Ocellots de bon averany

Quan vam arribar a Bonavista i vaig veure, a terra, els tolls que havia deixat el xàfec del matí vaig pensar ui, aquí no acabem el concert. A dins del recinte, mentre els músics emprenien la festívola Ocupen su localidad, primera cançó de la vetllada, els meus temors van créixer quan em vaig fixar que la lluna creixent era solcada per núvols amenaçadors, que entre els núvols amenaçadors de sobre la mar s’entreveia la llum de la llampegada.

Va sortir el Nanu, i després de pegar una mirada al de dalt com demanant-li que no ens aigualís la festa, va dir que confiava que la cosa aniria bé. Amb això va tranquil·litzar el meu amic Kantinu, que si li digués que la llet és negra i Déu barcelonista s’ho creuria, però no pas a mi. No les tenia totes.

Quan el concert anava costa avall, van començar a caure espurnetes. Ai ai ai, avui patirem. Per sort, les meves pors, una vegada més, van ser infundades. El del Poble Sec i el paio del bombí va fer, vers a vers, un final de cursa realment esplèndid, pirata, malencònic, alliberador. I banyat solament amb les gotes que queien dels ulls més emocionats.

Els que dissabte passat van parar a Tarragona no són uns simples passerells, són uns veritables ocellots. Ocellots que, tot i els anys que fa que piulen, encara saben treure’s del bec melodies capaces d’entusiasmar dotze mil persones al pàrquing d’un mercat. Ocellots que, en lloc d’anunciar males noves, tenen la peculiaritat de no portar res més que bons averanys.

Tromp de ravals

A la confluència del carrer de l’Hospital i el raval del Pallol fa poc han posat al descobert les restes de la muralla que, seguint el traçat del Tomb de Ravals, va empresonar Reus fins al segle XVIII.
A dia d’avui, però, i al mateix lloc, hi passa un altre tipus de muralla. Una muralla mòbil, discontinua i sorollosa, formada per furgonetes que van a reposar gènere a les botigues, vehicles d’obres, de serveis, tractors de l’avellana, motos, cotxes...

Els cotxes. Si us hi fixeu, n’hi ha una raça que sembla abonada al trajecte –semicircular o circular del tot- del Tomb de Ravals. Són els cotxes túning, cotxes amb llandes futuristes, faldons que poleixen els passos elevats de vianants, tubs d’escapament més propis d’avions a reacció, alerons com aletes de tauró, tatuatges amb caràcters suposadament orientals, colors francament cridaners i música que fa tremolar el parquet dels comerços.
La música. Hi podeu sentir de tot, en aquestes veritables discoteques mòbils: reggaeton, rumba, ritmes del nord d’Àfrica, rock dur, caramelles i màquina. Sobretot màquina. Tromp, tromp, tromp. I vinga màquina. I més fort. I que no pari, que diria aquell.
Pot ser que posin la música forta per atreure l’atenció, perquè ens fixem en els seus cotxes. O simplement per molestar. Que facin el que vulguin. Jo, per la meva banda, i sempre que pugui, miraré d’ignorar-los. I pensaré que, per molt que em piquin les orelles, pitjor ho tindran ells quan es quedin sense timpans.

Una festa sobre rodes

El juliol aquest diari publicà una carta al director realment colpidora. Demolidora. La firmava Carmen Ortiz Vaquero, i deia, si fa no fa, que per Sant Pere, al Mercadal, no s’havien habilitat espais per a les persones amb mobilitat reduïda per tal que poguessin gaudir de la festa major. La senyora Ortiz es queixava, entre altres coses, de la poca memòria dels polítics, que havien fet gala durant la campanya d’una sensibilitat social que no havien dut a la pràctica quan n’havien tingut l’oportunitat.

Després de Sant Pere tots els reusencs, o quasi tots, van coincidir que la festa d’enguany havia tingut molt nivell, de les millors que es recordaven. Era quelcom per sentir-se’n cofoi, orgullós, encara que quedaven punts per resoldre, com la durada del seguici o la conveniència de la recuperada moixiganga. Pocs van fixar-se que, mentre discutien el com, oblidaven el què. Mentre estaven parlant com de major era la festa, uns altres, els que no poden moure’s amb tota la soltesa que voldrien, tampoc l’havien viscut com haurien volgut.

Per tant, no estaria malament que, de cara a properes festes, l’Ajuntament respongués a aquesta demanda creant espais per a persones amb mobilitat reduïda. Encara que el Mercadal aparentment no s’hi presti, perquè és una plaça no gaire gran, dura, sempre es poden trobar solucions imaginatives i trencadores, sempre. La qüestió és posar-hi voluntat. La qüestió és tenir clar que la festa major, a Reus, ha d’anar sobre rodes.

No paguem?

Abans, per anar de Reus a Sarroca, anàvem per carretera fins a Montblanc, hi agafàvem l’autopista i sortíem a Alfés, a quinze quilòmetres del meu poble.

Des de fa dos mesos, coincidint amb la campanya del #novullpagar, hem variat la ruta. Ara passem per l’altre costat, per Falset i Móra la Nova. El viatge dura més, però també degustem més el paisatge: els últims contraforts del Baix Camp, els molins de vent del Coll de la Teixeta, les vinyes pictòriques del Priorat, l’Ebre amic i amat, l’església vella de Garcia, el Pas de l’Ase, l’horta de Vinebre, la nuclear d’Ascó, els molins de vent de la Fatarella, les terres frescals de Maials, els molins de vent d’Almatret, el campanar de Llardecans, els molins de vent de la Granadella, les seques serres de Torrebesses i el castell, els masos de volta, els olivers i la Vall Major de Sarroca.

Quan arribem a Flix, a mitja hora del meu poble, parem a l’àrea de servei de la Freixa. Jo poso gasolina i les xiques baixen a estirar les cames. Amb els diners que ens estalviem de l’autopista, sa mare els paga una bossa de patates. I encara en sobren.

Nota: Aquest article apareix al número 322 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de juny al 5 de juny de 2012).

Paraigües de Reus

Que Reus és una ciutat on no hi plou gaire es veu, precisament, els dies de pluja. Només cal sortir al carrer quan cau aigua del cel i fixar-se en el parc mòbil de paraigües: els uns, tan esquifits que no eviten que els seus portadors acabin xops; els altres, tan polsosos que quan arrepleguen les primeres gotes semblen fangars ambulants; els uns, tan esbalandrats que al primer cop d’aire es pleguen en direcció oposada al mànec; els altres, tan descosits que tenen més barnilles nues que vestides; els uns, tan aixafats que semblen una txapela al capdamunt d’un pal; els altres, tan rovellats que hom diria que muden la pell.

Si els dies que plou durant l’any són una misèria, es deu preguntar la reusenia, perquè ens hem de preocupar pels paraigües? A sobre, si és cert això del canvi climàtic, perquè hem de renovar el paraiguam? Si aviat ha de ploure la meitat de la meitat del que ho fa ara, perquè ens hem de gastar els doblers en uns estris que pràcticament no farem servir?

En contra d’aquesta percepció, crec que és urgentíssim un Pla Renove per als paraigües de Reus. Necessitem paraigües com Déu mana, paraigües forts, alts, amples, que protegeixin de l’aigua. Necessitem paraigües ben atxurats, fins, senyors paraigües. Reus, ciutat modernista, associacionista, teatral, trapezoïdal, emprenedora, innovadora, artista i juantxista, no pot deixar erma la cultura de l’entomar aigua. Perquè, encara que sembli mentida, sempre hi ha un dia en què acaba plovent.

Esquerra promou el Camp

Sort en té el Camp, d’Esquerra, perquè tot el que fa per promoure’l no està pagat amb diners. Està pagat amb diners que un dels clans més influents del partit tingui com a ensenya el fruit sec per antonomàsia d’aquestes terres? Des que a un noi de Cambrils, a un de Torredembarra i a un altre de Reus se’ls va batejar com el Clan de l’Avellana, si se n’ha fet, de feina. No han estat tan efectius els segells de qualitat ni les campanyes publicitàries, no.

Està pagada amb diners la definició del primer tripartit de l’exconseller Carretero? No recordeu que va dir que era com un viatge en Dragon Khan? Voleu campanya de promoció més bèstia de la muntanya russa del parc d’atraccions de Vila-seca i Salou?

I de les declaracions del també exconseller Vendrell, què n’heu de dir? Sí, homes, quan va baratar la presidència de la Generalitat a canvi que Artur Mas virés cap al babord sobiranista. No recordeu que les féu a Reus, durant una calçotada, i que el propòsit real era fomentar la ingesta del calçot nat a Valls?

Amb aquests antecedents, no fóra estrany que el proper congrés extraordinari dels esquerrans se celebrés a Tarragona. I encara menys que es fes a l’Amfiteatre Romà, en lloc del Palau de Congressos. Imagineu-vos l’estampa: el sol, el cel, la mar, les bases rugint enfurides a les grades, i a baix, a l’arena política, els gladiadors Carretero i Puigcercós disputant-se el control del partit en una lluita a mort. Això sí, ben untadets amb oli DOP Siurana.

Rivalitat

A Tarragona diuen que Reus és el seu barri comercial. A Reus contesten que Tarragona és el seu barri marítim. A Reus tenen aeroport. A Tarragona, port de mar. A Tarragona diuen que són la capital. A Reus diuen que són capitals. A Tarragona tenen el Nàstic. A Reus, el Reus Deportiu. A Reus tenen el Buenafuente. A Tarragona, l’Oriol Grau. A Tarragona manxen. I a Reus, evidentment, enganxen.

La rivalitat entre les dues ciutats segueix, a dia d’avui, ben viva. Potser perquè estan tan a propet, potser pels aires de la petroquímica o potser pel preu de l’avellana, el cas és que ganxets i pelacanyes es vanten de ser com són i de no ser (“Mai de la vida!”) com són els seus rivals.Això últim no és un fet necessàriament negatiu. És quelcom positiu si se sap gestionar bé. Si serveix per preservar el caràcter autòcton de cadascú i combatre així l’aigualiment cultural que implica la globalització; si ajuda a millorar l’autoestima i desterra actituds victimistes i derrotistes; i si serveix perquè tarragonins i reusencs competeixin per ser els més moderns i no pas els més carrinclons, els més oberts i no pas els que més es miren el melic, els més guapos i no pas els més xavacans, els més solidaris i no pas els que tot ho volen per a ells, els que gasten més bon humor i no pas els més amargats, i per ser millors com a persones i no pas els més bufats, perepunyetes, ninots, estults, rancis, agressius i populistes, aleshores benvinguda sigui la rivalitat.