Més del que puc prendre

De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l’any amb una caminada, la cinquena edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després de festes, vaig pensar.

Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs. L’aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia sortia espès, com una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s’enfilava. 

Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de les Borges Blanques, qui m’expressava la sensació de llibertat que experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la Vall de Sant Pere, vam estar a punt d’equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una costa consagrada just abans d’arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors del Coti ens va donar esmorzar.

De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent. Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia d’Ascó i les serres de la Fatarella.

El Joan em va deixar enrere, perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses, tenia més del que podia prendre.

Nota: Aquest article apareix al número 496 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de febrer al 7 de març de 2019).

Rotondes

Era hivern. Al matí, des del cotxe de línia, vaig veure que obraven als dos accessos a Alfés. Vaig pensar, pobre de mi, que hi portaven el gas natural i la fibra òptica. No hi havia caigut, que podien ser rotondes.

Fa poc s’ha sabut que a la C-12 faran cinc rotondes més. Una a Sarroca, una a Torrebesses, dues a Llardecans i una altra a Maials. Diuen que es licitaran el 2019 i el 2020.

Entenc que s’ha de reduir la sinistralitat entre Lleida i Maials. I que la solució més fàcil i ràpida és fer rotondes als accessos als pobles, on es concentren els accidents mortals. Però, d’aquesta manera, s’està condemnant els pobles més allunyats de Lleida. S’està incentivant el despoblament.

Perquè s’allarga el temps de viatge entre Bellaguarda i Lleida. O entre Almatret i Lleida. No són, simplement, els minuts de més del viatge d’anada. S’han d’afegir els de tornada. Ho observo cada dia: el trajecte Sarroca-Lleida-Sarroca, per obra i gràcia de les rotondes d’Alfés, ara és més llarg.

Una de les virtuts de la C-12, que connecta ràpidament amb Lleida, queda tocada. I amb la construcció de cinc rotondes més, quasi afonada. A veure si sortirà més a compte circular per la C-230a, la carretera vella…

Segur que hem de fer rotondes? I si ens gastéssim més diners i féssim una carretera millor? O és que, al cap del carrer, només es tracta de sortir del pas?

Nota: Aquest article apareix al número 481 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de juliol al 9 d'agost de 2018).

Qui és qui a les lletres garriguenques?

La pregunta, la va formular Àlex Broch, a Bellaguarda, una tarda de principis d’agost. I jo, que visc aquí, que em dedico a això, no la vaig saber contestar. Em vaig remetre a l’exposició “La Veu de la Terra”, on Joan Cornudella informava d’escriptors garriguencs d’abans i ara; al Centre d’Estudis de les Garrigues, del qual en formen part molts escriptors; a l’Editorial Fonoll de Juneda; als articulistes del SomGarrigues; al Consell Comarcal de les Garrigues, al Bibliobús Garrigues-Segrià…

La professió d’escriptor és individualista. Hi ha molta gent que escriu, cada dia més, però no ens coneixem gaire entre nosaltres. A cada trobada literària descobreixo gent que escriu, que potser viu al poble de la vora i no en tenia notícia. En l’era de les xarxes socials, sobta que hi hagi tants escriptors tan poc coneguts.

Amb l’Àlex Broch, vam convenir que havíem de fer quelcom per esmenar aquesta desconeixença. Que, de cara a la propera Trobada d’Escriptors i Crítics de les Garrigues –el proper 7 d’octubre al Cogul-, hauríem de tenir una llista representativa de la gent de lletres de la salvatge garriga. Per tant, des d’aquí demanem que els escriptors d’aquesta terra, amb obra publicada o sense, premiats o no, d’Arbeca a Almatret, de l’Albi a Bovera i de Sunyer a la Pobla de Cérvoles, alcin la mà perquè els comptem. I per comptar amb ells.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 455 del quinzenal SomGarrigues (del 25 d'agost al 7 de setembre de 2017).