Aigua va

Al maig, durant uns dies, no vam poder beure i cuinar amb aigua de l’aixeta. Al juny, sant tornem-hi. Tres setmanes sense aigua potable. Els camions cisterna subministren la salvatge garriga. Els ajuntaments reparteixen garrafes d’aigua per les cases. Vergonyant.

La causa? Potser un ús excessiu de fertilitzants, que han fet cap al Pantà d’Utxesa, d’on surt l’aigua que abasteix vint-i-cinc pobles de la Mancomunitat d’Aigües de les Garrigues. D’on vénen, aquests abocaments? Qui els ha fet? Busca qui t’ha pegat.

Com el Manuel de Fawlty Towers, aquí ningú “no sap res”. I sembla que ningú no ho pugui acabar d’arreglar. Parlen de canviar el punt de captació d’aigua. D’estirar l’aigua del pantà de l’Albagés. Però ja n’hi ha prou, d’aigua, a l’Albagés? Quant tardarien en fer l’obra? A quina institució li pertoca, posar el cascavell al gat?

La planta potabilitzadora de la Mancomunitat d’Aigües és a Sarroca. A tres quilòmetres de casa. I no en podem beure. Mentrestant, el temps passa. O potser no passa del tot, perquè passa el mateix que fa quaranta anys: l’aigua de boca arriba en camió cisterna.

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.

El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).

Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria

Dimecres, 21 de juny de 2017

Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.

L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.

Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...

I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

Jesús Tibau llegeix "Sol ponent"

El Jesús Tibau, que sempre m'ajuda en la difusió dels meus llibres, llegeix un fragment de "Sol ponent". És el que correspon al 7 de gener de 2017:

La millor estació de l'any

L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.

Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els capvespres somien que són eterns.

Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps que et toca viure.

I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.

Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja estàs esperant la primavera següent.

Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).

Utxesa

UTXESA

A la frontera del secà

Camí de Torres, a sol ponent

L’aigua s’entolla en un pantà

Remor de canyes, lo verd s’encén.

Xiquets en bici hi fan cap

Cercant piscina, somiant la mar

Braceig, camada, xip i xap

Calor mullada, humit tornar.

Sil·lur infame, malparit

Del cor d’Europa te van bombar

Tot peix que neda t’has cruspit

La dalla negra no et pot segar.

Bernat pescaire, d’esvelt coll

Vas de puntetes damunt del blau

Bequeges aire, sòl i moll

Pinxo d’Utxesa, un jonc al trau.

Senglar de mata i coscoll

De pi, muntanya, espluga i pols

De nit corrinyes, beus a doll

Tornes a casa quan naix lo sol.

A la frontera del regar

Cap a Sarroca, a sol naixent

L’aigua enlluerna en un pantà

Plaça de bromes, espill de vent. 

Més enllà

MÉS ENLLÀ

Vull anar més enllà

Un xic més que adés

Un pas menys que demà.

Sóc tossut, molt revés

No en tinc prou, del que hi ha:

Trescaré nous senders.

Puc anar més enllà

Un poc més que adés

Molt menys tros que demà.

Tinc vigor, cor encés

Los segons, a la mà

Per volar, solto pes.

He d’anar més enllà

Un dit més que adés

Un pam menys que demà.

No puc fer-hi pas res:

Així em van fabricar

I així fins l’últim rés.

I així fins l’últim Res.

Ni broma que no s'acabi

L’hivern no ha començat i ja hem tingut ració extra de broma. Des de finals d’octubre, la broma plana i pixanera envaeix la salvatge garriga. Esborra els masos, camufla bèsties i plantes, difumina els fanals dels pobles. Rega els sembrats, amara els olivers, perleja els vidres de les ulleres.

Viure en un núvol no sempre és plaent. És avorrit, fred i posa de mala llet. N’hi ha que quasi no surten de casa –o del cafè. Els que van al defora, duen més capes que una ceba. I els que no poden aguantar més, fugen a la muntanya, a la mar o a qualsevol lloc on faci bo.

Arriba un moment en què sembla que la broma no s’hagi d’acabar mai més. Quan fa uns dies que el sol no es veu ni en forat ni en finestra, no costa gaire que a un li caigui l’ànima als peus. I el pitjor de tot és quan la boleta del sol s’insinua a darrere de la bromada, però no la pot acabar de rompre. Això d’oferir-te la pastanaga i enretirar-la a l’últim instant, encara ensorra més.

Però arriba un dia en què la broma s’esquerda. Els feixos de llum la fendeixen, l’escalfen, la fonen. Els grumolls de broma fugen, agonitzen, moren i desapareixen. I, per fi, torna sortir el sol.

Perquè sempre torna a sortir el sol. Sempre. Llavors, la terra respira i recupera coloret. I les persones poden contemplar el paisatge fins a l’horitzó. Perquè no hi ha bé que duri ni broma que no s’acabi.

Nota: Aquest article apareix al número 439 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 de desembre de 2016).

Ronda terrista sota la broma

Surto de la gasolinera. Carretera vella avall. A mà esquerra, prenc la pista d’Utxesa. Just abans del pantà, trenco a mà dreta. Travesso la Vall. A banda i banda del camí, hi ha espessor de joncs. Com sempre, temo que sortirà algun senglar de la vegetació. Però no es mou res. Vorejo l’embassament fins a les comportes. Observo que han buidat el canal de Seròs. Hi ha una excavadora al llit del canal.

L’entrenament de deu quilòmetres acaba a prop de la partició dels termes d’Aitona i Sarroca. I constato que he corregut a molt bon ritme, quasi igualant el registre que vaig marcar a Torrefarrera a la primavera. Estic content.

Perquè m’ha sortit tan bé, aquesta cursa? Hi ajuda el traçat, majoritàriament d’asfalt. Hi ha alguna pujada, però la majoria és costa avall. No he comès cap excés, ni alimentari ni etílic. I, sobretot, hi ha la broma plana.

Qui m’ho havia de dir a mi, un ferm detractor de la broma plana, que la broma plana em faria córrer millor? El bufardeig de la boira, les gotes que pixa la bromada, la humitat de l’ambient, ara resulta que m’ajuden a córrer més depressa i a no cansar-me tant. Ai las! Tanta energia esmerçada, tanta lletra dedicada a desacreditar la broma, i ara és la broma qui m’acredita.

D’acord. Accepto la broma plana com a animal de companyia. Ara bé, només durant les hores de cursa. Després, ja pot escampar.

Nota: Aquest article apareix al número 437 del quinzenal SomGarrigues (del 18 de novembre a l'1 de desembre de 2016).

Utxesa

Dues setmanes abans de la Cursa d’Utxesa, vaig anar-hi a entrenar. Vaig recórrer els 6,5 quilòmetres que voregen l’embassament per fer-me una idea del que m’esperava.

Just abans de creuar un pontet, vaig ensopegar quatre fotògrafs d’ocells. I vaig recordar les paraules del Sisco Ribes: “No sabem què hi tenim, a Utxesa”.

No sabem què hi tenim i no ho sabem aprofitar. Torres de Segre, Aitona i Sarroca, els termes dels quals toquen al pantà, encara tenen molt a fer. D’acord que han promogut la Cursa d’Utxesa, que cada any atreu més corredors, però això no pot quedar aquí. Hom hi troba a faltar lloguer de bicicletes, visites per ensenyar l’arquitectura de la Canadenca o bé caminades entre els fruiters florits. Més activitats relacionades amb la pesca. Algun altre bar. I potser un lloc on quedar-se a dormir.

El futur d’Utxesa és el turisme. Un turisme de primavera i tardor; de pau, tranquil·litat i bons aliments; de natura i observació, familiar, cívic i esportiu. Un turisme vinculat a Sarroca, Torres i Aitona, i més enllà, als secans de les Garrigues i a les zones humides del Baix Segrià. Tan a prop de Lleida, i tan ben comunicat, a Utxesa li cal més difusió, això és evident, però també que ens creguem el que pot arribar a ser.

D’aquesta manera, potser hi haurà un dia en què la gent no només vindrà a Utxesa, sinó que hi acabarà tornant.

Nota: Aquest article apareix al número 420 del quinzenal SomGarrigues (del 25 de març al 7 d'abril de 2016).