La veritat, si no fos pels mitjans de comunicació petits, perifèrics, de comarques, escriptors com jo i editorials com Sidillà (o Fonoll, Pagès o Salòria) no hi tindríem gran cosa a pelar, en la difusió mediàtica de les nostres obres. Per tant, una altra vegada (i no serà l'última), GRÀCIES.
Podeu escoltar l'entrevista aquí.
Em costa creure, que hagi estat un error. El president té un batalló d’assessors que l’informen de tot, que l’aconsellen sobre tot. I estic segur que algun li va fer notar que, fer la gara-gara al major competidor –i enemic comercial!- del nostre oli, podia interpretar-se com una bufetada al productor d’oli català, com publicitat institucional gratuïta d’un oli de fora. No em cap al cap que no li hagués dit ningú, que allò no ho havia de fer. Que el conseller d’Agricultura no l’hagués advertit, que allò no tocava.
L’oli està de moda. O per l’augment de preu, o perquè molts l’han (re)descobert o perquè ha adquirit un significat diferent, més modern, el cas és que es compra i s’inverteix més en oli.
És bonic, i gratificant, veure com s’ha reinventat el nostre oli. Quan feia el llibre “Una terra d’oli”, em va sobtar un comentari, justament, de l’Albert Guiu de Juncosa. Deia que, molta gent, quan anava a un sopar, portava com a obsequi no pas una ampolla de vi, sinó una ampolla d’oli!
Aquesta febre d’oli passarà. No ens n’adonarem, i el preu de l’oli baixarà. Però, la qualitat guanyada, s’ha de preservar. S’ha de continuar fent oli premium, redissenyant envasos, exportant, aconseguint nous clients catalans i actualitzant maquinària.
La moda fuig, però la cultura de l’oli ha de romandre.
És al setembre, quan renoven els programes de ràdio i televisió, els presentadors, els continguts. Quan anuncien noves sèries i pel·lícules.
És al setembre, quan hi ha la rentrée literària. Quan publiquen de tot i més, quan presenten llibres a balquena i s’estrenen els grups de lectura.
És al setembre, quan (quasi) tothom ha finit les vacances, és a la feina i reprèn el rodatge.
És al setembre, quan el jovent torna a estudi. La mobilització és tan monstruosa que sembla que el món tregui foc, fum i espurnes.
I és al setembre, quan es cullen les primeres olives. Quan es fa l’oli premium, aquell oli amb notes de carxofa o ametlló, tomata verosa o timó, fulla de figuera, nou o pebrot. Aquell oli elèctric, simfònic, exultant. L’oli dels malalts d’oli, dels que perden el pollí per l’oli.
L’any és com l’oli, Marta. Comença el setembre.
Ens
contava, al Víctor Reixach, el Jordi Solé, el Pep Rovira i a mi, la política a
Sant Hipòlit i a Catalunya –era de l’ERC d’Àngel Colom. Era desimbolt, decidit,
xerraire, reivindicatiu. Mentre que els estudiants més progres portaven el diari El
País, ell duia El 9 Nou. Gràcies
als titulars que llambregava, vaig saber de l’afició a l’hoquei patins a Osona
–el Lluís havia estat porter d’hoquei- i que a Espinelves celebraven una fira
de l’avet. Gràcies a ell, vaig aprendre que, en lloc del sarroquí “No fotos”, a
la seva terra deien “No cardis”.
N’havia recuperat el contacte a través de Twitter. A través de les seves paraules, sentia el Xandri de 30 anys enrere, adaptat als nous temps reivindicatius. Ha quedat pendent que ens retrobéssim en persona, i no sabeu com em dol. Ja ho tenen, això, les xarxes: tens algú al costat però no hi és, parles amb algú i de seguida ja no hi és.
Ni
un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb
prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de
nit i feia angúnia.
Amb
la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia
que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les
llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien
canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no
del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?
Avui
no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables.
Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades
per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer
tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció.
EL NADAL QUE ESTIMES
El Nadal que estimes és una nit de gelada
On les estrelles i la lluna blanca
pessiguen l’enorme arbre del cel.
El Nadal que estimes és família i amics
Abraçades i petons, música i festa
No parar quieta a casa.
El Nadal que estimes és una manta i un llibre
Adormir-te a la vora del foc
Tenir somnis de regals.
El Nadal que estimes és tornar a l’arrel
Recordar la gent que sempre hi serà
I entaular-la al teu costat.
