Feia
molt temps que no ens trobàvem. Massa. Però, abans i tot de seure a taula,
tornàvem a ser els estudiants de Ciències Polítiques i Sociologia de fa vint
anys.
Vam
exposar quins camins ens havien dut a aquell sopar i quins camins s’obrien a
davant nostre. Si havíem rodat el món o si havíem tornat al Born. Si per ventura
ens hauríem imaginat mai, quan estudiàvem a l’Autònoma, què faríem tot allò que
hem acabat fent.
Vam
parlar de política, el nostre amor particular, però tampoc gaire. Perquè ara hi
havia espai per a la família –amb fills o sense-, els monòlegs, la literatura,
la música, la teca i el vi. Van aparèixer els professors de la facultat, però
no per parlar de Teoria i Ciència Política, sinó com a font inestroncable d’anècdotes
i somriures. Vam recordar els politòlegs i sociòlegs que no havien pogut
acudir, i ens vam prometre que acudirien a la propera trobada.
Havien
passat vint anys i tornàvem a tenir vint anys. La carrera no era el nostre
passat: era el nostre present.
I en aquest present
vivim.