Contradrac: un conte de Sant Jordi per a Escata de drac

Com a autor, ja tinc la meva Escata de drac! En aquest número, col·laboro amb altres escriptores i escriptors de Ponent, com Maite Alarcón, Juan Cal, Albert Llimós i Dolors Millat. Per la part que em toca, he escrit Contradrac, un conte de Sant Jordi que vol ser actual, adaptat als temps que corren. Podreu obtenir la vostra Escata de drac (fins exhaurir existències) a la parada de l’Ajuntament de Lleida, a l’avinguda de Francesc Macià, la diada de Sant Jordi de les 9 del matí a les 9 del vespre. I hi haurà un punt de llibre dedicat a Josep Vallverdú i Joan Oró en motiu del centenari dels seus naixements!

Perplexitat

Als nostres pobles, tanquen les botigues. No surt a compte, un comerç per a tan poca gent. A sobre, a la capital molts productes es troben més barats. 

Als nostres pobles, tanquen els bancs. Com que ho fan tot per la pasta, acomiaden els empleats i s’estalvien mantenir les sucursals. I si la parròquia vol efectiu, pac a la capital, que allí (encara) hi ha bancs.

 

Als nostres pobles, tanquen els bars. Els que queden, moltes tardes fan festa - per quatre tallats i una canya, val la pena obrir? Els assidus saben que sempre els quedarà la capital.

 

Als nostres pobles, tanquen les escoles. Perquè hi ha poca canalla. Els nens han d’anar al poble del costat, que és més gran, o bé –ho heu endevinat- a la capital.

 

El despoblament és la pandèmia de la comarca. Com l’aturem? Com trenquem el cercle viciós? Com guanyem habitants? El reg hi ajudarà? O ja és massa tard?

 

Últimament, no m’acabo la perplexitat. Entre el Cogul i Castelldans, fan les obres del Segarra-Garrigues. Tubs, excavadores, rases, espones a terra, roba fosforescent. I jo em pregunto: aquesta gent, per a què treballa? Per a qui treballa?

Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.

Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.

Llibres que et porten

N’estava fart, de conduir. Volia que em portessin. I, un dissabte al matí, vaig pujar al cotxe de línia.

Vaig baixar a Lleida. Hi feien la primera Fira del Llibre Crític de Ponent. L’organitzava la Biblioteca Anarquista Maria Rius –sabíeu que la Maria Rius era arbequina?- i llibreries, associacions i editorials de Lleida i rodalies. A la parada de l’Editorial Fonoll, hi havia el Josep Gelonch, de Juneda, i l’Olga Gort, de Torrebesses. En un debat a l’aire lliure, a tocar de l’IEI, hi vaig escoltar l’Eduard Batlle, de Castelldans.

Lleida necessitava una fira del llibre. Com aquell que diu, en feien a tot arreu menys a Lleida. Però ja la tenim. Massa tard, però la tenim. Per tant, fem allò que no està escrit perquè continuï. Haguéssiu vist l’animació, les tertúlies i la gent que passejava pel carrer Major, girant-se, sorprenent-se que davant de la Catedral Nova venguessin llibres!

I que continuï, també, perquè un servidor pugui anar a Lleida, un dissabte al matí, a remenar llibres, parlar i esmorzar amb amics, sentir el renou de la ciutat del Segre i tornar a Sarroca sense haver de menar.

Poema de l'home

Guillem Viladot, poeta d’Agramunt, va néixer fa cent anys. I enguany el recordem, el celebrem, el commemorem i el vindiquem. A la Pobla de Cérvoles, a la Vinya dels Artistes del celler Mas Blanch i Jové, el juliol van inaugurar el Poema de l’Home, una obra inspirada en la creació homònima de Viladot. El Poema de l’Home, interpretat per l’arquitecte Jaume Farreny i executat pel ferrer Joan Jové, consisteix en una sèrie de barres metàl·liques, amb una lletra a cada punta, que sobresurten del capdamunt d’una espona de pedra seca. Les barres –i les lletres- es mouen al so de la marinada, entre els olivers i la salvatge garriga.

En la inauguració del Poema de l’Home, hi van participar la companyia Teatredetics i David Esterri, conegut com Lo Pardal Roquer. L’Esterri va musicar un altre poema de Viladot, Vam arribar dalt el paller i només hi havia la nit que pujava del pla carregada d’una estranya filosofia de bou. I amb els vins de Mas Blanch i Jové, i el teatre, i l’escultura, la poesia i la música, el món va ser una mica millor: “Net, el pla, ple, de nit, somriu, el riu, palet, polit...”

Aigua va

Al maig, durant uns dies, no vam poder beure i cuinar amb aigua de l’aixeta. Al juny, sant tornem-hi. Tres setmanes sense aigua potable. Els camions cisterna subministren la salvatge garriga. Els ajuntaments reparteixen garrafes d’aigua per les cases. Vergonyant.

La causa? Potser un ús excessiu de fertilitzants, que han fet cap al Pantà d’Utxesa, d’on surt l’aigua que abasteix vint-i-cinc pobles de la Mancomunitat d’Aigües de les Garrigues. D’on vénen, aquests abocaments? Qui els ha fet? Busca qui t’ha pegat.

Com el Manuel de Fawlty Towers, aquí ningú “no sap res”. I sembla que ningú no ho pugui acabar d’arreglar. Parlen de canviar el punt de captació d’aigua. D’estirar l’aigua del pantà de l’Albagés. Però ja n’hi ha prou, d’aigua, a l’Albagés? Quant tardarien en fer l’obra? A quina institució li pertoca, posar el cascavell al gat?

La planta potabilitzadora de la Mancomunitat d’Aigües és a Sarroca. A tres quilòmetres de casa. I no en podem beure. Mentrestant, el temps passa. O potser no passa del tot, perquè passa el mateix que fa quaranta anys: l’aigua de boca arriba en camió cisterna.

Entre cendres

A Bovera, a la cloenda de la jornada Garriga, que organitzaven els centres d’estudis de les Garrigues, el Segrià i la Ribera d’Ebre, vam veure Entre cendres, un documental de Xènia Ciuraneta, Alba Francín i Maria Pena.

Entre cendres parla de l’incendi de 2019, que va afectar la Torre de l’Espanyol, Vinebre, la Palma d’Ebre, Flix, Maials, Llardecans, Bovera i la Granadella. S’hi expliquen la calor extrema i el vent, el desallotjament in extremis de les masies, el pas del foc pel terme de Flix –3000 hectàrees cremades en un no res- i la contenció de les flames a la C-12.

Els testimonis que recorden el foc, que en debaten les causes i les conseqüències, no són optimistes. Els pagesos pleguen, les terres s’abandonen i la garriga es multiplica, de manera que hi ha combustible de sobres per a més incendis.

La fatalitat sempre acompanya el pagès. Quan no hi ha preus justos, puja el carburant, gela o pedrega –a vegades, tot junt. Entre cendres ensenya que hi ha coses contra les quals no s’hi pot lluitar. Per tant, millor deixar passar les flames i després tornar-hi. Com sigui, però tornar-hi.