Això no es perd

A la granja escola la Manreana, de Juneda, els van demanar una vaca. La vaca sortiria en un pel·lícula, que s’havia de dir Alcarràs.

Al mas on filmaven, va acudir la Margarita, una vaca negra, amb les potes i la cua mig blanques. Una vaca ferma, imponent, de cinc-cents quilos. Una vaca que havia estat molt malalta i que tornava a remenar la cua.

El Sisco Ribes, de Sarroca, cuidava la vaca. A punta de dia, la munyia. Després, se l’enduia a pasturar. A l’ombra d’un bancal de paraguayos, la Margarita menjava herba i agafava forces per a un rodatge maratonià: del matí a la posta de sol.

La Margarita, les nits que va passar en aquell mas, s’enyorava. I bramava. Acostumada a la Manreana, on convivia amb altres animals, es trobava sola.

Tot i l’enyorança, la Margarita es va portar com una senyora. Tothom se’n va fer amic –sobretot els actors més petits. La Margarita aportarà a Alcarràs la tendresa i la poesia de les coses que es volen recordar. Que no es volen oblidar. El Sisco n’és un bon exemple:

-Feia trenta anys que no teníem vaques, però gràcies a ella me va tornar tot. Això no es perd.

Nota: Aquest article apareix al número 576 del quinzenal SomGarrigues (del 18 al 31 de març de 2022)

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell

Ma filla Joana ha recuperat un vídeo de l'agost de 2016, gravat pel xic de la Llibreria Gaudí de Reus, just abans de la presentació d'"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell, al Baix Camp

Ramon Forner

Cada dijous, a Alcanar Ràdio, l’Anna Maria Ulldemolins llegeix un capítol d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre.

És bonic, que un llibre que has escrit continuï viu. No ho és tant que, quan preguntes què fan, els protagonistes, et contestin que ja no hi són. És amarg i dolorós, parlar amb algú un sol cop, descobrir-ne històries que són veritables tresors i no tornar-lo a veure més.

És el cas de Ramon Forner, de Calafell, que va morir fa un any i mig. Quan el vaig entrevistar, estava rascant una nansa –una espècie de paperera gegant, metàl·lica, que es llença a la mar per agafar peix. I s’hi podria haver estat tot el matí, si no l’hagués emprenyat. La tarda, l’hagués pogut passar fent maquetes de les barques que hi havia a la platja de Calafell els anys 40 i 50. Recordo les lleixes del seu taller: semblava una biblioteca de barques. Totes semblants, totes diferents.

Si el Ramon fos avui entre nosaltres, ens portaria molt avantatge. Perquè rascant una nansa, construint una barca, mirant la mar des de casa i esmorzant amb un morteret d’allioli al costat, seria feliç.

Nota: Aquest article apareix al número 541 pel periòdic quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 de novembre de 2020)