Collita lenta

Plou molt, i molt seguit, aquest novembre. El paisatge és aigua i fang. Qui vol collir olives, ha d’esperar el temps i apamar el terra propici.

Els signes auguren que aquesta serà una collita lenta. Olivers molls i trossos tous. Quan passa una borrasca l’altra ja truca a la porta. I això que encara no han vingut la broma, ni les gebrades, ni el vent. Ni el fred de veritat. Perquè, tot i les inconveniències, la temperatura al defora és agradable.

Quan no hi ha manera de collir olives s’imposen altres rutines: preparar els estris, reparar-los, anar al bar a discutir la jugada i pensar. Sobretot pensar.

Més important que collir olives amb fua és saber en quin ordre colliràs els olivers, on abocaràs les borrasses, si faràs servir caixes de plàstic –noves de trinca d’enguany- o t’emportaràs tractor i remolc al tros, si et quedaràs a dinar al defora o si faràs aquells olivers penjats de les espones.

Una collita lenta pot fer-se pesada, però dosifica l’esforç –i el cansament. Gràcies a una collita lenta, el tempo de qui cull les olives i el temps meteorològic van a l’hora. La terra marca el ritme i la llum, l’horari de treball.

Perquè, d’ara al solstici d’hivern, els dies s’escurcen. I no queda més remei que aprofitar els esqueixos de bon temps que cauen del cel. Collir mitja dotzena d’olivers abans que torni a fer un ram, i així anar fent.

Nota: Aquest article apareix al número 490 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de novembre al 13 de desembre de 2018).

Auliva morta

AULIVA MORTA

Arbequina colrada

Perla fosca del secà

Llustrosa i unflada

Tacte fi i delicat.

De l’auliver als dits

Dels dits al poal

Del poal al canyís

Al canyís, son hivernal.

T’aixeques arrugada

Lo fred t’ha gravat la pell

Te clareja l’ossada

Però guardes un cos bell.

Retornes amb aigua bullenta

T’esbandeixes amb aigua tèbia

Prens pijama de sal i pebre

Coixins de llimona i taronja.

Te capbusses en vinagre

Sorteges esculls de cítric

T’amoles amb l’all tendre

I te cobres un nou físic.

Surts del líquid nova i vella

Amb l’acidesa del collir aulives

Amb la dolçor de l’apanyar pedra

Amb l’aroma de les ponentades.

Llesca de pa torrat

Raig d’oli generós

Auliva morta al plat

És aquest, lo meu món.

Pa sucat amb sal i oli

PA SUCAT AMB SAL I OLI

Més que de dolç, sóc de salat

Fa molt de temps, des de petit

Lo segon plat havent finit

No m’abellia l’ensucrat.

Després d’un tec vaig idear

Amb ganivet, saler i setrill

Un punt final bo i senzill

Gargotejat a sobre el pa.

Llesca o crostó, tou o torrat

Amb oli verd, amb suc daurat

Quatre cristalls de salabror

Passar lo dit per escampar

Llepar-lo aprés i queixalar

Bonic profit, gran colofó.

L'allioli és un estat d'ànim

Talles els alls en fines làmines, les colgues de sal i repiques amb mà de morter. Obtens una pasta espessa. Aboques oli del setrill i fas rodar el canell. La pasta s’amoroseix. Trenques un ou. Canvies el rovell de clasca a clasca, una vegada i una altra, i adolles la clara en un bol. Aboques el rovell al morter i tornes a fer rodar el canell. I a abocar oli del setrill. Quan s’empastra a les parets del morter, l’allioli està lligat.
La teoria és molt simple, la pràctica es pot complicar. Perquè la història n’és plena, d’alliolis deslligats. Fins i tot els grans mestres allioliers poden tenir un mal dia i no lligar l’allioli. Ho vam veure a Torrebesses, el mes passat, al concurs d’allioli dels Camins d'or líquid. Per tant, no n’hi ha prou amb traça i experiència, cal un estat d’ànim. Cal atenció, concentració, paciència i constància. Cal patxorra. Els millors alliolis són aquells que estan fets amb una patxorra més gran que el terme de la Granadella.
L’allioli és un estat d’ànim. Com més lligat tinguem l’un, més lligarem l’altre.

 

Olissea

El cap de setmana passat, els Camins d’or líquid van passar per Sarroca i Torrebesses. A Sarroca, es van enfilar fins al molí d’oli Simbionatur, on hi va haver una demostració gastronòmica senzilla, amena i imaginativa. I a Torrebesses, es van barrejar a dins dels morters dels participants al concurs d’allioli.
Va ser un cap de setmana embromat, fred i mullat. Un cap de setmana roí, feixuc, de rigorós hivern. Però el clima no va espantar la concurrència, perquè ja saben quin pa s’hi dóna, en aquests camins. Ja se’ls han fet seus, aquests camins. Dissabte a Sarroca i diumenge a Torrebesses, el degoteig no es va estroncar. I, fins i tot, el diumenge vaig veure cares que ja havia vist el dissabte.
Quan una cosa val la pena, la gent acudeix. Fa mans i mànigues per fer-se present. Tant se valen les pegues, les contres, els naps i les cols. La gent valora el nostre oli, se l’estima, el sent i s’emociona. I tant li fot, que el viatge sigui pedregós, costerut i borrós. Pel nostre oli, n’hi ha que viuen una veritable odissea. Una olissea.

Nota: Aquest article apareix al número 361 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de desembre de 2013 al 2 de gener de 2014)

Lligams d'oli

A Torrebesses, la quarta edició dels Camins d’Or Líquid es clou amb la inauguració de l’exposició Kayart, d’Ermengol Tolsà-Badia. Ermengol, dibuixant a la premsa de Ponent, explica com ha mudat una sèrie d’embarcacions esportives en llangost, peix, làmpara d’Aladí, ull, llavis, sabata, nines russes, bongos, taüt, ou ferrat o barra de pa tallada a llesques.

Mentre tombo per l’exposició, sona música chill-out. I em sorprèn, i em deixa parat, tot el que lliga amb l’oli. Ja no és, simplement, gastronomia i paisatge, turisme i pedra seca, agricultura i divulgació, territori i història viva. És art i cultura. És pintura, fotografia, escultura i música. És imaginació.

Un bon allioli, a més de ser bo, ha d’estar lligat. Els ingredients que l’integren han d’estar adherits, soldats, han de fer equip. I no cal que sempre siguin els mateixos. En podem afegir de nous, de diferents, d’impensats. Com un bon allioli, els Camins d’Or Líquid, pas a pas, mos a mos, glop a glop, any rere any, ens serveixen nous, diferents i impensats lligams d’oli.

Nota: Aquest article apareix al número 337 del quinzenal SomGarrigues (del 18 al 31 de gener de 2013).

Pedra, oli i all

Era un diumenge de gener. Al cel semblava que li haguessin passat la goma d’esborrar. El paisatge estava espès, rendit, ara caic ara m’aixeco. A les portes de migdia encara gelava. I sort que feia sol.

Tot i el fred, la penúltima jornada dels Camins d’or líquid va amarar Torrebesses de gent. El públic assistent, del poble i de fora el poble, va fer una ruta que va sortir de l’església que va pelar el fred –però que va ressuscitar gràcies a la festa major-, va pujar fins al Castell –sitges, piques, portes, petxines i escales divines-, va continuar cap a l’església romànica de Sant Salvador –polifònic, corprenedor, el gòtic retaule de pedra de Sant Joan Baptista!- i va baixar entre cases i casalots –algun a les tres pedretes– fins a la Cooperativa.

A la Cooperativa, on a primera hora havien esmorzat llonganissa amb fesols, ara estava a punt de començar el concurs d’allioli. Expectació i nervis. El Gregori, membre del jurat, feia d’speaker: demanava que la gent s’enretirés de la taula d’operacions, reclamava silenci –perquè poguéssim sentir el cloc-cloc de les mans de morter picant els alls-, presentava els concursants –nom i procedència- i aconseguia una individualitzada i sentida ovació mentre els aixecava el braç.

Va ser un diumenge de gener. Ho vam passar molt bé. Jo l’any que ve hi tornaré. I vosaltres, què?

Camins d'oli

Vaig aparcar davant de la Cooperativa. Quatre passes i vaig trobar una taula parada, d’on vaig picar unes olives arbequines. Vaig agafar un crostó de pa, que ja estava tallat, i el vaig anar a torrar al costat de l’esquelladora d’ametlles. El vaig oliar, vaig prendre un tall de botifarra negra i vaig pegar mossada. El Jaume, que acabava de de rostir una altra remesa de vianda, va afegir-hi una llenqueta de cansalada. Definitivament, semblava que només hagués anat a Sarroca a esmorzar.

Havia anat a Sarroca no només a esmorzar. Volia participar dels Camins d’or líquid, una iniciativa del Consell Comarcal del Segrià que consistia en donar a conèixer el patrimoni oleícola dels pobles del Segrià Sec –també coneguts com Garrigues històriques. Prèviament el camí havia passat per Torrebesses, Alcanó, Aspa i Maials, i posteriorment havia de fer cap a Alfés, Sunyer i Llardecans.

Vaig trobar molt instructiva la visita a la Cooperativa, on el Filella ens va explicar el procés d’elaboració de l’oli d’oliva verge extra. I em va sorprendre la demostració de cuina a càrrec de la Roser i el Pere, de l’Escola d’Hoteleria de Lleida, perquè van combinar l’oli amb aliments com la poma o la taronja.

Vaig pensar que tot plegat servia per promoure i donar valor afegit al nostre oli. Que era una via paral·lela a la que havien obert, feia uns anys, el Consell Comarcal de les Garrigues i la Fira de l’Oli de les Borges Blanques. I que, per sobre de tot, situava al mapa uns pobles arraconats, que no són ni d’aquí ni d’allà, que massa sovint es fan visibles quan hi ha desgràcies, quan pateixen, quan reclamen, quan demanen ajut.

Els Camins d’or líquid demostren que els nostres pobles es poden donar a conèixer pel que fan, pel que tenen, pel que poden oferir, pel que són. En els temps que corren, semblants iniciatives reconcilien les institucions amb els ciutadans. I això és d’agrair. Tant de bo l’any que ve puguem tornar a fer aquest camí.

Set d'oli

Un diumenge d’hivern vaig tornar a Torrebesses. A fora de la cooperativa, hi havia taules blanques amb porrons de vi negre. Al fons, cremava una xera. Per esmorzar hi havia mongetes i llonganissa.
Si fa no fa, la jornada dels Camins d’Or Líquid al Segrià Sec era la mateixa de l’edició anterior: esmorzar, concurs d’allioli i visita al nucli antic del poble. Però hi havia quelcom diferent. No era la presentació, al flamant Centre de la Pedra Seca, a càrrec d’Isidre Preixens, de l’inventari de les construccions de pedra seca de Torrebesses; ni la participació local a la Marató de TV3; ni que les autoritats comarcals eren d’un altre color polític, ni que al migdia jugava el Barça contra el Santos brasiler. Què era?
Mentre bevia un quinto al Cafè Set –també conegut com el bar dels quatre cantons- mirant el Barça, ho vaig veure clar. Era que els camins d’or líquid havien agafat fort, que eren una iniciativa consolidada, la mateixa de sempre però en constant evolució. Il Gattopardo diria que tot canvia perquè res no canviï. Jo hi afegiria que tot roman igual, però res, mai, no és igual.

Nota: Aquest article apareix al número 313 del quinzenal SomGarrigues (del 17 de febrer a l'1 de març de 2012).