Lluís!

El Som Garrigues publica: La carretera entre Torrebesses i Castelldans, pel 2027. Al subtítol, s’hi anomenen reformes en dues vies més: la C-233, entre la Granadella i el Soleràs, i la pista entre Bellaguarda i els Torms. L’any que ve! S’acabaran els sotracs, les rodes punxades i els amortidors retrinxats!

A les fotos, apareixen la consellera de Territori, la delegada del Govern, el president de la Diputació i els alcaldes de la Granadella, Torrebesses, Granyena, el Soleràs, els Torms, el Cogul i Castelldans. Signen papers amb cerimònia. No somriuen gaire. Segons el meu particular -i discutible- punt de vista, les cares denoten incomoditat i malfiança. Ho entenc: les alcaldesses i els alcaldes n’estan fins a la coroneta, que els prometin i no facin. I les representants de Generalitat i Diputació ho saben, que els altres no se n’acaben de refiar.

Jo també en desconfio. No m’ho crec, que en any i mig tindrem carreteres noves. Les tres vies sumen 40 quilòmetres. I, de moment, fan la mateixa mania de sempre. Ja veurem quan començaran les obres, quins obstacles i sobrecostos sorgiran, i quin dia de 2028 –com a mínim- acabaran.

En aquest país, hi ha una afició desmesurada a signar papers. I a fer-ne fotos. Però, a l’hora de la veritat, costa déu i ajuda que es faci realitat allò que s’ha signat. Aleshores, perquè ho fan, els nostres representants públics? La resposta és tan senzilla que fa llàstima: perquè així, apareixen als mitjans de comunicació. I transmeten que fan coses -encara que, a l’hora de la veritat, només han signat uns papers.

Signeu el que vulgueu, però de portes endins. En la intimitat del despatx. Amb signatura electrònica. No imprimiu els convenis, que hem d’estalviar paper.

No munteu actes protocol·laris. No convoqueu la premsa. Tant conveni cansa i serveix de poc. Sabeu què serveix? Una carretera enllestida. Una carretera digna, llisa, sense forats. Una carretera que et porta a destí en un temps raonable.

Si voleu fotos, quan inaugureu la carretera. Lluís!

Oli en un llum a Tarragona Ràdio

Era el 2008. La periodista Sílvia García em va entrevistar al programa de Tarragona Ràdio “Ja tardes”, a propòsit del meu primer llibre, la novel·la “Oli en un llum”. M’hi escolto, m’hi sento més jove i inexpert, més dubitatiu, però recordo l’emoció amb què vivia cada entrevista i cada presentació. Tenia davant meu un camí literari per encetar! I mitjans propers, com Tarragona Ràdio, em van ajudar des del primer moment.

Moltes gràcies!

Amb rodes no

Escola agrària de les Borges Blanques. Juny de 2025. Se’n van els alumnes de 2n. A uns quants, ja els hem vist prou! Però el Biel ens diu que tornarà a Lleida. El Biel és casteller, fa pinya amb els Nens del Vendrell, i acudirà a la jornada castellera de les Festes de la Tardor. Prometo que l’aniré a veure. I m’obligo a complir la paraula. Com diu la Modesta: “Als sants i als minyons, no els prometis si no els dons”.

28 de setembre de 2025. No puc entrar a la plaça de la Paeria: està plena de gom a gom. Truco el Biel, i apareix al cap de poc. L’acompanya la Gemma, també exalumna nostra. L’Anna, professora de l’Escola agrària, s’afegeix a la reunió. Xerrem. I desitgem que el castell del Biel pugi ben alt.

Estiro el coll. Miro com fan un castell. I algú em toca l’espatlla. Em giro: és una dona. “Te pots apartar, sisplau, que ma mare no pot veure los castellers?”. Resulta que sa mare va en cadira de rodes. I no hi ajuda, que tingui un paio doble, alt i amb barret barrant-li la mirada.

“Que no hi ha cap puesto, per a gent amb cadira de rodes?” Les dues, resignades, responen que no. I penso que hi he de fer alguna cosa.

Escric a la Jordina, portaveu d’Esquerra a la Paeria. I li explico la meva inquietud. Em diu que ho preguntarà.

Abril de 2026. La Mañana publica el titular: “Esquerra vol espais per persones amb mobilitat reduïda en actes culturals”. Al cos de la notícia, s’esmenten les diades castelleres. Sembla que això comença a rodar!

10 de maig de 2026. A la plaça de la Paeria, actuen els Castellers de Lleida, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Moixiganguers d’Igualada i els Xiquets de Reus. Han reservat lloc a peu pla, o una tarima, a persones amb mobilitat reduïda o autistes? “No ens han fotut ni cas”, confessa la Jordina.

Fa unes setmanes, el paer en cap, en un acte a la Seu Vella, va afirmar que Lleida “ostenta el títol de la segona capital cultural de Catalunya”. Quina desimboltura. Quin atreviment. Quina valentia. Posats a fer, perquè no pujava a dalt del podi?

Ressenya de "Sol ponent", per Ximo Dolz Mestre

El Ximo, morellà de Suïssa, suís de Morella, amic que és família, m'envia aquesta bonica ressenya del meu dietari Sol ponent.

Sol ponent és un llibre que m'estimo molt. Moltíssim. Perquè? Perquè significa el meu retorn, després de 12 anys, a Sarroca. Perquè és un llibre que surt de mi, i no pas d'un encàrrec -la gran part dels llibres que escric, són per encàrrec. Perquè homenatja les nostres postes de sol, sí, però també els nostres paisatges -físics i mentals. I perquè és un llibre que ha passat una mica de puntetes, al qual no li hem tret prou suc, ja sigui perquè va entrepussar amb la pandèmia -el vam publicar a finals de 2019-, ja sigui perquè el gènere dietarístic és minoritari.

Va, no m'embolico més i us deixo les amables paraules del Ximo. Com veureu, la frontera del riu Sénia no és frontera: tenim tantes coses en comú, el Ximo i jo, que semblem del mateix carrer.

L’ESCRIPTURA DE PROP D’IGNASI REVÉS

Joaquim Dolz 

REVÉS, Ignasi (2019); Sol  ponent; Lleida: Pagès Editors 

El dietari és un gènere literari basat en l’escriptura diària o fragmentària de vivències, pensaments, observacions o reflexions personals. L’autor registra el pas del temps a través d’entrades breus o continuades, datades, que combinen experiència íntima i mirada sobre el món. Una veu que pensa la vida mentre la va escrivint.

El dietari d’Ignasi Revés, minimalista i poètic, amb un subtil aire oriental que aquest lector associa als haikus, és el relat d’un retorn a la casa pairal de Sarroca de Lleida. De sol a sol, del solstici d’hivern al solstici d’estiu, es desplega un text circular on cada dia apareix una imatge i un pensament discret, mig ocult, com un penjoll de llum.

La vida, en aquest dietari, és un lloc lleuger. Una perspectiva explícitament local, de baix a dalt. No hi ha voluntàriament intriga ni confidències íntimes o confessionals. Sense bromes, sense ironia, com la gent de Sarroca de Lleida, que fuig del sarcasme. I tanmateix, la paraula broma, carregada aquí de sentit poètic, es repeteix com una boira mental i emocional sobre el riu Segre. El món es mostra sense perdre nitidesa i, alhora, envoltat d’un vel lleu: un joc constant entre allò visible i allò invisible.

La realitat del paisatge sec de les Garrigues es transforma així en territori interior, en espai de contemplació, en un lloc on la vida, gairebé en silenci, pensa. El món de la Sarroca solitària apareix com una escena transitòria en el pas del temps, del fred extrem de l’hivern a la calor extrema d’aquells camps erms i de les pletes d’oliveres.

«Si no hi veus, apluca’t» diu la cita inicial de la padrina de l’autor. I en la seva mirada de miop no li calen ulleres, perquè Ignasi Revés mira de prop, mira interrogant el pas del temps i l’oratge, i ho mira tan de prop que la mirada es converteix en contemplació interior.

Tombs pels pobles veïns: Torrebesses, la Granadella, Sunyer, Alfés, Llardecans, Maials, Aitona, Alcarràs, Alcanó. El trajecte del cotxe de línia cap a Lleida. I la Seu Vella de Lleida com un inici i un final d’un cercle de transició, com els ocells migrants que travessen el dietari.

Ignasi Revés diu que acabar el dietari va significar un alliberament. Però aquest lector no ho veu així. Ha tret la llengua fora. I com li diu Joana: «Los gossos que sempre treuen la llengua són feliços.» Jo diria que qui descobreix el joc subtil de la llengua, la veu que pensa de dins cap enfora, d’Ignasi Revés, acaba el dietari lapidari i poètic amb una sensació dolça de felicitat.

Arrelats a la Granja Pifarré

El dissabte 25 d’abril vam presentar #Arrelats a la Granja Pifarré! En el marc d’un Sant Jordi agrosolidari, on hi va haver literatura, dansa, música i gastronomia, vam donat suport a la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia.

Jo hi vaig parlar de les famílies de Ponent que apareixen als 2 llibres d’Arrelats: Cal Miqueló, de Puiggròs; Cal Cabrer, de la Pobla de Cérvoles; Cal Vidal, de Montpalau, i Cal Vilaró, de Pallerols de Rialb. Sabeu quina cosa tenen en comú? Que totes es feien el seu vi! Trulls als baixos de les cases, bótes antigues, bocois, damajoanes... És la vinya, amigues i amics, qui ha mantingut les famílies a les mateixes cases, generació rere generació!

A la Granja Pifarré, vaig recordar que un 25 d’abril, l’any 1707, hi va haver la batalla d’Almansa. Fa 319 anys, les tropes de Felip V van derrotar els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Tot i així, n’hi ha que, generació rere generació, continuen a casa seva. A casa nostra.

Gràcies al Joan Pifarré, a la família Pifarré, per convidar-me a aquest Sant Jordi tan especial. Entre tots i totes, cada dia del món, fem Agrocultura!

Clots, bonys i pegats

Un dia entre setmana. Surto de Sarroca. A la incorporació de la C-12, sempre tinc por. A l’esquerra, 1 quilòmetre de visibilitat. A la dreta, pocs metres de visibilitat. Si de mà dreta ve un cotxe furient quan estic travessant, ja em puc afanyar. Qui va idear aquesta incorporació, era un incompetent.

Faig 5 quilòmetres per la C-12. Vaig a 90, que és el límit de velocitat, però n’hi ha que m’avancen. En línia contínua! Perquè, tanta pressa?

Surto de la C-12. Travesso Alcanó. I, just després d’Alcanó, giro a mà esquerra i prenc una pista asfaltada.

Com que hi passo des de fa molts anys, ja me’n sé els defectes. Si hi ha un clot, el deixo entre roda i roda. Si el clot és tan gros que ocupa tot el meu carril, me’n vaig a l’altre carril. Sempre que no vingui ningú de davant, és clar. Si ve algú de davant, em menjo el clot.

Si hi ha un pegat, que travessa la pista a l’ample, agafo aire i boing, cul amunt. Sempre em pregunto què hi ha, a sota d’aquests pegats. Una canalització d’aigua? La fibra òptica? Un fil de comunicacions secret?

La pista entre Alcanó i el Cogul n’és plena, de clots, bonys i pegats. I, de moment, no sembla que els vulguin apariar. Fan allò que es fa, en aquest bocí de món: deixar que una cosa s’espatlli fins que no queda més remei que arreglar-la.

I això que n’hi ha, d’avisos, cada any. Aviat començaran a aclarir fruita dolça -i més tard a collir-la- en un trosset que queda a mà esquerra, anant cap al Cogul. Aquell del mas de volta. I què passarà, llavors? Que hi haurà més tràfec de cotxes, furgonetes, tractors i camions. I que la pista, catacric-catacroc.

Més endavant, a tocar del Cogul, hi ha una granjota. Encara l’estan acabant. Cotxes, furgonetes, camions, paleres. Apilament de tubs. Tant tràfec, l’acabarà perjudicant, aquest camí asfaltat.

Ho sabem, que es farà malbé. Però mirem cap a l’altre cantó. Ja ho farà el veí. Es digui ajuntament, consell comarcal o diputació. I, mentrestant, farem la viu-viu. Esquivarem bonys i clots, i saltarem a cada pegat.

Alifara

El passat 11 de febrer, a Juneda, van presentar la "Ruta Literària Les Garrigues". Es tracta d’una web amb textos literaris que parlen de la salvatge garriga. Els textos són de Vicenç Aguado, Ignasi Aldomà, Margarida Aritzeta, Eduard Batlle, Joan Bellmunt, Pep Coll, Adolf Costafreda, Josep Maria Espinàs, Jaume Fàbrega, Lluís Foix, Meritxell Gené, Miquel M. Gibert, Miquel Lladó, Miquel Martí Pastó, Jordi Nogués, Francesc Pané, Josep Pla, Jacint Rosinach, Enric Ribera i Gabandé, Ramona Solé, Joan Santamaria, Josep Vallverdú, Vidal Vidal, Jesús M. Villafranca i un servidor.

Els textos, es distribueixen en 9 apartats: Introducció, Clima, Oli, Festes, Gent, Patrimoni, Paisatges, Aigua i Gastronomia. Al costat de cada text, hi ha un altaveu. Si hi cliqueu, sona una veu que recita el text. La veu és de la terra. De qui treballa a les biblioteques de les Garrigues: el Damià Alentorn, la Sílvia Navés, l’Humbert Pascual, la Gemma Pes, la Núria Sans, la Carme Simó, la Isabel Solé i la Teresa Vilà.

Hi ha més gent, encara, darrera d’aquest projecte. Si provés d’anomenar-la tota, segur que me’n deixaria. I institucions, com el Consell Comarcal de les Garrigues o el Departament de Cultura.

N’estic molt content, que 2 dels els meus llibres figurin en aquesta web. D’aquesta manera, Oli en un llum i Sol ponent es converteixen en paraula dita i compartida. En paraula que es pot escoltar al mòbil, l’ordinador o la tauleta tàctil.

De tots els apartats de la web, vaig triar Gastronomia –no falla. I em vaig fixar en l’entrada “Alifara”. Vaig prémer l’altaveu. I vaig sentir com la Carme Simó, la bibliotecària de Castelldans, deia un fragment de la novel·la Oli en un llum, el meu primer llibre. En aquest fragment, la Teresa coïa carn, llonganissa i caragols, i escalivava pebrot, albergínia i tomata. Ho feia perquè era Sant Joan, el sant de son fill. I perquè era el menjar preferit de son fill. I perquè estimava son fill.

Quan la Carme va acabar de recitar, se’m va escapar una llàgrima. Gràcies.

Versions d'oli

 -L’oli es pot versionar, i jo en faig la meva versió.

L’oli d’oliva verge extra és una rampa, un trampolí de creativitat. Ho té ben clar la Rosa, que fa gominoles d’oli. Petits daus gelatinosos amb ressons d’oli. Bé dolces –arrebossades amb sucre-, bé salades –farcides d’anxova o formatge rocafort-, les gominoles d’oli clouen o enceten els àpats de forma xocant i poc vista.

La Rosa és curiosa. Li agrada buscar noves receptes. La Rosa té un canal a Youtube: lacocinafacildemani. Té més de 6000 subscriptors. S’hi pot estar des d’un matí fins a tres dies, enregistrant i editant un vídeo de cuina. I, en els plats que elabora –carpaccio de figues, cigrons amb pop i rap, pastís de patata farcit de salmó i xampinyons, filets de lluç amb verdures, pollastre a la mel amb arròs de colors-, sempre fa servir oli Degustus, de la cooperativa de la Granadella. L’ensenya a càmera i, de retruc, en fa propaganda. Com ha de ser. Tothom hauria de fer propaganda dels fruits del seu terrer.

La propaganda deu ser prou efectiva, perquè les subscriptores d’Amèrica Llatina, que no tenen oli d’oliva verge extra o els costa massa quartos, pregunten a la Rosa quin aliment equivalent a l’oli poden fer servir. Promoure l’oli és com llençar una pedra a l’aigua: el primer cercle és petit, però els cercles següents cada cop són més grans i arriben més lluny.

Les receptes de la Rosa són fàcils, com el nom del canal indica, però volen ser originals i diferents. D’aquesta manera, atorga valor afegit a l’oli i pot atreure un públic nou a l’oli d’oliva verge extra. D’allà o d’aquí, grans o petits, han de veure, han d’entendre que l’oli és tan modern com el menjar italià, asiàtic o nord-americà.

          Vaig passar la recepta de les gominoles a la Griselda, la meva companya a l’Escola Agrària de les Borges Blanques. En va fer una remesa i les va portar a la feina. En vaig menjar un parell –n’havia de deixar per als altres- tan lentament com vaig poder. I hi vaig besllumar d’on venia el nostre oli i on podia arribar.

Recomanació de Nadal: Les bèsties mudes, de Laia Pujol Abizanda

 L'Editorial Fonoll em va demanar un vídeo recomanant un dels autors/es de la casa No en vaig tenir cap dubte! Les bèsties mudes, de Laia Pujol Abizanda. Llegiu-lo, llegiu-la, i sabreu perquè.

Bones festes i llegiu Fonoll!

Una terra d'oli a LleidaTV

 

Lleida, juny de 2023. Una calor que desfà els terrossos i l’asfalt. L’Eulàlia Pagès, editora de Pagès Editors i un servidor, acudim als estudis de Lleida Televisió, a parlar del llibre “Una terra d’oli”. En aquest llibre, les fotografies són dels grans Toni Prim i Santi Iglesias, i els textos, d’Ignasi Aldomà, Antonieta Barahona, Àngels Calvo, Mireia Campanera, Esther Girabet, Albert Gonzàlez, Jordi Graell, Mariona Jové, Natàlia Mota, Reinald Pamplona, Agustí Romero, Enric Vicedo , Xavier Vicens i un servidor. Jo hi faig un capítol curtet, sobre com l’oli s’infiltra en arts com la pintura, la literatura o el cinema, i un altre de més llarg, on entrevisto propietaris de molins i presidents de cooperatives de l’oli. El Santi Roig, presentador del programa “A diari” condueix el programa molt bé. Ens fa sentir, a l’Eulàlia i a mi, en família. Ens sentim, i suposo que l’aire condicionat hi ajuda, en plena campanya de l’oli.

Històries de mar a Tarragona Ràdio

2016. Era el dia després de Reis i el dia abans de tornar a l’Escola Rubió i Ors de Reus. La Joana, l’Aina i jo teníem festa. L'Alba treballava. M’havien d’entrevistar a TarragonaRàdio. Què vaig fer? Em vaig endur les nenes a la ràdio, les vaig deixar en una sala del costat, dibuixant i pintant, i el Miguel González, periodista canareu, em va entrevistar a propòsit d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Va ser una (molt) bona entrevista. Els mitjans locals i comarcals, petits i mitjans, sempre m’han tractat molt bé. Sort dels mitjans de proximitat!

Receptes amb memòria

Receptes amb memòria és un llibre que es pot llegir, com a mínim, de 3 maneres:

 -Com a llibre de receptes

-Com a llibre de fotografies d’aquestes receptes

-I com a llibre de textos que expliquen aquestes mateixes receptes

Receptes amb memòria és un llibre coral. Perquè hi participa un munt de gent: la gent que dóna les receptes i les explica. La gent que les cuina per poder-ne fer la foto. La gent que maqueta i corregeix el llibre. Qui coordina, qui fa feina invisible però necessària, qui en fa la presentació i el pròleg, qui n’escriu els textos...

Receptes amb memòria hi trobareu receptes cuinades amb oli d’oliva verge extra (#OOVE). De la Granadella, Bovera, Bellaguarda, Sarroca, Alfés, les Borges Blanques o Ulldemolins. Receptes que no s’acostumen a fer i que cal que tornem a fer. Perquè ja sabeu: qui perd la seua cuina perd la seua identitat!

 

I a Receptes amb memòria he fet una cosa que no havia fet mai fins ara. Entrevistar padrines d’un centre de dia. Del Centre de Serveis Integrals per a la Gent Gran Les Garrigues (CSIGG), a la Granadella. I, la veritat, he quedat impressionat. Quanta sapiència se’ns escola entre els dits perquè no hem preguntat als nostres majors! Per tant, us recomano que parleu amb pares i padrines, amb mares i padrins, i els pregunteu de tot. De tot. La cosa més petita, la més quotidiana, és or. I ens pot servir algun dia, potser avui mateix.

Lo poble salva l'oli

La setmana comença malament. Molt malament. Dilluns, Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, apareix a La Revuelta, a TVE1. En cert moment del programa, Rufián regala una ampolla d’oli d’oliva a David Broncano, el presentador. Rufián explica: “Y esto es aceite de Jaén. (…) Aceite bueno, eh!” Broncano respon: “Ya sabes que yo tengo muchos compromisos con aceite de Jaén, no puedo tocar aceites que no sean de Jaén”. I acte seguit, Broncano destapa l’ampolla i beu un raig d’oli a galet. Rialles i aplaudiments.

M’encenc. Com diria la Maria Nicolau: “Cremo!” Un polític català, d’un partit que es vanta de no tenir la seu a Madrid, fa propaganda d’un oli de fora de Catalunya. Broncano, que té cultura de l’oli, només toca el seu oli. Rufián, que demostra, a la vista de tots, que és un analfabet, regala publicitat gratuïta al competidor més fort de l’oli català.  

Però, com diria aquell, només el poble salva el poble. I dissabte següent, al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, a la Granadella, participem en l’acte “Paraules amb gust d’oli”. Hi intervenim Pau Sabaté, Miquel Maria Gibert i un servidor. Pau Sabaté ha traduït El llibre de l’oli, on hi ha textos sobre l’oli d’oliva d’autors llatins i grecs, com Plini el Vell, Teofrast, Cató, Col·lumel·la, Pal·ladi, Sòfocles i Virgili. Jo hi parlo d’Oli en un llum i Una terra d’oli, i dels articles sobre l’oli que escric a Som Garrigues. El granadellenc Miquel Maria Gibert, que modera la tertúlia, és l’autor de La victòria de la creu, finalista del premi Sant Jordi el 2005 i guanyadora, el 2007, del premi Crexells. La victòria de la creu és una novel·la històrica, ambientada a la Granadella del segle XIX, amb els olivers com a teló de fons i motiu de disputa.

El Miquel Maria reparteix el joc i parlem de l’oli d’oliva en la literatura, però també en la pintura o el cinema. Sembla que el públic s’ho passa bé, i que tothom aprèn. Perquè d’això es tracta: d’aprendre cada dia de l’oli, de construir cultura de l’oli.

Per Ventura

Vaig conèixer el Ventura Viladegut el 2019, quan vaig començar a l’Escola Agrària de les Borges Blanques. Abans, ja n’havia sentit tronar el nom, per les xarxes socials, o en alguna conversa agafada al vol. Sabia que n’era professor, que n’havia estat el director i que baixava de Maials.

Per als meus llibres, entrevisto gent. Gràcies a això, quan ensopego algú, de seguida intueixo si em dirà coses. Si la informació tindrà substància, importància, suc. Doncs bé, quan vaig conèixer el Ventura, vaig tenir aquesta impressió. I no em vaig equivocar.

El Ventura em va ajudar a fer Una terra d’oli. No és el mateix dir a l’entrevistat que fas un llibre sobre l’oli que dir-li que fas un llibre sobre l’oli i véns de part del Ventura. Perquè el Ventura, al sector de l’oli, a les Garrigues i més enllà, és un home respectat i estimat. Ha estat professor de molts pagesos, ha ajudat molts pagesos a establir-se, els ha aconsellat, n’ha escoltat les inquietuds, hi ha fet broma i fins i tot els ha confessat.

L’any passat, el Ventura va ser finalista al premi Olivera d’or al garriguenc de l’any. Ho tenia tot de cara: és de Maials, viu a les Borges Blanques i està casat amb la Maite, una arbequina com no n’hi ha. Coneix la salvatge garriga de dreta a esquerra i de dalt a baix –se la sap de memòria! A cada poble garriguenc, en coneix uns quants. A cada poble garriguenc, un bon munt el coneixen. Té amics a tota la comarca. S’estima la comarca, treballa per la comarca de dilluns a diumenge –i tant li fa, que estigui jubilat.

Per aquest motiu, em va sorprendre i em va contrariar que el Ventura no guanyés l’Olivera d’or. Quants mèrits havia de reunir, per guanyar? Què més havia de fer? Quan van inaugurar l’Escola Agrària de les Borges, el Ventura ja hi era! Més de 40 anys al peu del tractor!

Aviat s’obrirà el termini per presentar candidatures per a l’Olivera d’or d’enguany. Crec que les Garrigues no s’ho poden permetre, això de no premiar qui tant ho mereix. Per Ventura, encara hi som a temps.

Nota: aquest article apareix al número 659 del periòdic quinzenal Som Garrigues (del 23 de maig al 5 de juny de 2025)

Llegir arreu

Diada de Sant Jordi. Esmorzar literari a la seu de Pagès editors. Hi acudeixen gent de lletres, autoritats i premsa. Els periodistes desenfunden els micros i Fèlix Larrosa, alcalde de Lleida, anuncia que: A) la Paeria està treballant en un nou Pla Lector Municipal B) construïran una biblioteca al barri del Joc de la Bola i C) convertiran el xalet dels Camps Elisis i el seu entorn en un espai cultural, amb llibres i hamaques per gaudir de la lectura.

De seguida m’imagino el River Cafè –el bar musical, pub, discoteca de principis del segle XXI que hi havia al xalet dels Camps Elisis- ple de persones postmodernes, cosmopolites, à la page, escarxofades en hamaques, en sofàs, assegudes en cadires de disseny, plantades i en postures hieràtiques, de cap per avall i en forma d’i grega, amb un llibre obert a davant del nas. De fons, música chill-out. I, a fora, entre la bassa de les granotes i el jardí dels roserets, més persones culturitzades, empoderades i resilients, les quals llegeixen mentre deambulen. I que no s’entrebanquen ni cauen, perquè, com sap tothom, la lectura ens fa més intel·ligents, panoràmics i clarividents.

Entenc que els polítics fabriquin titulars. I que els periodistes els comprin. Forma part del joc. Però això no treu que aquest anunci sigui un pèl grotesc. Perquè llegir, allò que es diu llegir, es llegeix a quasi tot arreu.

Es llegeix en un banc de la Mitjana o en el racó més arraconat de la salvatge garriga. Es llegeix a la consulta del metge o al transport públic -en ambdós casos, els retards faciliten la lectura de milers de pàgines. Es llegeix en un bar. O al lavabo –quantes obres mestres s’han llegit al vàter? Es llegeix, guaiteu... A les biblioteques! I, a l’estiu, es llegeix molt a la platja o a les piscines del poble.

Quan una cosa no cal, no cal. Ja sé que a Lleida agraden molt les coses que muden molt. Però llegir és un acte senzillíssim, molt íntim. I, allò més important: llegir no costa gaire. Llegir és tan barat que gairebé surt de franc.

D'Aspa a Alfés

El Bibliobús, a Sarroca, para un dimarts al mes. I no hi puc anar, perquè, a aquella hora, em toca piscina. I em sap greu, no retrobar el Jordi i la Carme, i remenar les novetats cinematogràfiques, i demanar poesia o assaig, i pidolar que no em sancionin perquè no torno els préstecs a l’hora.

Per tant, he de valorar on em va bé, pujar al Bibliobús. He anat a Maials, a Llardecans, a Alcanó, a Sunyer i fins i tot a Bovera.

Poc abans d’acabar l’any, vaig anar a Aspa. Com que les carreteres garriguenques fan pena, vaig considerar quina ruta faria. De les Borges a Aspa, podía passar per Castelldans i Mas de Melons. Però no m’hi vaig atrevir, perquè si tenia algun encontre, enmig del quasi no-res, a veure qui em rescatava.

Podia anar fins al Cogul. I fins a Aspa, un cop de pedra. Però no ho vaig ni considerar. La primera i última vegada que hi vaig passar, repartia el SomGarrigues! I no em van quedar ganes de tornar-hi, a aquelles corbes tan embolicades.

Per tant, de les Borges a Aspa, vaig passar per l’únic tram potable: Castelldans, Puigverd, Artesa i finalment Aspa.

Vaig xerrar amb la Carme i el Jordi, ens vam desitjar un bon any i me’n vaig tornar al cotxe, carregat d’històries de paper i fotogrames. Era el moment de la veritat: per on tornava? Vaig tirar pel camí que coneixia més: cap a Alfés.

L’última vegada que vaig anar d’Aspa a Alfés, venia d’un sopar, m’acompanyava el Sisco Ribes i vaig conduir una estona darrere un senglar. O sigui, que no les tenia totes.

Però no em va sortir cap animal. Va ser pitjor. Perquè, en la poca distància que hi ha entre Aspa i Alfés, vaig trobar tants clots, tants cràters, que més m’hauria valgut conduir pel mig dels bancals.

Em vaig sentir insultat. La via era un drama. Què passava, allí? Com que no hi havia prou vots en joc, s’havia de deixar tot erm?

En l’últim ple de l’any passat, la Diputació de Lleida va acordar que arreglaria 200 quilòmetres de pistes municipals, entre elles, la que va d’Aspa a Alfés. Serà  veritat, aquesta vegada?

PD: Moltes gràcies al Marc Ros, d'Alfés, per la foto!

Aquest diari

AQUEST DIARI

Diuen que aquest diari porta molta mentida

Que la realitat lo depassa de seguida

I que només serveix

Per embolicar ous, patates o peix.

Però fa poc li he trobat un altre ús

A aquest diari que no llegeix ningú:

Empapera lo terra de l’habitació del gos.

L’ensenyo a anar de ventre sobre la política

A remullar la tinta dels successos

A acostumar-se al tacte de les relacions internacionals

A rebregar la societat que xerra i xerra i només diu pocasubstanciades.

Aquest diari aguanta tot això i més

I no ho aguanta perquè sigo doble i resistent

No

Ho aguanta perquè porta més merda aquest diari

Que la que pugo produir lo meu gos en sa vida

Ho aguanta perquè, aquest diari, l’han fet amb mala hòstia

Amb dolenteria

I voluntat de destrucció.

Fins i tot les males obres poden fer bé

I ser motiu de deslliurança.

evOLIció

Quan escrivia “Una terra d’oli”, vaig entrevistar Venanci Guiu, del Molí dels Torms. El Venanci explicava que, 25 anys enrere, a la fira de Verona, s’hi programaven tastos d’olis de petits productors. Productors que feien entre 50 i 100 mil quilos d’olives, que elaboraven olis de finca. “Unes cuades per entrar! Mos vam quedar flipats, era bestial!” Hi havia dues sales de tast, i totes dues s’omplien.

Vaig recordar això quan vaig visitar, fa poc, el Club de tast d’olis de la Granadella. La sala del Centre de la Cultura de l’Oli feia goig de veure: una trentena de persones olorant, tastant i debatent sobre diversos olis d’oliva, una mitjana d’edat sorprenentment jove, moltes dones, de les Garrigues i (molt) més lluny.

No tenim el nivell dels italians. Ni dels andalusos. S’ha de reconèixer: aquesta gent sap més d’oli que nosaltres –més de 20 segles d’història els avalen! Però, a la Granadella, vaig entreveure una tecnificació, una especialització, una culturització creixent, pel que fa a l’oli d’oliva verge extra. I se’m va acudir que compartíem una evolució del nostre oli. Una evOLIció.

Toni Prim. Instants d'un temps. 1974-2024

Vaig conèixer el Toni Prim a finals de 2022. Va ser a la plaça del Casal, a Sarroca. Començàvem a recórrer molins i cooperatives, jo per entrevistar-ne els responsables, ell per fotografiar olives, oli, tractors i maquinària diversa per a #Unaterradoli, el llibre promogut per la Diputació de Lleida i Pagès editors, el qual es va publicar el 2023, coincidint amb #SantJordi.

Aquell primer dia vam anar al molí del Veà. Just el dia en què mon pare hi anava a descarregar. I el Toni en va treure grans fotografies! Més endavant, el Toni em va acompanyar al molí Aresté Teixidó, a Seròs; a Camins de Verdor, a Belianes; al molí de Sant Martí de Barcedana, al Pallars Jussà; i a OliCastelló, a Castelló de Farfanya.

Del Toni, n’he de dir que no es dedica a fotografiar i prou. També pregunta a la gent que fotografia. S’interessa per la seva vida i el seu treball. Sovint, li deia que m’ajudés. Que preguntés allò que creia que s’havia de preguntar i que a mi em podia passar per alt. Com a contrapartida, jo li feia fotos de quan ell feia fotos. No eren gran cosa, però, com a mínim, il·lustraven la seva forma de fer.

Parlar del Toni és parlar, també, de la seva dona. La Pilar. Ella ens va acompanyar a Belianes, a Sant Martí de Barcedana i Castelló de Farfanya. La Pilar, a més, ajuda el Toni a editar-ne les fotos. Feina que no es veu gaire, però que hi és. Vaja si hi és!

Estic molt content que el Toni m’hagi inclòs en la rècula de retrats que apareixen en el seu llibre “Toni Prim. Instants d’un temps. 1974-2024”. La foto on aparec és d’aquest 2024. Per tant, es pot dir que hi he entrat en els minuts de descompte!

PD1: Per cert, a #Unaterradoli també hi ha fotos de Santi Iglesias, que va voltar per Maials, la Granadella, Juncosa, els Torms, Cervià, l’Albi i les Borges Blanques. Lo Santi, un altre crac de la fotografia a Ponent!

PD2: El dia de la foto anava pentinat per a l'ocasió. O sigui, que m'havia afaitat el cap. Però el Toni em va dir que no calia que em tragués el barret. Seria una versió nostrada del You can leave your hat on!

Arrelats - Entrevista a Ràdio Sió Agramunt

Aquesta setmana, s'ha emès una entrevista que la Txell Bernaus va fer-me a Ràdio Sió Agramunt, a propòsit de la presentació, a Cervera, del nou volum d'Arrelats.

La veritat, si no fos pels mitjans de comunicació petits, perifèrics, de comarques, escriptors com jo i editorials com Sidillà (o Fonoll, Pagès o Salòria) no hi tindríem gran cosa a pelar, en la difusió mediàtica de les nostres obres. Per tant, una altra vegada (i no serà l'última), GRÀCIES.

Podeu escoltar l'entrevista aquí.