Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Assaig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Assaig. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de novembre del 2025

Una terra d'oli a LleidaTV

 


Lleida, juny de 2023. Una calor que desfà els terrossos i l’asfalt. L’Eulàlia Pagès, editora de Pagès Editors i un servidor, acudim als estudis de Lleida Televisió, a parlar del llibre “Una terra d’oli”. En aquest llibre, les fotografies són dels grans Toni Prim i Santi Iglesias, i els textos, d’Ignasi Aldomà, Antonieta Barahona, Àngels Calvo, Mireia Campanera, Esther Girabet, Albert Gonzàlez, Jordi Graell, Mariona Jové, Natàlia Mota, Reinald Pamplona, Agustí Romero, Enric Vicedo , Xavier Vicens i un servidor. Jo hi faig un capítol curtet, sobre com l’oli s’infiltra en arts com la pintura, la literatura o el cinema, i un altre de més llarg, on entrevisto propietaris de molins i presidents de cooperatives de l’oli. El Santi Roig, presentador del programa “A diari” condueix el programa molt bé. Ens fa sentir, a l’Eulàlia i a mi, en família. Ens sentim, i suposo que l’aire condicionat hi ajuda, en plena campanya de l’oli.

dissabte, 22 d’abril del 2023

Una terra d'oli

Una terra d'oli ja és aquí! Un llibre sobre l’oli de les terres de Lleida que mira el present, el passat i el futur del nostre oli. Un llibre editat per Pagès editors amb el suport de la Diputació de Lleida. Un llibre col·lectiu, coral, on hi escriu molta gent: Ignasi Aldomà Buixadé, Antonieta Barahona Viñes, Àngels Calvo Fandos, Mireia Campanera Reig, Esther Girabet Massot, Albert Gonzàlez Farran, Jordi Graell Sarlé, Mariona Jové Font, Natàlia Mota Martorell, Reinald Pamplona Gras, Agustí Romero Aroca, Enric Vicedo Rius i Xavier Vicens Burgués. Unes i altres tracten l’oli des de les seves aplicacions medicinals i culinàries, la història, el tast o l’experiència de les collidores d’olives.

Per la part que em toca, he fet un petit text sobre la influència de l’oli en la cultura i un altre de més gran, on entrevisto 12 productors i productores d’oli dels nostres pobles:

 -Cooperativa de la Granadella

-Aresté Teixidó de Seròs

-Cooperativa de Juncosa

-OliCastelló de Castelló de Farfanya

-Cooperativa de Cervià de les Garrigues

-Olierm de Sant Martí de Barcedana

-Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques

-Olicatessen dels Torms

-Veà de Sarroca de Lleida

-Albium de l’Albi

-Cooperativa de Maials

-Umami de Belianes

I clar, aquest és un llibre de fotos. Amb moltes i molt bones fotos. Unes fotos de Santi Iglesias i Toni Prim, els quals han vist les olives, els olivers i l’oli d’una manera artística, tècnica, digna, clàssica i moderna a la vegada. Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, xicots, ens hem passejat molt i hem gaudit encara més!

Bé, esperem que Una terra d'oli sigui del vostre gust. I recordeu: en major o menor mesura, tots (i totes) som oli.

 

PD: Ah, i gràcies a tothom que ha fet possible #Unaterradoli!

dilluns, 24 de gener del 2022

Els 10 de... Ignasi Revés

El dia 24 de gener de 2022, amb Anna Sàez, a la Biblioteca Pública de Lleida, vam parlar de llibres bonics!



dissabte, 15 de gener del 2022

La sang i els esmorzars (de forquilla)

El 2008 vaig esmorzar al Cafè Modern de Castellnou de Seana. M’hi acompanyava el Joan Ribalta, amic i company de mili del meu oncle Marcelo. Després d’afartar-me, vaig xafardejar en una sala annexa. Hi havia una donació de sang. Fins llavors, jo no n’havia donat mai. Només de pensar-hi, ja em tremolaven les cames. Però tenia dues bones raons: seria solidari i convertiria la donació en material literari per a Esmorzars de Lleida:

“M'acomiado del Francesc Xavier, el Recaredo i la Dolors i surto al carrer per una porta lateral. Trenco a l'esquerra i vaig cap a la sala de ball. La porta és oberta. A dins hi ha el personal sanitari del Banc de Sang i Teixits, que recull sang dels donants. Al fons, a l'escenari, veig un cartell on posa “Castellnou de Seana. Espai Solidari”. Encara hi ha les cintes de coloraines, penjades de banda a banda de la sala, herència potser de l'última festa. Veig un home que talla pa i en suca les llesques amb tomata. A la taula hi ha olives farcides d'anxova, formatge, xoriço roig, sucs, coca-coles, taronjades, llimonades, aigües, vi, pernil salat, un setrill d'oli, bosses de patates, palmeres i croissants de xocolata. En una altra taula hi ha exposades ampolles de vi negre, vi blanc i cava; dues caixes de fruita, l'una de peres i l'altra de caquis -palo santos, en castellà-; mantecados, neules, una capsa de Surtido Gullón i una altra de Ferrero Rocher; raïm, taronges i una pinya natural. Pregunto a l'home què és tant fato. Em diu que allò ho ha aportat la gent del poble, i que ho sortejaran al final del matí entre tots els que hagin donat sang. Li dic si ha col·laborat algú més en l'assumpte, i em contesta que les botigues del poble, que han donat el tall per acompanyar el pa, i també l'Ajuntament. L'home resulta que és Joan Gené, actual delegat de l'Associació de Donants de Sang del Pla d'Urgell i veí de Castellnou. Li pregunto què fa decidir una persona a donar sang. Ràpid, em contesta: “Que un familiar ho necessito.” Potser ho diu per experiència personal, perquè la seva dona, la Ramona Sanfeliu, ha superat tres càncers. I ella n'ha deixat testimoni en dos llibres: Tornarem a vèncer per tercera vegada i Cinc ganes de viure, títol que fa referència als seus cinc néts.

Dic al Joan que jo no he donat mai sang, que em fa impressió, que tinc por de marejar-me. Em pregunta si he esmorzat bé. Li dic que sí, i li exposo tot el que m'he empassat. Em diu que la sang encara surt més bona, si un es pren un cigaló de rom. Em mira. Me'l miro. Em giro i contemplo la gent estirada a les lliteres, que va obrint i tancant el puny. Dubto. Què faig?

“A Castellnou de Seana, tot i les meves temors, vaig acabar donant sang. La cosa va anar més o menys així: després de respondre un qüestionari, vaig entregar-lo a la Silvina Mendoza, metgessa de l'Arnau de Vilanova. La Silvina, uruguaiana d'ascendència gallega, va prendre'm la pressió i em va fer una punxada al dit. Després vaig estirar-me a una llitera, on romania amb les cames lleugerament aixecades. L'Antonio Garcia i la Montse Biosca, infermers, en tot moment em preguntaven si estava bé. Ara no recordo si em va punxar la Montse o l'Antonio, el cas és que aviat vaig començar a sentir una calentoreta al braç esquerre. Obria i tancava el puny. Per fer-me passar els nervis xerrava pels descosits amb els infermers i amb el conductor de la unitat mòbil, el Carlos Bringué, i feia anotacions a la llibreta amb l'altra mà. Vaig pensar que era, si fa no fa, el mateix que feia dins l'avió quan s'envolava o aterrava: llegia com un desesperat per no notar el canvi brusc d'altura. A Castellnou de Seana, prenia notes com un desesperat per no fixar-me en els tubs i les bosses de sang. No me'n vaig adonar i ja havia acabat de donar-ne. Me n'havien tret quasi mig litre. Em van abaixar les cames fins a deixar-les en posició horitzontal. Em vaig fixar en el constant degoteig de gent que venia a donar-ne i vaig preguntar al personal sanitari què els semblava l'afluència de donants. Em van dir que estaven contents. Vaig aixecar-me. Em sentia adormit. Els infermers van fer-me unes quantes recomanacions: “Beu suc, no facis postures estrambòtiques ni canvis bruscos de posició, no facis força ni aixequis pesos amb el braç on t'hem punxat, no et treguis la tira adhesiva fins d'aquí a dues hores, durant dues hores no fumis ni beguis...”. Vaig seguir escrupolosament les seves indicacions. Abans de marxar, vaig beure suc de pinya. Més de mig litre.”

 

PD1: Fa poc que dono sang. Animo a tothom (que pugui) que ho faci. Fins i tot després d’un bon esmorzar de forquilla!

dilluns, 6 de setembre del 2021

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell


Ma filla Joana ha recuperat un vídeo de l'agost de 2016, gravat pel xic de la Llibreria Gaudí de Reus, just abans de la presentació d'"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell, al Baix Camp

divendres, 5 de març del 2021

dimarts, 20 d’octubre del 2020

Ramon Forner

Cada dijous, a Alcanar Ràdio, l’Anna Maria Ulldemolins llegeix un capítol d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre.

És bonic, que un llibre que has escrit continuï viu. No ho és tant que, quan preguntes què fan, els protagonistes, et contestin que ja no hi són. És amarg i dolorós, parlar amb algú un sol cop, descobrir-ne històries que són veritables tresors i no tornar-lo a veure més.

És el cas de Ramon Forner, de Calafell, que va morir fa un any i mig. Quan el vaig entrevistar, estava rascant una nansa –una espècie de paperera gegant, metàl·lica, que es llença a la mar per agafar peix. I s’hi podria haver estat tot el matí, si no l’hagués emprenyat. La tarda, l’hagués pogut passar fent maquetes de les barques que hi havia a la platja de Calafell els anys 40 i 50. Recordo les lleixes del seu taller: semblava una biblioteca de barques. Totes semblants, totes diferents.


Si el Ramon fos avui entre nosaltres, ens portaria molt avantatge. Perquè rascant una nansa, construint una barca, mirant la mar des de casa i esmorzant amb un morteret d’allioli al costat, seria feliç.

Nota: Aquest article apareix al número 541 pel periòdic quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 de novembre de 2020)

dijous, 6 d’agost del 2020

Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria


diumenge, 21 de juny del 2020

Dimecres, 21 de juny de 2017


Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.
L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.
Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...
I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

dimarts, 16 de juny del 2020

Jesús Tibau llegeix "Sol ponent"

El Jesús Tibau, que sempre m'ajuda en la difusió dels meus llibres, llegeix un fragment de "Sol ponent". És el que correspon al 7 de gener de 2017:




dijous, 7 de maig del 2020

Micropresentació d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre


La Judit Pujadó, uns dies abans de Sant Jordi, em va demanar un vídeo curt sobre Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre. La idea de penjar vídeos al Youtube ja feia temps que em rondava pel cap, però mai no m'atrevia a fer el pas, perquè pensava: "Ves, a qui li poden interessar els meus vídeos!" Però, com que ja el tindria fet, no em costava afegir-lo´al meu compte de Youtube, que fins al moment comptava amb la impressionant xifra de zero vídeos. 
La veritat, no va quedar malament del tot, i em va animar a fer-ne més. En aquest 2020, i més endavant i tot, ens haurem d'acostumar a fer les presentacions dels llibres d'aquesta manera. Si Mahoma no pot anar a la muntanya, serà la muntanya, la que haurà d'anar cap a Mahoma. Era així, no?