Ni broma que no s'acabi

L’hivern no ha començat i ja hem tingut ració extra de broma. Des de finals d’octubre, la broma plana i pixanera envaeix la salvatge garriga. Esborra els masos, camufla bèsties i plantes, difumina els fanals dels pobles. Rega els sembrats, amara els olivers, perleja els vidres de les ulleres.

Viure en un núvol no sempre és plaent. És avorrit, fred i posa de mala llet. N’hi ha que quasi no surten de casa –o del cafè. Els que van al defora, duen més capes que una ceba. I els que no poden aguantar més, fugen a la muntanya, a la mar o a qualsevol lloc on faci bo.

Arriba un moment en què sembla que la broma no s’hagi d’acabar mai més. Quan fa uns dies que el sol no es veu ni en forat ni en finestra, no costa gaire que a un li caigui l’ànima als peus. I el pitjor de tot és quan la boleta del sol s’insinua a darrere de la bromada, però no la pot acabar de rompre. Això d’oferir-te la pastanaga i enretirar-la a l’últim instant, encara ensorra més.

Però arriba un dia en què la broma s’esquerda. Els feixos de llum la fendeixen, l’escalfen, la fonen. Els grumolls de broma fugen, agonitzen, moren i desapareixen. I, per fi, torna sortir el sol.

Perquè sempre torna a sortir el sol. Sempre. Llavors, la terra respira i recupera coloret. I les persones poden contemplar el paisatge fins a l’horitzó. Perquè no hi ha bé que duri ni broma que no s’acabi.

Nota: Aquest article apareix al número 439 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 de desembre de 2016).

Ronda terrista sota la broma

Surto de la gasolinera. Carretera vella avall. A mà esquerra, prenc la pista d’Utxesa. Just abans del pantà, trenco a mà dreta. Travesso la Vall. A banda i banda del camí, hi ha espessor de joncs. Com sempre, temo que sortirà algun senglar de la vegetació. Però no es mou res. Vorejo l’embassament fins a les comportes. Observo que han buidat el canal de Seròs. Hi ha una excavadora al llit del canal.

L’entrenament de deu quilòmetres acaba a prop de la partició dels termes d’Aitona i Sarroca. I constato que he corregut a molt bon ritme, quasi igualant el registre que vaig marcar a Torrefarrera a la primavera. Estic content.

Perquè m’ha sortit tan bé, aquesta cursa? Hi ajuda el traçat, majoritàriament d’asfalt. Hi ha alguna pujada, però la majoria és costa avall. No he comès cap excés, ni alimentari ni etílic. I, sobretot, hi ha la broma plana.

Qui m’ho havia de dir a mi, un ferm detractor de la broma plana, que la broma plana em faria córrer millor? El bufardeig de la boira, les gotes que pixa la bromada, la humitat de l’ambient, ara resulta que m’ajuden a córrer més depressa i a no cansar-me tant. Ai las! Tanta energia esmerçada, tanta lletra dedicada a desacreditar la broma, i ara és la broma qui m’acredita.

D’acord. Accepto la broma plana com a animal de companyia. Ara bé, només durant les hores de cursa. Després, ja pot escampar.

Nota: Aquest article apareix al número 437 del quinzenal SomGarrigues (del 18 de novembre a l'1 de desembre de 2016).