Jesús Tibau llegeix "Sol ponent"

El Jesús Tibau, que sempre m'ajuda en la difusió dels meus llibres, llegeix un fragment de "Sol ponent". És el que correspon al 7 de gener de 2017:

Club dels penúltims

CLUB DELS PENÚLTIMS

És molt difícil ser el primer

Però encara ho és més arribar l’últim.

Tenir la mala llet de ser el vagó de cua

Dia sí dia també.

Ho has de fer molt malament

S’han d’alinear uns quants planetes dolents

-amb les llunes respectives-

Perquè t’avanci Déu i sa mare.

Però no costa pas tant

Ingressar en l’assortit Club dels Penúltims

Aquells que no guanyaran mai cap menció

Però que mai aniran de bracet amb el cotxe escombra.

Aquells que s’ho prenen tranquil·lament

Que han vingut aquí a divertir-se

I que no es foraden el cap amb reptes gegantins.

Els penúltims són la sal

El sucre

El greix de la vida.

Aquells que donen sentit al camí

O que són l’excusa del camí.

Pel Club dels Penúltims

Hi passa tanta gent

Que hi passa tothom.

Un racó, un món

 

UN RACÓ, UN MÓN

Del carrer Pols a Cova Bona hi ha un quilòmetre

I de Cova Bona al carrer Pols, un altre quilòmetre.

L’hort del Tonyeto, la pleta del Ton, lo tros del Vicent

Aulivers, terra campa, serra i garriga

Un mas mig derrotat

Un esbalç al costat del camí.

Aquests dos quilòmetres 

Són la distància a què m’aferro

Quan no puc anar més enllà

Quan se’m fa de nit tan aviat

Quan hi torno després de la vagància

Quan vull emprovar-me la pujada

I afuar-me en la baixada.

A força d’anar-hi

I de tornar-hi

Aquest racó se torna un món

Més alt, més ample i més fondo

Neixen perfils a cada instant

Noves gambades

Lo camí muda la pell

Ni corre mai la mateixa bèstia

Ni vola mai lo mateix afaram.

Pots comptar les pedres del camí?

Les mates de romer?

Les gotes de la broma que pixa?

Pots córrer com demà?

Més enllà

MÉS ENLLÀ

Vull anar més enllà

Un xic més que adés

Un pas menys que demà.

Sóc tossut, molt revés

No en tinc prou, del que hi ha:

Trescaré nous senders.

Puc anar més enllà

Un poc més que adés

Molt menys tros que demà.

Tinc vigor, cor encés

Los segons, a la mà

Per volar, solto pes.

He d’anar més enllà

Un dit més que adés

Un pam menys que demà.

No puc fer-hi pas res:

Així em van fabricar

I així fins l’últim rés.

I així fins l’últim Res.

Ronda terrista sota la broma

Surto de la gasolinera. Carretera vella avall. A mà esquerra, prenc la pista d’Utxesa. Just abans del pantà, trenco a mà dreta. Travesso la Vall. A banda i banda del camí, hi ha espessor de joncs. Com sempre, temo que sortirà algun senglar de la vegetació. Però no es mou res. Vorejo l’embassament fins a les comportes. Observo que han buidat el canal de Seròs. Hi ha una excavadora al llit del canal.

L’entrenament de deu quilòmetres acaba a prop de la partició dels termes d’Aitona i Sarroca. I constato que he corregut a molt bon ritme, quasi igualant el registre que vaig marcar a Torrefarrera a la primavera. Estic content.

Perquè m’ha sortit tan bé, aquesta cursa? Hi ajuda el traçat, majoritàriament d’asfalt. Hi ha alguna pujada, però la majoria és costa avall. No he comès cap excés, ni alimentari ni etílic. I, sobretot, hi ha la broma plana.

Qui m’ho havia de dir a mi, un ferm detractor de la broma plana, que la broma plana em faria córrer millor? El bufardeig de la boira, les gotes que pixa la bromada, la humitat de l’ambient, ara resulta que m’ajuden a córrer més depressa i a no cansar-me tant. Ai las! Tanta energia esmerçada, tanta lletra dedicada a desacreditar la broma, i ara és la broma qui m’acredita.

D’acord. Accepto la broma plana com a animal de companyia. Ara bé, només durant les hores de cursa. Després, ja pot escampar.

Nota: Aquest article apareix al número 437 del quinzenal SomGarrigues (del 18 de novembre a l'1 de desembre de 2016).