Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria

Rotondes

Era hivern. Al matí, des del cotxe de línia, vaig veure que obraven als dos accessos a Alfés. Vaig pensar, pobre de mi, que hi portaven el gas natural i la fibra òptica. No hi havia caigut, que podien ser rotondes.

Fa poc s’ha sabut que a la C-12 faran cinc rotondes més. Una a Sarroca, una a Torrebesses, dues a Llardecans i una altra a Maials. Diuen que es licitaran el 2019 i el 2020.

Entenc que s’ha de reduir la sinistralitat entre Lleida i Maials. I que la solució més fàcil i ràpida és fer rotondes als accessos als pobles, on es concentren els accidents mortals. Però, d’aquesta manera, s’està condemnant els pobles més allunyats de Lleida. S’està incentivant el despoblament.

Perquè s’allarga el temps de viatge entre Bellaguarda i Lleida. O entre Almatret i Lleida. No són, simplement, els minuts de més del viatge d’anada. S’han d’afegir els de tornada. Ho observo cada dia: el trajecte Sarroca-Lleida-Sarroca, per obra i gràcia de les rotondes d’Alfés, ara és més llarg.

Una de les virtuts de la C-12, que connecta ràpidament amb Lleida, queda tocada. I amb la construcció de cinc rotondes més, quasi afonada. A veure si sortirà més a compte circular per la C-230a, la carretera vella…

Segur que hem de fer rotondes? I si ens gastéssim més diners i féssim una carretera millor? O és que, al cap del carrer, només es tracta de sortir del pas?

Nota: Aquest article apareix al número 481 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de juliol al 9 d'agost de 2018).

Jaume

JAUME

Més que un amic, quasi de sang

Tinc tants records de tu, amb tu, per tu

Que no em caben a les mans.

Sempre que et veia, hi havia gresca

Una cassola o una paella

Crits i rialles, cacera i pesca

Homes i dones, grans i canalla.

Al final del setè dia

A Montoliu o Sarroca

Nostra tribu es reunia

Amb molta gana o poca.

L’oncle Prim canta la jota

La Tresita capgira el món

La Roser omple la copa

I l’Ignasi, el gel que es fon.

Mentrestant, el Jaume i jo

Per la Roseret perseguits

Acabem a damunt del llit

I encetem, altre cop, el joc.

Compro una casa, vaig a la presó

Emulo gestes de Napoleó

Mon monopoli no té parió

Valoro el risc de creuar el Rubicó.

Arriba el temps de l’auliva

Els grans treballen, xerren, couen

I el Jaume, ànima furtiva

Em diu que fugim, que no ens ouen.

Ens endinsàvem a la garriga

Cames lleugeres, sense fatiga

Obríem senders, trescàvem la serra

Des del cim, contemplàvem la terra.

De retorn a la borrassa

Els pares ens advertien

Que n’havia prou i massa

No escoltàvem: mig sentíem.  

Creixíem gràcies a la mort

Del raïm que transmuta en vi

Del porc que traspassa la cort

Del tord tendre, oliós i fi.

Divendres sant, prohibit menjar carn

Prims i Xenxis obeeixen la llei

Condueixen la processó al Baix Camp

I preguen davant un plat ple de peix.

Amb el Jaume, arraso el pa

I esgoto la salsera

Quan serveixen el calamar

Som en plena fartanera.

Cambrils, barques i sàrcies

Poc sol i volubilitat

Corredisses, passejades

Algú tornarà refredat.

A mesura que ens fem homes

Canviem família per dones

Adquirim una altra gana

Que, en fi, és la que mana.

I t’avies a un altre paisatge

A l’arbre on nies, piulen estrany

Si volem veure’t, és llarg viatge

Des de Ponent fins al Pla de l’Estany.

Però algú va inventar el calendari

I algú altre lo va saber aprofitar

Celebrant festes d’aniversari

Amb amics, amb parents, amb vi i menjar.

Totes i tots, ara i aquí

El Jaume volem honorar

I que tornis a ser com ahir

I que siguis així fins demà.

Auliva morta

AULIVA MORTA

Arbequina colrada

Perla fosca del secà

Llustrosa i unflada

Tacte fi i delicat.

De l’auliver als dits

Dels dits al poal

Del poal al canyís

Al canyís, son hivernal.

T’aixeques arrugada

Lo fred t’ha gravat la pell

Te clareja l’ossada

Però guardes un cos bell.

Retornes amb aigua bullenta

T’esbandeixes amb aigua tèbia

Prens pijama de sal i pebre

Coixins de llimona i taronja.

Te capbusses en vinagre

Sorteges esculls de cítric

T’amoles amb l’all tendre

I te cobres un nou físic.

Surts del líquid nova i vella

Amb l’acidesa del collir aulives

Amb la dolçor de l’apanyar pedra

Amb l’aroma de les ponentades.

Llesca de pa torrat

Raig d’oli generós

Auliva morta al plat

És aquest, lo meu món.

Pa sucat amb sal i oli

PA SUCAT AMB SAL I OLI

Més que de dolç, sóc de salat

Fa molt de temps, des de petit

Lo segon plat havent finit

No m’abellia l’ensucrat.

Després d’un tec vaig idear

Amb ganivet, saler i setrill

Un punt final bo i senzill

Gargotejat a sobre el pa.

Llesca o crostó, tou o torrat

Amb oli verd, amb suc daurat

Quatre cristalls de salabror

Passar lo dit per escampar

Llepar-lo aprés i queixalar

Bonic profit, gran colofó.

Cotxe de línia

El cotxe de les quatre, el cotxe dels estudiants, obria les portes. El jovent d’Almatret, Maials, Llardecans, Torrebesses i Sarroca ens empenyíem per pujar. Alguna vegada havia viatjat de peu, perquè havia entrat l’últim i tots els seients eren plens.

Anar en cotxe de línia era de pobre. Era el transport de les hores fixes, els seients incòmodes, les cues a taquilla. El cotxe, en canvi, era l’ideal. El paradís. La comoditat. L’emissora que volies. La llibertat d’anar i tornar quan et donés la gana. Era aparcar el passat, conduir el futur.

Vint-i-cinc anys més tard, he tornat a aquell cotxe de línia. Ara no hi puja gaire jovent. De fet, tampoc no hi puja gaire gent gran. Hi escolto idiomes diferents, melodies diferents. Fins i tot, algun dia, tenim assistència espiritual –el capellà de Llardecans.

És un luxe, viatjar en cotxe de línia. Contemplo les transformacions del paisatge arran de l’arribada del reg. El sol que es pon. Els tractors que llauren. Els molins de vent. El Montmeneu. Els porcs senglars que travessen la carretera. I tot això, des d’una talaia en moviment. És com un tràveling cinematogràfic.

Sempre he sabut que no sabia conduir. Últimament, m’he adonat que tampoc no m’agradava. I que m’estimava més anar a les hores dels altres, però que em portessin. Perquè, a la vida, s’ha de saber portar, però també deixar-se portar.

Nota: Aquest article apareix al número 443 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 de febrer de 2017).

Ni broma que no s'acabi

L’hivern no ha començat i ja hem tingut ració extra de broma. Des de finals d’octubre, la broma plana i pixanera envaeix la salvatge garriga. Esborra els masos, camufla bèsties i plantes, difumina els fanals dels pobles. Rega els sembrats, amara els olivers, perleja els vidres de les ulleres.

Viure en un núvol no sempre és plaent. És avorrit, fred i posa de mala llet. N’hi ha que quasi no surten de casa –o del cafè. Els que van al defora, duen més capes que una ceba. I els que no poden aguantar més, fugen a la muntanya, a la mar o a qualsevol lloc on faci bo.

Arriba un moment en què sembla que la broma no s’hagi d’acabar mai més. Quan fa uns dies que el sol no es veu ni en forat ni en finestra, no costa gaire que a un li caigui l’ànima als peus. I el pitjor de tot és quan la boleta del sol s’insinua a darrere de la bromada, però no la pot acabar de rompre. Això d’oferir-te la pastanaga i enretirar-la a l’últim instant, encara ensorra més.

Però arriba un dia en què la broma s’esquerda. Els feixos de llum la fendeixen, l’escalfen, la fonen. Els grumolls de broma fugen, agonitzen, moren i desapareixen. I, per fi, torna sortir el sol.

Perquè sempre torna a sortir el sol. Sempre. Llavors, la terra respira i recupera coloret. I les persones poden contemplar el paisatge fins a l’horitzó. Perquè no hi ha bé que duri ni broma que no s’acabi.

Nota: Aquest article apareix al número 439 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 de desembre de 2016).

Bibliobús

BIBLIOBÚS

La biblioteca que més m’agrada

Creua la plana, s’enfila al turó

Vora la plaça planta parada

Llibres que esperen la mà del lector.

Quan la canalla surt de l’escola

Berena lletres, imatges i sons

Lo terra vibra, lo cap s’envola

Guaiteu les cares: feliços i bons.

Corren les busques, lo temps desfila

Renou de relleix fins l’últim bufit

La porta es tanca, lo bus s’avia
Camí del següent vilatge amb delit.

L'espona

L’ESPONA

L’oncle Ignasiet de Casa Malena

No era gaire amic de les arts

Ni llibres, ni musiques, ni escena

Son món era el tros, la plaça i lo bar.

Però quan sortia de Sarroca

Pel camí que mena a l’Extremera

Sempre parava al mateix rogle:

Davant d’una espona dreturera.

Pedres grosses, fortes, mascarades

Ni una sortia de la filada

Quatre pisos de roques cairades

Paret recta, noble i ben plantada.

I l’Ignasiet de Casa Malena

Que no era molt amic de les arts

Es rendia enfront d’una espona

Que un mestre va alçar al mig del secà.

Garriguenca

Un dissabte de final d’estiu, a Torrebesses, vaig participar a la Ruta Poètica Emili Pujol, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni. Vaig recitar poesies del músic i escriptor nascut a la Granadella i també meves. Des del Centre de la Pedra Seca fins a l’Església Nova, passant per l’Església de Sant Salvador, el Museu Josep Jané Periu, Casa Gort i Casa Oró, evocàrem els masos de volta, els trossos d’ametllers i olivers, l’aigua de la pluja i les festes que es fan i es desfan.

“Les pedres escantonades/ llises pels quatre costats/ a vista, ben col·locades/ sens escletxes ni forats”, escriu Emili Pujol a L’espona. ”Velles ruïnes dels jorns de ma infantesa/ Pedres brunyides pel sol de tots els temps/ Tàpies rogenques que fóreu fortalesa/ Contra l’embat furiós de tots els elements”, composa el guitarrista a El mas, en homenatge al Mas de Janet.

Els versos d’Emili Pujol encara s’afiguren en el nostre paisatge. Tot i els molins de vent i el canal Segarra-Garrigues, la pedra seca, els olivers i els ametllers salten a la vista. Una raconada de pins o un pou amb aigua són, si fa no fa, els mateixos de cinquanta o cent anys enrere. Hi ha coses que, per sobre de nosaltres, es mantenen, perduren, ens dominen. L’una és el paisatge, que ens sobreviurà. I l’altra és la inestroncable dèria de cantar el paisatge, que també ens sobreviurà. 

Nota: aquest article apareix al número 433 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 6 d'octubre de 2016).

Cada terra fa sa gerra

Érem a Deltebre, a la Mostra Gastronòmica Mescla, parlant de cuina i literatura. El Pep Carcellé, rapitenc maldito, va començar a burxar-me sobre l’oli d’arbequina, asseverant que a les Terres de l’Ebre també tenien bon oli. Va continuar el Jordi Boronat, exalçant les virtuts de l’oli de farga, sevillenca i morruda, amb aquella conyeta tan planera. El Fede Cortés no va tocar-me el crostó i va dissertar de vi, potser perquè al Priorat fan un oli com a les Garrigues, potser perquè el vi sempre acaba maridant amb totes les converses. I jo, després de donar uns quants tombs –literaris-, em vaig veure obligat a respondre el Jordi i el Pep.

No vaig afirmar que l’oli de la salvatge garriga era millor que el seu. En primer lloc, perquè he comprovat, amb els anys, que poques coses molesten més un productor d’oli que li vantis les qualitats de la competència. I en segon lloc, perquè no ho penso.

Si de cas, jo m’estimo l’oli de les Garrigues perquè és el meu. De la mateixa manera que ells s’estimen l’oli del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta o la Ribera d’Ebre perquè és el seu. És una qüestió de gustos, però també d’educació gastronòmica, d’arrelament a un paisatge, de defensa d’un territori, de caràcter indefugible i sentiment íntim. I considero que estan –estem- obligats a defensar-lo. Perquè cadascú ha de defensar el que té més a prop.

 

Nota: Aquest article apareix al número 425 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de juny de 2016).

L'allioli és un estat d'ànim

Talles els alls en fines làmines, les colgues de sal i repiques amb mà de morter. Obtens una pasta espessa. Aboques oli del setrill i fas rodar el canell. La pasta s’amoroseix. Trenques un ou. Canvies el rovell de clasca a clasca, una vegada i una altra, i adolles la clara en un bol. Aboques el rovell al morter i tornes a fer rodar el canell. I a abocar oli del setrill. Quan s’empastra a les parets del morter, l’allioli està lligat.
La teoria és molt simple, la pràctica es pot complicar. Perquè la història n’és plena, d’alliolis deslligats. Fins i tot els grans mestres allioliers poden tenir un mal dia i no lligar l’allioli. Ho vam veure a Torrebesses, el mes passat, al concurs d’allioli dels Camins d'or líquid. Per tant, no n’hi ha prou amb traça i experiència, cal un estat d’ànim. Cal atenció, concentració, paciència i constància. Cal patxorra. Els millors alliolis són aquells que estan fets amb una patxorra més gran que el terme de la Granadella.
L’allioli és un estat d’ànim. Com més lligat tinguem l’un, més lligarem l’altre.