa el crit al cel perquè creu que l’empaiten uns indesitjables, aquesta mateixa gent li fa costat perquè aquí sempre s’ha estilat posar-se de la banda de les minories, els dissidents o els reprimits. Sempre genera corrents de simpatia, això de lluitar sol contra el perill.
De la mateixa manera, les adhesions que pot rebre un escriptor que ha ocasionat un autèntic terrabastall mediàtic seran més incondicionals si provenen dels seus companys de professió. Escriptors, periodistes, intel·lectuals que potser mai s’haurien plantejat posar-se-li al costat -unes vegades per indiferència, d’altres per pura i simple animadversió- són els primers a promoure manifestos que busquen rehabilitar la ja prou malmesa imatge pública del vilipendiat. Perquè ja se sap, el gremi és el gremi, i un atac contra un dels seus membres moltes -massa- vegades és considerat un atac a tot el conjunt.
I si l’escriptor forma part d’una corrent de pensament determinada, tres quarts del mateix. Encara que no l’hagin llegit mai, molts dels que li donaran suport ho faran simplement perquè pensa com ells, perquè és “dels seus”, de la seva corda. I encara més: li faran costat perquè és l’excusa perfecta de continuar la guerra que mantenen amb l’exèrcit de l’altra banda de la trinxera. Les postures eternament enfrontades aprofiten el més mínim detall per tirar-se els plats pel cap.
Pot ser, però, que tots els esforços per defensar-me caiguin en sac foradat. Que no coli el tema de la llibertat d’expressió, ni el del victimisme. Que no facin pinya al meu voltant els companys del gremi o els meus correligionaris. Pot ser. I llavors què faig, mareta? Doncs sortir per la porta falsa: dir que les meves paraules s’han tret de context. Que s’han d’entendre dins d’un marc i que no es poden treure esbocinades perquè estan integrades en un tot coherent (el “coherent” que no falti!). A tot estirar, puc mig reconèixer que m’he equivocat, però sempre utilitzaré la fórmula “expressions desafortunades”, mai cap altra que delati el meu penediment o el meu desconcert per haver ficat la pota fins al fons.
Per molt que ho intenti, no sóc capaç de canviar de forma d’escriure. Em veig incapaç, per moltes voltes que hi doni, d’entrar a sang i foc en qualsevol qüestió i deixar-ho tot arrasat. Perquè? En primer lloc, perquè crec que una opinió s’ha de formular des del respecte envers totes les altres, siguin o no coincidents amb la nostra. Mostrar respecte és importantíssim si el que volem, realment, és que se’ns respecti i que puguem establir un diàleg franc i constructiu. Després, perquè penso que s’ha de ser seriós. No pas estirat, ni hieràtic, ni mira’m-i-no-em-toquis, sinó precís en les afirmacions i gens donat a la banalització. La qual cosa no vol dir, és clar, que enmig d’una explicació no hi puguem introduir unes gotes d’humor. Només faltaria! Llavors, perquè s’ha de ser humil: hom ha de ser conscient que potser són els altres, els que tenen la raó. A continuació, perquè m’importa tant allò que dic com la forma en què ho dic. La meva intenció és comunicar un missatge, però no a qualsevol preu. L’estructura del text i el vocabulari han d’estar-hi a l’alçada. No pot ser que una concentració excessiva de paraulotes per metre quadrat i un desgavell conceptual desvirtuïn la idea principal. I en últim lloc, una qüestió molt relacionada amb l’anterior: perquè m’agrada pensar les coses abans d’escriure-les. No hi ha res més dolent, a l’hora de confegir un article, que abocar a raig els pensaments tal com estan desats al nostre cervell. Perquè llavors és quan s’acostumen a escriure les bestieses de les quals hom es penedeix un cop les veu publicades. Per tant, sóc partidari de reduir la marxa, parar si convé, i considerar les implicacions d’escriure tal cosa o tal altra. La qual cosa, per cert, és més necessària que mai en els casos que hom vol escriure sobre un tema que el posa dels nervis. Tranquil·litat i bons aliments, que diria aquell.
Per molt que ho provi, no puc abandonar el meu estil. I mireu que em costaria poc, abandonar-me a les baixes passions! Però res, xiquets. És com si tingués una paret a davant i no la pogués franquejar de cap de les maneres. És possible que alguns em diguin, davant aquesta incapacitat manifesta, que tinc massa prejudicis, o que sóc massa primmirat, massa tou. Que així no deixaré de sentir-me sol cada cop que esperi, endebades, una allau de respostes a l’avantpenúltim, el penúltim o l’últim article que he fet. Però, voleu que us digui una cosa? Tot això m’importa ben poc. Perquè m’estimo més estar sol que mal acompanyat.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 146 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2006)

Oli en un llum a l'Institut de Seròs

Divendres 17 de febrer vaig anar a l’Institut de Seròs, al Segrià, a parlar d’Oli en un llum als alumnes de 4t d’ESO. Ho vaig fer convidat pel professor, filòsof, poeta i pelacanyes Hèctor Hernández. A l’Hèctor el conec des de fa mitja vida, com ell va dir. Vam compartir pis i aventures universitàries el curs 1994-95 a la Vila Universitària. Recordo, especialment, el dia que el vaig treure a ballar un pas-doble en un pub de la Zona Hermètica de Sabadell. Un altre company de pis, el Marc Planella (pobre), no sabia on mirar… L’Hèctor es va declarar fortament impressionat per aquest fet, ja que em va confessar que era la primera vegada que, ballant, el portaven agafat de la cintura…

Bé, deixem-nos d’històries i anem al tema que interessa. Com deia, vaig parlar als estudiants de Seròs, però també d’Aitona, Maials, la Granja d’Escarp i Massalcoreig, del meu primer llibre, Oli en un llum. Com el vaig escriure, com em van ajudar a escriure’l –menció especial a un dels meus editors, el Jordi Quer-, durant quant temps vaig escriure’l i perquè vaig escriure’l. Els vaig passar unes fotos del collir olives, preses als trossos del terme de Sarroca “El Racó del Castelló” i “L’Espartova”, per il·lustrar alguns dels passatges de la novel·la Oli en un llum. També els vaig llegir un fragment d’un dietari que encara –esperem que sigui per poc temps- tinc per publicar, el qual tracta, precisament, de “L’Espartova”. I és curiós, perquè mentre el llegia, em vaig mig emocionar. Potser era perquè em tocava molt endins.

La jornada va acabar a Lleida, amb l’Hèctor, dinant al Restaurant Sant Bernat. Ell va menjar escalivada i un entrecot poc fet. Jo, sopa de peix i el meu plat preferit: conill amb allioli. Vam mantenir una conversa com feia anys i panys que no manteníem. Vam parlar, dos amics de mitja vida, de política, cultura, educació i, evidentment, de dones –pensàveu que hi faltarien?

Gràcies per tot, Hèctor. I fins la propera.


Nota: Podeu veure totes les fotos de la jornada al meu perfil de Facebook.

Petra oleum

Pagesos, transportistes i pescadors. Tots han fet sentir la seva veu, d’uns mesos ençà, contra la pujada del preu dels carburants. I això només és el començament, ben aviat sorgirà un altre col·lectiu -fiqueu-hi el nom que vulgueu- que protestarà perquè el simple fet d’omplir el dipòsit els suposarà una veritable sagnia econòmica. No costa gaire predir què passarà, sobretot si teniu en compte, primer, la quantitat de vehicles que hi ha a tot arreu; segon, que el nostre món està estructurat al voltant del petroli; i tercer, que el preu del combustible no baixarà encara que s’acabin tots els huracans, els terratrèmols i les guerres del planeta.
No cal ser gaire llarg per aventurar el que pot passar en un futur no gaire llunyà. I és per aquest motiu, precisament, que em sorprèn que els mitjans de comunicació no en facin esment. La premsa, la ràdio, la televisió, els portals de notícies d’internet es limiten a descriure les conseqüències de la tractorada pels carrers de Lleida en plena Fira de Sant Miquel, o del tall de l’autopista a la Jonquera, o del bloqueig dels principals ports de la Mediterrània, però no n’analitzen a fons les causes. A tot estirar, recorren als tòpics de sempre: que si el preu del gas-oil o de la gasolina retalla dràsticament el seu marge de benefici, que si els sous ja són prou baixos com per haver-se de gastar un dineral en combustible… Res, tu, res de nou sota el sol.
Tant els costa dir que el petroli és un producte sotmès a una especulació brutal i despietada, la pitjor part de la qual recau en les butxaques dels petits consumidors? Tant els costa dir que és un bé escàs, cada cop més escàs, i que la hipòtesi més factible és que el seu preu no pari de pujar? Tant els costa dir que, com a bé cada vegada més escàs, s’han de cercar alternatives, a poder ser més barates i menys contaminants?
Potser m’equivoco de mig a mig (no seria pas la primera vegada), i en realitat els mitjans n’estan farcits, de reportatges que examinen en profunditat la qüestió. I potser és culpa meva que no els sàpiga veure. Per exemple, tenint en compte que sempre baixo de l’hort, tampoc seria tan estrany que mirés la televisió just quan haguessin acabat de parlar sobre la dependència del nostre món respecte del petroli. O que, per una vegada que em comprés el diari -renunciant a llegir-lo d’esquitllentes en algun bar-, casualment aquell dia no portés res sobre l’oli de roca. Ja n’hi hauria per llogar-hi cadires. O, simplement, que no trobés allò que busco perquè sempre acabés escoltant les ràdios que no hauria d’escoltar. Sí, ja sabeu, aquelles que semblen més aviat granges de bestiar, a jutjar per la gran quantitat de lladrucs, escataineigs, esgüells, renills, mugits, bramuls i udols que s’hi poden sentir.
Però juraria que alguna cosa hi tenen a veure les empreses petroleres, en aquesta contenció de la informació. En primer lloc, perquè algunes són accionistes de pes de certs mitjans de comunicació. D’aquesta manera, és una mica difícil -per no dir impossible- que els mateixos mitjans s’atreveixin a rebel·lar-se contra la mà que els dóna la teca. I en segon lloc, perquè als mitjans que no són seus hi aboquen veritables tones de diners en concepte de publicitat. Qui patrocina la informació meteorològica a segons quines cadenes de televisió? Qui s’anuncia als diaris a tot color i amb les pàgines que facin falta? Qui patrocina programes de ràdio? Qui s’anuncia en segons quines pàgines web? No cal dir noms, perquè segur que ja us n’han vingut uns quants al magí.
I ara la pregunta fonamental: qui es vol arriscar a informar en contra de les petroleres i perdre tot aquesta entrada de diners? Qui vol llençar per la finestra el 5, el 10, o el 15 per cent dels ingressos en publicitat? Qui vol declarar-se gairebé en situació de fallida perquè el calé ja no arriba? Aquí tampoc no cal dir noms, perquè segur que no us n’ha vingut cap al cap. No cal dir noms perquè no hi ha ningú (i si hi ha algú és que li falta un bull) que s’hi atreveixi.
La qüestió és no parlar-ne perquè la gent no agafi consciència del problema. Perquè, si s’expliqués bé a l’opinió pública com les petroleres s’omplen les butxaques cada vegada que puja el preu del cru, segur que això no passaria inadvertit. De la mateixa manera, si es fes una anàlisi a fons del que suposaria, per exemple, haver de prescindir de l’oli de pedra d’un dia per l’altre, més d’un obriria els ulls. I no seria estrany que algú es fes aquestes preguntes: “Perquè hem de dependre, quasi en exclusiva, d’una font d’energia que es pot acabar en qualsevol moment? Quan no puguem funcionar a força de petroli, com ens ho farem?”
La qüestió és no parlar-ne perquè la gent no acabi posant el crit al cel. Què passaria si una ciutadania ben informada decidís fer boicot a una empresa petrolera que col·labora amistosament amb una dictadura africana? Què passaria si, seguint les consignes que moltes vegades ens arriben via correu electrònic, decidíssim tots junts no posar carburant durant dos o tres dies seguits, perquè hi ha indicis sobrats que les grosses pacten els preus? Què passaria si impedíssim l’entrada i sortida de camions cisterna de les refineries -com alguna vegada s’ha fet- per demanar la substitució del petroli per d’altres energies?
Arribar a aquests extrems, o simplement imaginar que algun dia s’hi pot arribar, segur que posa la pell de gallina a més d’un. I és que ho heu d’entendre: a aquestes alçades de la història, ja tenen tot el tinglado muntat, funcionant a ple rendiment, donant beneficis com feia temps que no es veia. I ara que estan en un moment tan dolç, tan productiu, en què el superàvit sembla ser etern… Ara han de veure reduït el seu marge de benefici, rebaixant preus perquè sí o facilitant la reconversió de la indústria del petroli? Ara han de renunciar a allò que han trigat tant temps d’aconseguir? Ah, no! mai de la vida! La pela és la pela!
Francament, em costa molt posar-me a la seva pell. I això que sempre m’esforço per fer d’advocat del diable, per defensar momentàniament les postures de la gent que no pensa com jo. Però en aquest cas no puc entendre que, davant un problema que afecta a tot el món i que pot originar una crisi global, n’hi hagi que només pensin en fer diners esprement fins a l’última gota de petroli.
Mentrestant, pagesos, transportistes, pescadors i els que vulguin afegir-s’hi protesten per l’augment dels preus del petroli. Reclamen a l’estat que els subvencioni un bocí del preu del carburant. Perquè l’estat, no ho oblidem, grava amb un impost els carburants, d’on treu una quantitat gens menyspreable de diners. I els mitjans de comunicació, a continuació, focalitzen tota l’atenció en les pugnes, els estira-i-arronsa i les negociacions entre les parts en conflicte. El problema, doncs, es redueix a un xoc d’interessos entre una part que té més representativitat de la que li atribueixen, i una altra part que es veu obligada a carregar amb el mort quan la culpa, majoritàriament, és d’una gent que sempre està entre bastidors.
És molt trist acabar dient que els mitjans de comunicació col·laboren amb tota aquesta estratègia, que acaben fent el joc a les grans petroleres i es pleguen als seus interessos. I més quan un s’havia fet a la idea, en un temps no gaire llunyà, que la seva missió era exercir efectivament com a quart poder, denunciar les injustícies, desvetllar les consciències. Però la vida és així, amigues i amics, i avui en dia els interessos que genera el petra oleum són tan viscosos i empastifen tant que fins i tot se’n ressenten aquells que ens haurien d’explicar les coses que passen.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 145 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2006)

El sabó i Crisant

Abans que penseu que aquest article tracta qüestions higièniques, m’apressaré a dir-vos que no, que no és eixa la meva intenció. El meu desig no és parlar del sabó, sinó del fet d’ensabonar. O el que és el mateix, d’adular, de llagotejar, de fer la pilota, de fer la gara-gara. “I què hi té a veure el tal Crisant en una parrafada semblant?”, us preguntareu els més inquiets. Calma, ca-ca-ca-calma. Tot arribarà. 

L’adulació, en els temps que corren, és un dels esports que compta amb més seguidors. Es practica a la política, quan els pelacanyes que volen escalar pels espadats del partit assenteixen a totes les opinions del líder suprem; es practica a la professió periodística, quan respon a una relació mercantil o a la determinació per aconseguir una exclusiva; es practica a la feina, quan hom colga de consideracions i reverències el seu superior jeràrquic; es practica, també, a nivell de poble, sobretot quan la persona en qüestió només li fa patxoca fer-se amb el capellà, el senyor metge, el farmacèutic, l’alcalde i els quatre cacics de tota la vida… 

I això perquè? Sempre he pensat que la gent que es dedica a fer la gara-gara a d’altra gent ho pot fer atenent a dos motius bàsics. En primer lloc, perquè n’esperen treure un benefici, una contrapartida. Sobretot si és en forma de diners. Després, perquè d’aquesta manera, relacionant-se amb la gent més influent i rellevant, aconsegueixen reforçar el seu ego, la seva autoestima. I de pas poden presumir davant els seus semblants de les amistats que gasten: “Veieu? Jo sóc amic d’aquella, i d’aquell altre, que són molt importants i manen molt!” 

En aquest últim cas, em resulta xocant comprovar com encara queden persones que agraeixen eternament al seu interlocutor que tingui la cortesia de deixar-se fer la pilota. Persones que, veient un toll de fang, s’hi ajupirien damunt, es deixarien trepitjar per tal que no s’embrutés i acabarien donant-li les gràcies per haver permès que fossin elles, i no unes altres, les que s’haguessin sotmès a semblant humiliació. Persones que, tot i saber-se ignorades, menystingudes i fins i tot repudiades pel seu referent, encara en continuen guardant un gran concepte i no toleren que se’n parli malament. 

El límit on es pot arribar, a l’hora d’idolatrar algú altre sense més recompensa que la satisfacció de saber-se amic seu, va ser descrit de forma magistral per Salvador Espriu, potser el millor escriptor català del segle XX. Espriu va escriure, a mitjans dels anys trenta, la narració “Teoria de Crisant” (1) , on explica l’ascensió social d’un personatge mediocre gràcies a l’habilitat per ensabonar tothom que se li posi al davant. Resulta que el protagonista, Crisant Baptista Mestres, només començar la història perd tot el seu abundant patrimoni. Ell, que estava acostumat a viure sense treballar, es troba en una cruïlla de la seva vida, una cruïlla decisiva. La seva muller està desesperada, i li reclama que busqui ràpidament una font d’ingressos, perquè a casa no tenen pa. I Crisant, en una revelació que molts qualificarien com a divina, veu el camí que ha d’emprendre per sortir del mal pas: obrir un consultori mèdic.

La veritat és que Crisant Baptista Mestres no fa res de l’altre món embrancant-se en aquest negoci. El noi és llicenciat en Medicina. Ara bé, la manera de portar-lo sí que és un poc heterodoxa: recomana als seus pacients que, per superar els mals respectius, només han de pensar amb puresa. “Penseu amb puresa!”, es fa un fart de repetir el benvolgut Crisant. I adula la clientela fins a l’extenuació, fent-los creure que ells i només ells són els millors. A un li diu si és tan intel·ligent; a l’altra si és tan bella; al de més enllà si és tan ric i si ho sap portar tan i tan bé… La concurrència que acut a la consulta, al principi, es mostra sorpresa, però prompte s’abandona, extasiada, als encants del mestre Mestres.

Crisant progressa com una mala cosa. A casa seva hi torna a haver pa i ben aviat, gràcies a la seva il·limitada capacitat per donar sabó a qui l’ha de donar, és nomenat acadèmic, conseller del Banc Nacional, diputat a Corts, president del Patronat dels Indis Descalços i professor de Grafologia Caracteriològica a la Universitat. A la Universitat, precisament, es volta d’una tropa de seguidors incondicionals, els quals li dispensen tota classe de reverències, visques i consideracions. I ell, a canvi, els torna els compliments dient-los que són els millors i que tots, ab-so-lu-ta-ment tots, tenen les qualitats més excelses per pensar amb puresa. 

Crisant Baptista Mestres ha arribat al capdamunt de la piràmide social. Ho ha aconseguit llagotejant, adulant, encensant, fent de llepaire dels rics, els poderosos i dels qui n’ha pogut obtenir qualsevol benefici no necessàriament valorat en diners. I, un cop a dalt de tot, ha adquirit la potestat de designar qui pensa i qui no pensa amb puresa. En el primer cas, tot aquell qui raona com ell, i en el segon, qui no comparteix la seva forma de veure el món. 

El relat d’Espriu inquieta, neguiteja, pertorba. I no pas perquè sigui exagerat, que ho és, sinó perquè pot resultar molt real. Per la part que em toca, m’angoixa que, per tirar endavant, surti més a compte ser murri i aprofitat que no pas ser bona persona i esforçat. A més, em preocupa la degradació moral que suposa, per a la nostra societat, posar en un pedestal un simple Crisant, una persona que no s’ho mereix, que no ha fet res de productiu a la vida, algú sense ofici ni benefici. 

Personalment, m’hauria agradat que l’escriptor de Sinera hagués dissenyat un altre acabament per a la història. Per exemple, Crisant caigut en desgràcia, perquè al final, conscients de la monumental presa de pèl, tots li haurien girat l’esquena; i els deixebles desorientats i sense saber on tocar vores, internats en qualsevol institució mental d’Alfaranja o Konilòsia. Què hi farem, sóc un entusiasta dels happy ends…

(1) Inclosa en els reculls Ariadna al laberint grotesc (1934) i Narracions (1965), i portada al teatre a l’obra Ronda de mort a Sinera (1965), juntament amb altres textos d’Espriu.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 144 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer 2006)

El sisè sentit

Els homes i les dones d’aquest món tenim cinc sentits, això és, gust, oïda, olfacte, tacte i vista. Però més enllà d’aquests hi ha un sisè sentit que no ateny, només, a qüestions materials. Se situa en una esfera etèria, subjectiva, quasi espiritual. I es manifesta amb totes les seves forces quan deixem anar una bona riallada. Estem parlant, efectivament, del sentit de l’humor.
El sentit de l’humor beneficia greument la salut. Tots els especialistes recomanen exercitar-lo. Va bé per combatre els nervis, l’estrès, sobretot si s’aplica de manera que un es pugui riure de les pròpies rutines, de les petites grandeses i misèries del dia a dia. Ajuda a abaixar els fums de qui els té a dalt de tot, sobretot després d’un tractament intensiu de fotetisme (també anomenat cura d’humilitat) per part d’una o més persones. El procediment? Molt senzill. Només cal fotre-se’n de qui vagi bufat en una proporció similar al seu inflament de pit. Contribueix a foragitar, d’una revolada, tota mena de problemes i dolències, tot i que en alguns casos pot provocar efectes secundaris. Estem parlant dels plors, les agulletes i les dificultats a l’hora de parlar. I produeix una sensació de benestar, d’oxigenació, de descans, només comparable a l’efecte d’una dormida d’aquelles que us deixa amb unes ganes terribles d’agafar el món i girar-lo del revés.
Tot i els beneficis que comporta, sempre n’hi ha que consideren que el sentit de l’humor és un luxe que no es poden permetre. Ja sigui perquè no poden -la seriositat és quelcom que s’ha de preservar!- o perquè no en saben més, pobrets. Com, sinó, s’explicarien les seves reaccions irades davant una paròdia que els afecta a títol individual o com a membres d’un col·lectiu concret? Com s’explicaria que, davant una broma feta sense cap altra intenció que passar l’estona, reaccionessin com Zeus, llençant llampecs a tort i a dret? Com s’explicaria que, per una simple publicitat feta en clau humorística, en demanessin la seva retirada per ofensiva?
Us en recordeu, de l’anunci televisiu de la cadena de menjar ràpid Bocatta que va aixecar tanta polseguera l’estiu de 2003? No? Per als que l’hagueu oblidat, ja us en faré cinc cèntims jo mateix. L’espot retratava en clau irònica la vida del camp, i mostrava un seguit d’escenes que evidenciaven com de desagradable era l’existència del pagès: una dona sortia de bon matí al balcó de casa i havia d’ensumar si us plau per força la pudor de fems; un home estava cavant a l’hort i se li escapava el xapo de les mans; uns altres intentaven fer creure, respectivament, una cabra i una gallina, i no se n’acabaven de sortir; i un parell de padrins retiraven amb l’esquena completament doblegada. Tot això, guarnit amb una cançoneta que feia així: Amanece en el pueblo/ y flota ya en el cielo un intenso aroma a estiércol./ Sabañones y callos/ labrando todo el día bajo el sol/ Y alimentar con esmero/ a bichejos traicioneros./ Y llegar doblado a casa/ a disfrutar de tu lumbalgia… la la la la. El missatge de la propaganda era que no s’havia de patir tant per gaudir dels bons aliments del camp. Simplement s’havia d’anar a Bocatta per trobar-los (Quédate sólo con lo bueno del campo, era l’eslògan final).
Us en recordeu, de la reacció de sindicats agraris com la Unió de Llauradors i Ramaders Valencians o l’Associació Valenciana d’Agricultors? Van demanar la “immediata” retirada de l’anunci, ja que “suposava una clara mostra de desprestigi cap a la professió d’agricultors i ramaders en particular, i el món rural en general”. A més, la mateixa Associació Valenciana d’Agricultors va convidar (últimament es convida a segons quines coses…) a tot el sector agrícola a “tancar files i no consumir ni un sol producte” de la cadena Bocatta. Aquí, a casa nostra, també es van sentir veus contràries a l’anunci, i també se’n va demanar la retirada, però la saragata no va ser tan sorollosa com a casa dels veïns.
Us en recordeu, que Bocatta va haver de retirar l’anunci a la segona setmana de començar-lo a emetre? El creatiu que havia parit l’anunci, César García, no se’n sabia avenir: “Vam quedar absolutament sorpresos. L’anunci funcionava: havia rebut bones crítiques, el client venia més… Qui podia prendre-s’ho com un insult?”.
Jo no m’ho vaig prendre com un insult, al contrari. Des del primer moment el vaig trobar molt original, perquè per entendre el començament s’havia d’entendre el final. Em va semblar molt encertat recuperar la tradició d’inserir a l’anunci una cançó que acompanyés les escenes per reforçar el missatge. Vaig valorar molt el treball dels actors i les actrius, que hi aportaven una dimensió còmica difícil de superar. I vaig pensar que era una bona manera, d’una banda, de riure’ns de les penalitats que els pagesos han de sofrir per arribar a posta de sol, i de l’altra, de fer veure als de la capital que al defora no tot són flors, violes i subvencions.
Per aquest motiu em va saber molt greu que el retiressin de la circulació. Però allò que em va saber més greu va ser que ho haguessin fet perquè uns quants no haguessin encaixat la broma amb sentit de l’humor. Vaig trobar francament lamentable que en aquest món encara pogués influir la gent que més mancada està d’autocrítica i més sobrada va d’orgull i amor propi.
Però tota aquesta gent, poc temps després, va quedar en evidència. I no va ser perquè es guanyessin la desaprovació de moltíssimes persones pel seu excés de susceptibilitat (la revista satírica El Jueves va dedicar la pàgina de El gilipollas del mes als “Agricultors sense sentit de l’humor”). Va ser, en primer lloc, perquè la polèmica va saltar dels límits de la publicitat cap a la informació general. Ja voldrien tots els anunciants polèmiques semblants: en quatre dies, l’anunci va arribar a molta més gent i d’una forma més nítida del que ho hauria fet, potser, en quatre anys. I a sobre, sense pagar ni un cèntim als qui havien ajudat a fer-ne difusió! Si almenys haguessin demanat una petita compensació, que sempre va bé en cas de necessitat…
I en segon lloc, perquè dies després d’haver retirat l’anunci, Bocatta en va emetre un de semblant, on només es veia la silueta d’un poble i es podia escoltar la tornada -aquell la la la la al qual feia referència línies enrera- de la cançó que havia acompanyat la controvèrsia. La qual cosa servia per recordar la propaganda original i, de pas, demostrar que la intel·ligència sempre acaba vencent la sorruderia. Quina lliçó!

Nota: Aquest article va aparèixer al número 143 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2005)

Set d'oli

Un diumenge d’hivern vaig tornar a Torrebesses. A fora de la cooperativa, hi havia taules blanques amb porrons de vi negre. Al fons, cremava una xera. Per esmorzar hi havia mongetes i llonganissa.
Si fa no fa, la jornada dels Camins d’Or Líquid al Segrià Sec era la mateixa de l’edició anterior: esmorzar, concurs d’allioli i visita al nucli antic del poble. Però hi havia quelcom diferent. No era la presentació, al flamant Centre de la Pedra Seca, a càrrec d’Isidre Preixens, de l’inventari de les construccions de pedra seca de Torrebesses; ni la participació local a la Marató de TV3; ni que les autoritats comarcals eren d’un altre color polític, ni que al migdia jugava el Barça contra el Santos brasiler. Què era?
Mentre bevia un quinto al Cafè Set –també conegut com el bar dels quatre cantons- mirant el Barça, ho vaig veure clar. Era que els camins d’or líquid havien agafat fort, que eren una iniciativa consolidada, la mateixa de sempre però en constant evolució. Il Gattopardo diria que tot canvia perquè res no canviï. Jo hi afegiria que tot roman igual, però res, mai, no és igual.

Nota: Aquest article apareix al número 313 del quinzenal SomGarrigues (del 17 de febrer a l'1 de març de 2012).

Segon grau, primer grau

Què és una cooperativa de segon grau? Per definir-ho breument, podem dir que és una cooperativa de cooperatives. Una entitat on els socis, majoritàriament, són les cooperatives de primer grau, de base. I per a què serveix una cooperativa de segon grau? En teoria, serveix per defensar millor els interessos dels associats del que ho farien per separat. Ja ho diu la Llei de cooperatives de Catalunya: “Les cooperatives de segon grau tenen l’objecte de completar, promoure, coordinar, reforçar o integrar l’activitat econòmica de les entitats que en són membres (…)” (1)

Pel que fa a les cooperatives agràries, que és l’objecte d’aquest article, el segon grau els serveix per reduir despeses intermèdies; per millorar la distribució dels productes; per aconseguir un preu millor per aquests mateixos productes; per gestionar més bé les subvencions europees… Per treballar d’una forma més eficient, vaja. I tot això, com no, encaminat a proporcionar els màxims beneficis a les cooperatives de primer grau i, de retruc, als socis individuals.
Llàstima que la pràctica sigui quelcom diferent del que s’ha exposat fins aquí. Avui en dia, ni els pagesos ni les cooperatives experimenten les bondats del segon grau. Les unes, si poden anar tirant ja fan prou, i els altres, com que veuen el pa que s’hi dóna, o bé pleguen i es busquen una altra feina o bé practiquen un dels esports ancestrals de la pagesia del nostre país: queixar-se i queixar-se tot el sant dia per haver nascut pagès i haver de morir pagès.
És clar que, qui vulgui rebatre l’argument que dono ho té ben planer. En té prou d’abocar-me a sobre tones de xifres, percentatges, gràfics, enquestes, estudis i manuals d’economia que, evidentment, vindran a confirmar i ratificar les excel·lències del segon grau. I llavors, com a afegitó, podrà dir que els números canten (amb la qual cosa, curiosament, hi estic d’acord: com cloïsses, canten).
Fins i tot, fins i tot podrà dir que la culpa del mal moment del sector primari català és de la sequera, o de l’augment del preu dels carburants, o de l’encongiment de les subvencions, o del conseller d’Agricultura, o del món mundial i globalitzat. Ja se sap, ningú no es tira pedres a la seva teulada.
Tot i així, no aconseguirà pas convèncer-me. I no ho farà perquè fets puntuals però demolidors desmenteixen que el segon grau sigui tan bo per a la nostra pagesia. Per exemple, la suspensió de pagaments de la cooperativa de segon grau Agrolés (2), de les Borges Blanques, a començaments dels anys noranta va suposar un fort cop a les cooperatives que en formaven part. I no només per la desil·lusió que comportava veure com el projecte comú feia aigües, sinó perquè van haver d’aportar més diners -encara més- i fer confiança al nou equip directiu per reflotar l’estructura. La qual cosa era molt d’agrair, perquè aquelles quedaven en una situació econòmica francament compromesa.
El resultat de tot això? El sector de l’oli i l’ametlla a les Garrigues i el Segrià va viure uns temps que no donen bo de recordar, amb enfrontaments, escissions i tempestes polítiques incloses. I allò més important: va crear un sentiment de desconfiança i indefensió -que no ha desaparegut pas- envers les estructures que, precisament, se suposava que havien de vetllar pels interessos dels pagesos i de les cooperatives.
Ara, l’exemple més evident de les contrarietats del segon grau a les Terres de Ponent no el representa Agrolés, sinó la concentració de cooperatives productores de fruita dolça que es coneix amb el nom d’Actel (3). Perquè? Doncs perquè ni les seves dimensions gegantines ni el seu pes econòmic i polític fora de mida serveixen, per exemple, per garantir als agricultors un preu just per la seva fruita. És més, si parleu amb aquests agricultors, molts us diran que els surt més a compte portar-la a magatzems privats que donar-la a Actel perquè la transformi i la comercialitzi. O que en treuen pràcticament el mateix venent-la a Barcelona a un preu irrisori que descarregant-la a la central fruitera de Térmens.
Per si no n’hi hagués prou amb això, Actel va participar l’any 2001 en un dels episodis més foscos i intrigants de la història econòmica de Ponent. Resulta que la cooperativa de segon grau va passar a controlar la societat Indulleida, dedicada a la fabricació de sucs i derivats de fruites, a través de la compra de la participació que hi tenia Mercolleida, que a la seva vegada depenia de la Paeria. Fins aquí, cap problema. Però la troca es va embolicar quan hom examinà com s’havien calculat els beneficis i les existències d’Indulleida, que segons sembla van ser l’argument que va empènyer Mercolleida a vendre: resulta que, en una primera valoració, les unes i els altres superaven de llarg les xifres que es van donar en segona instància. O sigui, en una segona taxació representava que Indulleida s’havia desinflat i que valia menys. Acte seguit, Mercolleida es va desfer de les accions que hi tenia i aquestes van caure en mans d’Actel, que n’agafà el timó. Actualment, el jutjat d’instrucció número 1 de Balaguer investiga el procés que va portar a presentar uns comptes nous i fa poc el jutge va emetre una interlocutòria on es diu, textualment, que “existeixen indicis racionals de criminalitat, al trobar-nos davant d’un presumpte delicte societari” (4).
Per tant, tenim que Actel es va fer amb el control d’Indulleida a través d’un procediment poc clar. No s’ha d’oblidar, tampoc, que Indulleida estava participada -indirectament- per una institució pública, l’Ajuntament de Lleida, susceptible de més control democràtic que no pas una cooperativa de segon grau com Actel. I, per acabar-ho d’adobar, el pes de les cooperatives i de les centrals hortofrutícoles que completaven l’accionariat va quedar encara més reduït amb el pas del temps.
Així doncs, tenim que Actel no és prou bona per garantir uns preus dignes per a la fruita dolça, ja sigui per tota mena de condicionants externs -ja hi tornem a ser: ningú llença rocs al propi teulat- o perquè la funció d’intermediació que realitza no permet pagar més als pagesos. En d’altres paraules: els costos d’envasar la fruita, i el transport, i la comercialització, i totes les despeses administratives són tan mastodòntiques que per algun lloc s’ha de retallar per preservar els beneficis. I d’on es retalla? Doncs del mateix lloc de sempre.
I si no es bona per garantir uns preus dignes, per a què recoi serveix? Se suposa que ha de ser un instrument perquè el pagès es faci un lloc en el món globalitzat, no per deixar-lo a la intempèrie del mercat. Ara que, pensant-ho bé, potser la seva aspiració màxima -com ho demostraria l’afer Indulleida- és convertir-se en la protagonista indiscutible del sector agrari de les Terres de Lleida, desplaçant de l’escena altres actors com petites cooperatives i empreses fruiteres.
Davant d’aquest panorama, queda en entredit la capacitat benefactora de les cooperatives de segon grau. Allò que durant tant de temps se’ns ha dit, com a veritat irrefutable, que l’agricultura havia de concentrar els esforços amb estructures d’aquesta mena per competir millor a escala global, ara es revela com un punt de vista discutible i molt discutit.
Avui en dia cada cop són més els que diuen -els que diem- que cal tornar al model tradicional de cooperatives de primer grau, tornar a la gestió micro, però incorporant-hi elements àgils, flexibles, imaginatius, més en consonància amb els temps que corren. Mirar d’acostar productor i consumidor al màxim amb l’ajuda de les noves tecnologies -internet encara representa un món per descobrir per a les cooperatives-; oferir una atenció personalitzada i al detall si convé; elaborar noves línies de producció ecològica que s’adeqüin a l’evolució dels gustos de la gent; vincular l’oferta de productes agrícoles amb l’oferta turística de la comarca en qüestió… Així es poden corregir els desajustos entre, d’una banda, el preu que es paga a l’agricultor, i de l’altra, el preu que paga el consumidor pel producte agrícola. També pot servir per dispensar un millor tracte al client, tan pendent de qüestions com la seguretat alimentària o la procedència real dels fruits. I pot servir per donar un valor afegit al producte que potser no es podria obtenir des del segon grau.
Els ferms partidaris del segon grau, abans de finalitzar l’anterior paràgraf, segur que hauran pensat que vaig tort, que no sé de què va la pel·lícula, que sóc un il·luminat o un il·lús. Que els petits no poden estar sols davant el perill, que no poden nedar per lliure perquè s’exposen a què qualsevol tauró se’ls cruspeixi. Que el món és dels grossos, i que per progressar s’ha d’estar en línia directa amb els grossos. Del que no estic tan segur, però, és si pensaran el mateix quan tot aquest tinglado faci figa i quedi desacreditat de cap a peus. Perquè això s’ha d’acabar, i quan s’acabi quedarà clar que el món és dels petits.

(1) Article 121 de la Llei 18/2002, de 5 de juliol, de cooperatives

(2) Agrupació Oleària Lleidatana, Societat Cooperativa Limitada. A banda de l’oli, també comercialitza ametlles i derivats, procedents de més d’una trentena de cooperatives de les Garrigues, el Segrià, l’Urgell, l’Aragó, la Rioja i Navarra.

(3) Formada per cooperatives de Lleida i Osca, Actel representa 150 cooperatives i 12.000 famílies que viuen de la terra. A banda de la fruita dolça, té seccions específiques dedicades a cereals, llavors, fertilitzants, fitosanitaris, combustibles i recanvis. 

(4) Diari SEGRE del 18 de setembre de 2005, pàgina 21.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 142 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2005)