Elogi del pastisset

Quin és el símbol, l’ensenya de les Terres de l’Ebre? És, com el seu nom indica, el riu? O el mar? El vent? O el sol? El bou? O la carxofa? El Delta? O els Ports? Tortosa? O Amposta? El nus antitransvasament? O la coronada, venerada, i mai prou aimada Nostra Senyora de la Cinta?

No, senyores i senyors, res de tot això. El tret identificador d’aquestes terres és quelcom més senzill, petit i gustós: el pastisset de cabell d’àngel. Una llepolia en forma de mitja lluna, aneu a saber si baixada de l’estendard dels moros que un dia van lluitar contra les tropes de Ramon Berenguer IV. Una gormanderia que es fa encara més menuda quan ens endinsem al Matarranya. O que adopta el sempre evocador nom de casqueta a la Terra Alta. O que apareix farcida no només de cabellet de querubí, sinó de moniato, brossat o fins i tot xocolata –pregunteu, pregunteu quant dura aquest pastisset a les lleixes del forn de Carme de Planero, a Rasquera.

Què hi ha més bo que un pastisset? Rompre la closca daurada i estirar, a poc a poquet, centenars de filaments de cabell d’àngel és tota una experiència,
és com entrar en trànsit. Palpar el gust de la canyella, de l’aiguardent, de l’oli, acabar amb els morros nevats de sucre i passar-hi acte seguit la llengua per escombrar -sempre cap a casa- els cristalls que han quedat escampats és com assistir a una revelació divina. Compartir-ho amb un bon vi de dir missa, ja sigui de Falset, del Masroig o de Vinebre, és com emprendre el camí dret i segur per anar al cel.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 29 d’abril de 2005.

No li donem més peixet

És llarg, llefiscós, lleig. Fot un cap gros, ample i aplanat, com una pilota de rugby. Els ulls són xicotets, els mostatxos dalinians i les dues aletes posteriors com un parell de vanos oberts de bat a bat. Algú va tenir la graciosa idea d’introduir-lo, fa tres dècades, a les aigües del pantà de Mequinensa i ara ja és el principal depredador del tram final de l’Ebre. Si pregunteu a la fauna aquàtica qui és l’amo de les aigües que passen per Miravet, i per Xerta, i pels canals del Delta, no espereu altra resposta que el silur.

El silur s’ho menja tot, o quasibé tot, bàsicament perquè és la bèstia més grossa del riu. Pot arribar als dos metres i mig i sobrepassar els cent quilos de pes. Val a dir que, amb aquesta fila, no hi ha plaga que li faci ombra. Ni el musclo zebra ni la nova espècie de perca asiàtica que fa poquet van capturar a l’Encanyissada.

I mentrestant, què fem per acabar amb aquesta amenaça? Ben poca cosa. Fins i tot permetem que, després d’haver-lo pescat i d’ensenyar-lo a càmera, alguns el tornin a aviar. Perquè la propera vegada sigui més gros, i més llarg… I s’hi puguin tornar a fer la foto.

En comptes de promoure’n la pesca esportiva sense límit de talla ni època, o prohibir-ne el retorn a l’aigua un cop ha mossegat l’ham, o fins i tot fer-lo atractiu a les noves modes culinàries –silur al pil-pil, brandada de silur, silur confitat, sorbet de silur…-, preferim no mullar-nos gaire. La qual cosa, no ens enganyem, és lo mateix que donar-li peixet.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de març de 2005.

La faixa està de rebaixa?

La Veu de l’Ebre, en la seva versió digital, pregunta als internautes sobre el destí del monument a la Batalla de l’Ebre de Tortosa. Se’ls presenten distintes opcions: l’enderroc, la conservació tal i com el van parir, l’eliminació dels elements ofensius, el trasllat a un museu o la conversió en un símbol bé de la lluita contra el Pla Hidrològic bé en homenatge de les víctimes del nazisme.

Confesso que el resultat de l’enquesta m’ha deixat en fora de joc. L’opció més votada (un 51, 58%!) aposta per deixar el monument tal i com està, per davant de la que està a favor de derrocar-lo (només un raquític 13,22%). A més, les que impliquen mantenir el monument fent-li alguna modificació física o simbòlica superen el trenta per cent. Per tant, quatre de cada cinc internautes que han contestat a la pregunta estan a favor de mantenir el monument ancorat a les aigües de l’Ebre, entre Ferreries i el nucli antic de Tortosa¹.

Sense entrar a valorar què suposaria haver de buscar un museu –més aviat un hangar per a avions- per encabir-hi el monument, considero de mal gust voler-lo convertir en tribut a les víctimes del nazisme. Primer, perquè abans ens hauríem de fixar més en la nostra història recent; i segon, perquè resulta ingenu pensar que, només per posar-li un nom diferent, la cosa aquesta deixarà de transmetre tantes males sensacions.

Tampoc no em sembla escaient convertir-ho en una icona anti-PHN. És que els antitransvasistes no en tenen prou amb el monument que aviat es farà a la capital per commemorar la seva gesta? Quina relació té la gallina feixista amb la seva lluita? De veritat els agrada que es barregin els valors de la nova cultura de l’aigua i el franquisme?

Encara menys encertada trobo l’opinió d’eliminar-ne els elements ofensius. Si comencéssim per aquí, no només tombaríem l’afaram, sinó tota l’estructura metàl·lica (més rovellada que l’home de llautó d’El Mag d’Oz). Des de la base fins al paio que aguanta aquella espècie de bengala que no fa llum. Passant per aquells vidres de colorets que li donen un aire aneu a saber si psicodèlic, postmodern, retrofuture o simplement delirant.

Ara, el que trobo francament inadmissible és deixar el traste tal com està. No s’hi val a defensar-ho apel·lant a la memòria històrica, a dir que forma part de la nostra història recent. Perquè la memòria històrica ha de servir, crec jo, per corregir els errors del passat per tal que no es tornin a repetir. I no pas per dedicar-los monuments de vint o trenta metres d’alçada.

Per tant, l’opció més assenyada i respectuosa amb els valors democràtics és esborrar del mapa el conjunt escultòric (per dir-ho d’alguna manera). Enviar-ho tot cap a la foneria. Així, un cop desfet i liquat, es podrà decidir si farà més bon servei en forma de maquinària agrícola, de gronxadors per a la canalla o de primera matèria per al futur quart pont de Tortosa.

1 Resultats a 11 de febrer de 2005.

 Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de febrer de 2005.

Articles de La Veu de l'Ebre

A principis de 2005, vaig començar a escriure articles  d'opinió al setmanari La Veu de l'Ebre, de Tortosa. Són una sèrie d'articles curts i molt lligats al territori solcat per les aigües del gran riu Ebre. A partir de diumenge que ve, a la vostra plana. Broma plana.

L'arbre de l'escriptura

Si volem, tots tenim un tros on plantar l’arbre de l’escriptura. Si volem, hi plantarem un arbre en forma d’article d’opinió, conte, novel·la, dietari, teatre, biografia o poesia. L’adobarem i regarem amb moltes i bones lectures, amb l’observació del que passa al nostre entorn o a dins nostre. En tallarem els llucs i esporgarem les branques sobreres, que no aporten res a l’arbre i en dificulten la creixença. Així mateix, deixarem créixer el brancam que ha de fer-lo llustrós i productiu. Perquè d’això es tracta: que l’arbre doni fruits. Uns fruits no materials, però que alimenten l’esperit de qui ha conreat l’arbre i de qui els llegeix.
De petit, em vaig enfadar amb un parent meu, el Josep del Bepón. Una tarda d’estiu, a la seva parcel·la de Gimenells, entre panissos i gira-sols, em va predir que jo mai no seria pagès. Amb el temps, he hagut de reconèixer el bon ull del Bepón. Però, com que no vull donar-li la raó del tot –perquè continuo sent tan tossut, o més, com quan era petit-, li manifesto que, en certa manera, sí que he acabat de pagès. I que conreo l’arbre de l’escriptura.

Nota: Aquest article apareix al número 316 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de març a l'11 d'abril de 2012).

De mala mort

És francament lamentable que, any rere any, els accidents de trànsit siguin una de les principals causes de mortalitat entre la gent del nostre país. De poc serveixen les campanyes de conscienciació, l’educació viària a les escoles, l’increment de la vigilància policial, les millores viàries, els avenços en seguretat incorporats als vehicles o, més recentment, la introducció del carnet de conduir per punts. La carretera encara continua emportant-se massa vides cap a l’altre cantó. I no sembla que les xifres de mortalitat puguin experimentar una dràstica reducció ni a curt ni a mig termini. 

De la mateixa manera, sembla una fita inassolible que certs mitjans de comunicació redueixin el caràcter morbós que imprimeixen a les informacions que tracten, precisament, els accidents de trànsit. Molts diaris perden el pollí per les fotos que ensenyen com han quedat els vehicles després del sinistre, i no pocs decideixen col·locar-les als llocs més visibles dels seus exemplars, això és, a portada i contraportada, si les consideren prou espectaculars o impactants. Això per no parlar de segons quines televisions, que no tenen cap recança a l'hora de mostrar els cossos tapats per les mantes tèrmiques, els efectes personals dels finats, les taques de sang que han quedat a l'asfalt i fins i tot la compunció dels familiars de les víctimes el dia que les enterren. 

Ara bé, la cosa no queda, simplement, en una mera qüestió d'imatge. Perquè les paraules que en aquests casos acompanyen les imatges en diaris i cadenes de televisió acostumen a ser d'una estofa tan baixa que regiren els estómacs més ferrenys. Els periodistes que les signen s'esplaien tant en les circumstàncies dels accidents, descriuen tan cruament els seus efectes, s'hi recargolen tant i insisteixen tant en el dolor de supervivents i familiars que fa dubtar seriosament de la seva qualificació professional i humana. I, de retruc, fa pensar si els diaris i les cadenes de televisió per als quals treballen no són, més aviat, premsa de mala mort. 

És deplorable que s'utilitzin aquests artificis per despatxar més exemplars o per tenir més audiència. Això significa que s'utilitza la mort com una estratègia més de venda, prescindint així de consideracions morals i obviant que hi ha una frontera que no s'hauria de traspassar mai: la frontera del respecte, la intimitat, el silenci.

Però no és menys deplorable que hi hagi gent a l'altra banda que adquireixi aquest tipus de subproductes. Gent que només para atenció a un mitjà de comunicació quan se li explica, amb tots els ets i uts, que en un accident d'autocar han mort tantes persones, o que en un xoc en cadena han perdut la vida tants d'altres individus. I gent no tan morbosa, però que s'hi troba davant i s'ho empassa sense revoltar-se. Confesso que jo mateix m'he trobat, en aquest últim cas, més vegades del que voldria, i que no em suposa pas un motiu d'orgull.

Què s'ha de fer per posar fre a aquesta mena de pràctiques periodístiques? Personalment, veig molt difícil que l'audiència arribi algun dia a sublevar-se davant certs mitjans de comunicació pel tractament carronyaire que apliquen a les notícies que fan referència als accidents de trànsit. A tot estirar, el públic destinatari podria decidir no comprar més el diari o no sintonitzar més el canal en qüestió. Però això, en una societat tan passiva com la nostra, tindria uns efectes molt limitats. La gent no s'acostuma a mobilitzar si no percep que un problema l'afecta de ple.

En aquest sentit, potser la solució fóra demanar a la gent que es posés a la pell de familiars i amics de les víctimes en carretera. Que es preguntessin com se sentirien ells en contemplar com el periodista de torn -convençut, potser, que la notícia l'havia de fer guanyar el Pulitzer- es rebolcaria en l'explicació detallada i impúdica de la tragèdia. Llavors, poc els costaria indignar-se per un tractament informatiu semblant. I potser farien sentir les seves queixes als propietaris dels mitjans, que es veurien forçats a rebaixar la grogor de les notícies.

Us haureu fixat que, fins al moment, no he fet esment a la capacitat dels mitjans per frenar, sense que ningú els ho suggereixi, aquesta forma de fer. I és que no hi confio gens, en la capacitat dels mitjans per autocensurar-se quan han comprovat, a bastament, els beneficis que reporta no fer-ho. Qui renuncia a vendre més quan, com a contrapartida, només obté els elogis de quatre gats? Qui és tan ingenu de deixar-se perdre un bocí del pastís publicitari a canvi de, diguem-ho així, elevar el llistó ètic del seu mitjà de comunicació?  

Ja és ben trist que arribi a la conclusió que és molt difícil que la cosa canviï. Ni puc confiar en certs mitjans perquè es regenerin ni sóc capaç de creure en la influència que puguem tenir a l'hora de reclamar una transformació. Al final, només em queda pensar que arribarà un dia en què els accidents de trànsit seran tan pocs i trauran la vida de tanta poca gent que ja no pagarà la pena practicar periodisme de mala mort. No se sap mai, de més verdes en maduren.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 149 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2006)

A peu i en bici per la salvatge garriga

L’altre dia, navegant per internet, vaig tenir una agradable sorpresa. Resulta que una de les webs que abans consultava amb certa freqüència havia estat renovellada. Li havien rentat la cara, l’havien rejovenida, li havien tret els colors foscos -el verd fort, el marró terròs- i li n’havien afegit de vius -el groc, el vermell, el verd oli nou. L’havien dissenyada d’una forma més atractiva i molt més funcional que antany. Amb més continguts, més notícies i una agenda actualitzada al moment -ja era hora- la pàgina web del Consell Comarcal de les Garrigues feia goig de veure.
La llàstima va ser que, quan vaig clicar sobre l’apartat de les rutes a peu i en bicicleta per la comarca, em vaig trobar amb el mateix caldo de sempre. Com a la pàgina antiga, quasi totes les rutes estaven concentrades a les Garrigues Baixes. Que si la dels Nou Salts del Canal d’Urgell, entre les Borges i Juneda; que si la ruta entre Tarrés i Fulleda; que si la del poblat de les Besses, a Cervià; que si un circuit de bicicleta de muntanya a l’Espluga Calba; que si la de la Font de la Juliana, a Arbeca; que si la de la Serra de la Llena per les Marradetes, a la Pobla de Cérvoles… Només dues i mitja eren a les Garrigues Altes: la de l’Ermita de la Mare de Déu del Roser, a Granyena; la de les pintures rupestres i les tombes del Saladar, al Cogul; i un bocí de la ruta del riu Set, que passava per l’Albagés i el Cogul. I encara es podria dir que -ves, el que són les coses- la mitja ruta era més llarga que entre les dues primeres juntes.
No deuen valer la pena, els paratges del Soleràs, els Torms, Juncosa, la Granadella, Bellaguarda i Bovera per dissenyar-hi rutes a peu i en bicicleta. No deu tenir cap interès fer-ne per la Serra de Sant Antoni, per la part sud de la Serra de la Llena, pel Coll de Bovera. El terreny hi és massa abrupte, massa complicat, massa ple de desnivells. Massa cansat. Això és el que vaig pensar, en un primer moment, quan vaig veure que l’actualització general de la pàgina no havia afectat a les rutes a peu i en bicicleta per la salvatge garriga.
Però clar, quan un veu que el Tomb en Bici d’enguany, organitzat per l’Ateneu Popular Garriguenc, va recórrer tots els pobles que s’han citat en l’anterior paràgraf a excepció de Bovera, s’intueix que aquí hi ha alguna cosa que no rutlla. O els més de quaranta biciclistes que hi van participar eren uns temeraris i uns amants de les emocions dutes al límit, o és que el mapa de les rutes a peu i en bici és poc més que un nyap. O, simplement, que qui va elaborar el mapa es va limitar a incloure-hi les rutes que tenia més a prop de casa i para de comptar.
Al meu entendre, fóra bo que el Consell Comarcal es posés les piles i esmenés una situació que faria enrojolar a més d’un. Que preguntés als clubs ciclistes de la comarca -sense sortir de Juneda ja teniu la Colla Ciclista la Pedalada, que aquest any ha organitzat una Transbessons molt concorreguda- i als aficionats al pedal amb quines rutes podria completar-se el ditxós mapa. Que preguntés a la gent que més es mou per camins i caminets de les Garrigues, això és, pagesos i caçadors, sobre les rutes que podrien ser més interessants. Que els responsables de fer les rutes recorreguessin la salvatge garriga de punta a punta per decidir, in situ, sobre el terreny, els recorreguts més apropiats i més atractius a nivell paisatgístic.
Seria una bona iniciativa, i no tant per una qüestió de, diguem-ho així, “justícia territorial”, per fer veure als pobles de les Garrigues Altes que se’ls té en compte, que no se’ls oblida. Més aviat fóra una qüestió econòmica, de desenvolupament de la comarca. Perquè, si de veritat el Consell Comarcal de les Garrigues aposta pel turisme com a motor de desenvolupament, no pot descuidar-se de fer promoció d’una part significativa del seu territori.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 148 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2006)