Som de poble

SOM DE POBLE

Som de poble

No mos compliquem massa la vida

Anem al gra

Al moll de l’os

A l’essència de les coses.

Estimem lo que es pot veure i tocar

Adorem la bonesa de l’ús

Som firaires

De mercaderia que no es paga amb diners.

Preguntem encara que sapiguem la resposta

Encara que sapiguem que no ens contestaran

Encara que no en traguem absolutament res, de la informació

La qüestió és la Qüestió

Perquè som gent que venera la Pregunta

És lo nostre Esport de cada dia

Una Fita del nostre Viure.

Som batec de camp

Sinceritat descordada

Roba d’estar per casa.

Se’ns en foten, i ens en fotem

Dels que se’ns en foten

I de la imatge que mos torna l’espill

És un combat sense concessions

En totes direccions

No fem ostatges

I no guanyem ni perdem mai del tot.

Vivim a frec del temps

Sentim com es balda la llum

Resseguim lo camí de les bromes

Escoltem com respira la terra quan comença a ploure després de mesos de sequera

Les estacions sempre tenen plat a taula

I del canvi més petit

En fem tesis doctorals.

Tenim la sort de ser de poble:

Això no ho pot dir tothom.

Avorriment

AVORRIMENT

No hi ha ganes de fotre res

La feina perd tot sentit

Lo temps embarranca

L’últim raig de sol dura segles.

No hi ha distracció

Lo dia és nit sense lluna ni estrelles

La rutina, un corró que aixafa l’aventura

Lo silenci, una paret de dos metres d’ample.

Però per això hi som, naltros, al món

Per tirar a terra les previsions

Per aprofitar porta, finestra o escletxa

Per escapar de la garjola.

L’avorriment engendra creació

Lo bloqueig és lo preludi d’aquell clic

Que encén la bombeta, que anuncia l’esclat:

La victòria de la idea sobre el buit.

Els llorers del Cèsar

Quan era petit, anava una setmana a l’escola de Sarroca i dues restava a casa. Malalt. Planxat. Descolorit. Amb penicilina fins a les celles.

Sense sortir del llit, llegia els còmics de Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Eric Castel, Espirú, Massagran, Tintín i Astèrix. El meu preferit era –i continua sent- Els llorers del Cèsar, una aventura d’Astèrix i Obèlix. Si vaig riure, amb les peripècies absurdes dels irreductibles gals a la recerca de la corona de llorer de Juli Cèsar! Una subhasta d’esclaus amb els papers canviats, un judici amb el veredicte cantat o el lleó del Circ Màxim arrossegant la panxa per l’arena –esperant, esperant, s’havia cruspit les altres bèsties- són els moments més hilarants del llibre.

Vaig rellegir Els llorers del Cèsar el 24 de març, quan vaig saber que Albert Uderzo, el dibuixant d’Astèrix, havia mort. I vaig repetir el ritual que seguia quan era petit: ensumar la tinta de les pàgines, llegir tan a poc a poc com podia -així el llibre durava més- i gaudir de cada vinyeta com si fos l’última a la terra. Sense sortir del llit, tornava a ser el nen que havia estat.

En aquest temps que hem de viure, una bona recepta és tornar als hàbits de quan érem petits. En el meu cas, quan m’avorria, llegia la col·lecció d’Astèrix, Tintín, Eric Castel, Espirú, Massagran, els tebeos... I, quan acabava, tornava a començar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 525 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 d'abril de 2020)

La que queda és la bona

Era un matí fred, de broma plana, a l’altra punta del temps. El Jaume Prim era al tros, al terme de Montoliu. Ell es trobava en un reng de perers i el Xiringa, al reng veí. El Jaume no sabia on començar a tallar. El Xiringa va sentenciar:

-La que queda és la bona.

Al Jaume, aquesta frase el va marcar. I aquest gener, quan esporgava olivers al Vedat de Sarroca, la tenia ben present. Perquè, encara que hagués tallat una branca que potser no havia de tallar, i que no la pogués enganxar a l’arbre, sempre podia maniobrar de manera que el resultat final s’acostés a la idea, la forma que d’antuvi tenia pensada per a aquell oliver.

De fet, aquesta frase no només es pot aplicar a l’esporga dels arbres –de secà o reg- sinó a la vida nostra. “La que queda és la bona” pot voler dir que, si ens adonem que una decisió no ha estat del tot correcta, sempre som a temps d’esmenar-la. De reorientar les nostres accions. També pot significar que, al llarg de la nostra existència, hem de carregar amb decisions que potser no són les més encertades, però que ens fan anar en la bona direcció.

Hi ha una pel·lícula índia, magnífica, que es diu “The lunchbox”. En cert moment, un protagonista explica a un altre: “A vegades, el tren equivocat porta a l’estació correcta”. Seria una cosa semblant.

“La que queda és la bona”. Viure és esporgar un arbre. El nostre.

Nota: Aquest article apareix al número 522 del quinzenal SomGarrigues (del 21 de febrer al 5 de març de 2020).

Fred

FRED

Jo sóc aquell que bufeteja

Que pessiga

Que ascla

Que deixa com un drap tort.

Sóc lo càstig més vell del món

La venjança servida quan toca

La pobresa, la feblesa, la tristesa

La mala astrugància.

Però també sóc qui desperta

Qui esmola la mirada

Qui encén lo foc

Qui ensenya a viure quan no es pot viure.

Jo sóc aquell que sacsa

Que empeny

Que mana

Que mou.

Dones d'Amèrica

Tinc un amic que es diu Víctor. És de Sant Esteve de Palautordera, a tocar del Montseny. El 12 de juny de 2018 va pujar a la seva Thorn Sherpa, una bicicleta anglesa d’acer, i va començar a pedalar. Això era a Prudhoe Bay, a Alaska. L’11 de desembre de 2019 ha arribat a Ushuaia, a l’Argentina.

En aquest temps, ens ha escrit, a un grup d’escollits, les peripècies del seu viatge. Les carreteres desertes d’Alaska, la Great Divide Mountain, el silenci de Sinaloa, la irrespirable Centreamèrica, el pont de les Amèriques a Panamà, la crua natura a Colòmbia, Perú i Bolívia, i el vent i les bromes a la Patagònia i la Terra del Foc.

Llegir els seus escrits ha estat viatjar. Patir amb ell, riure amb ell, menjar com ell, proferir els seus renecs, expressar els seus dubtes i febleses, revoltar-se contra el capitalisme, el bonisme, el feixisme i l’imperialisme –de qualsevol bandera- i, sobretot, emocionar-se amb les més desvalgudes. Que, a Amèrica, són les dones.

Dos casos: la Rosalía, a qui els narcos mexicans van matar dos fills, i aquella mare sense nom de l’altiplà bolivià, que carregava un feix de llenya quasi tan gran com ella. La boliviana, a més, portava de la mà qui devia ser sa filla. La nena també duia llenya a l’esquena, però el feix era més petit.

N’hi ha que, del viatge, només n’expliquen grandeses. El Víctor explica allò que cou.

Nota: Aquest article apareix al número 519 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de gener de 2020).

Vacances de tardor (un conte)

Ha sortit Som canalla, el nou suplement de Som Garrigues adreçat a nens i nenes de la salvatge garriga. Jo hi participo amb un conte, el meu primer conte per a nenes i nens. Es diu Vacances de tardor.