Un racó, un món

 

UN RACÓ, UN MÓN

Del carrer Pols a Cova Bona hi ha un quilòmetre

I de Cova Bona al carrer Pols, un altre quilòmetre.

L’hort del Tonyeto, la pleta del Ton, lo tros del Vicent

Aulivers, terra campa, serra i garriga

Un mas mig derrotat

Un esbalç al costat del camí.

Aquests dos quilòmetres 

Són la distància a què m’aferro

Quan no puc anar més enllà

Quan se’m fa de nit tan aviat

Quan hi torno després de la vagància

Quan vull emprovar-me la pujada

I afuar-me en la baixada.

A força d’anar-hi

I de tornar-hi

Aquest racó se torna un món

Més alt, més ample i més fondo

Neixen perfils a cada instant

Noves gambades

Lo camí muda la pell

Ni corre mai la mateixa bèstia

Ni vola mai lo mateix afaram.

Pots comptar les pedres del camí?

Les mates de romer?

Les gotes de la broma que pixa?

Pots córrer com demà?

Més del que puc prendre

De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l’any amb una caminada, la cinquena edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després de festes, vaig pensar.

Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs. L’aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia sortia espès, com una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s’enfilava. 

Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de les Borges Blanques, qui m’expressava la sensació de llibertat que experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la Vall de Sant Pere, vam estar a punt d’equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una costa consagrada just abans d’arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors del Coti ens va donar esmorzar.

De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent. Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia d’Ascó i les serres de la Fatarella.

El Joan em va deixar enrere, perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses, tenia més del que podia prendre.

Nota: Aquest article apareix al número 496 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de febrer al 7 de març de 2019).

Dormir en un mas de volta?

Les construccions de pedra seca, a la salvatge garriga, són vestigis d’una altra època i arquitectura a preservar. Endrecen el paisatge, ens recorden d’on venim i, en algun cas, continuen sent útils. Les espones aguanten la terra de feixes i bancals, els aljubs proporcionen aigua per beure, les eres guarden estris i animals…

Els masos de volta, les joies de la nostra corona, són objecte d’admiració, lloc frescal al fort de la calor, refugi en cas de pluja i vent, però poca cosa més. Pocs tenen porta, a dins no hi ha ni mals endreços, i hom ja no s’hi queda a dormir. Ja han passat, els anys en què els collidors d’olives o els apariadors d’espones hi feien nit, perquè tornar al poble amb somera era malbaratar temps i esforç.

Que ja no es faci no vol dir que no es pugui tornar a fer. Dormir en un mas de volta pot formar part d’una experiència molt més àmplia: una caminada, un recital de poesia, la contemplació d’una posta de sol, un sopar a l’aire lliure, i fins i tot, reproduir les feixugues tasques del camp dels avantpassats.

Dormir en un mas de volta pot esdevenir reclam turístic, però també ens pot servir als indígenes. Després d’escoltar les històries dels nostres padrins, ara ens adonaríem, perquè ho viuríem, què representa dormir sota una volta de pedra. El respecte per un llegat comença posant-te a la pell de qui te’l cedeix.

 

Nota: Aquest article apareix al número 478 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 28 de juny de 2018).

Garbinada

GARBINADA

És més vell que el món:

Quan fa calor, no et mogos gaire.

Passa per l’ombra, ben a prop l’aigua

I espera la garbinada.

Després de dinar, a mitja tarda

Llengües d’aire arriben de mar

Les fulles belluguen, lo sol declina

Les cadires, balda enllà.

Fresca, covada, forta o escanyada

La garbinada sempre arriba quan cal

Desvetlla paraules, ventila cabòries

Empeny, estira, anima la vida.

Indis i pistolers

INDIS I PISTOLERS

Rodola una parrella borda

Un revolví aixeca el guaret

Un escamot d’indis s’embosca

en serra de roca i romer.

Los pistolers ordeixen un pla

I disposen dues esquadres

Cadascuna fendirà un flanc

Amb una tempesta de bales.

Uns i altres peixen los enginys

Revòlvers d’ametller i auliver

Escopetes de figuera i pi

Fletxes de foc, espetecs de verb.

Parapetats rera les pedres

Ajupits sota les espigues

A l’abric de pletes i eres

Sotjant masos, corrals i espones.

S’ericen les plomes dels síoux

Una ginesta s’ha bellugat

Lo vent? Una rabosa? Un truc?

Un signe i comença el combat.

Passejar sota l'aigua

A l’Albagés, han acabat el pantà. Quilòmetres i quilòmetres de terra remoguda, rebaixada i aplanada, un erm modelat segons la idea de l’home, l’embassament de cua del canal Segarra-Garrigues.

Ara hi ha un didalet d’aigua, però l’any que ve, segons diuen, es començarà a omplir. Serà un cop d’efecte, un canvi molt gros, veure tanta aigua encaixonada al bell mig de la salvatge garriga. Canviaran –encara més- els conreus, el turistes russos envairan les Garrigues Altes i el riu Set serà navegable fins al Segre. 

Tanta reivindicació, tant soroll, tant imaginar com seria el futur amb l’aigua del reg, i resulta que ho tenim a tocar. En pobles com Sunyer, Sarroca, Torrebesses, Llardecans o Maials ja es rega, i el paisatge ha començat a mutar. On hi havia sembrats i ametllers, ara hi ha fruiters. Aquest hivern, sense anar més lluny, s’han condicionat unes quantes finques de regadiu entre Alfés i Alcanó. I el canvi s’accelerarà quan l’aigua salti alegre del pantà de l’Albagés.

Mentrestant, hom té el privilegi de passejar sota l’aigua abans que arribi l’aigua. Camins pelats i escrostonats, masos de pedra seca, serres mossegades, revolvins que aixeca la garbinada... Tot això no hi serà, quedarà colgat per tones d’aigua. I hom podrà dir que hi era, que ho va veure, que ho va calcigar i que s’hi va ensorrar, al lloc on tot era a punt de canviar.

Nota: Aquest article apareix al número 452 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de juliol de 2017)..

Dragolí

DRAGOLÍ

Ajaçat a la roca secana

Degustes ullades solanes de fred

Arrapat a la blanca façana

Xarrupes electra al mes de la set.

Vesteixes colors de fera garriga

Ets camí, esbalç, molsa i espiga

Apretes a córrer sense fregadís

I amagues la cua darrera el pedrís.

T’han caigut les ales i el foc s’ha escanyat

Han passat los dies d’esperar rescat.

Ara la canalla t’empaita en la nit

I t’afusella amb gomes de pollastre.

Fenya tens en no produir un empastre

I guardar forces per encalçar un mosquit.

M'ho puc imaginar (Safarejos de Sarroca)

Quan jo era petit, los safarejos de Sarroca ja no es feien servir. Hi havia herbotes, i mos hi amagàvem, era la nostra trinxera quan jugàvem a pistolers i indis. Era un lloc per a les confidències, los plans secrets i potser per als festejos, perquè quedaven avorats i amagats –on ara hi ha aquesta tanca, fa uns anys hi havia una paret.

Llavors, ni me les imaginava, les rentades que es van fer aquí. Prou fenya tenia a jugar, a divertir-me, a descobrir tresors, a gaudir del moment. És ara, que em pregunto les històries que van passar als safarejos, i que les pregunto, i que me les imagino. Perquè jo no les vaig viure, i és això l’únic que puc fer: imaginar.

Me puc imaginar los safarejos plens de dones. Perquè, aquí, rentar la roba era cosa de dones. Petites i grans; solteres, casades i viudes, pobres i més pobres. Me puc imaginar que, a l’hivern, aquí hi devia fer molt fred. Al matí, quan lo sol encara no s’havia alçat prou, o a la tarda, quan s’amagava darrera de Ca la Senyora, l’aigua devia congelar los dits, esquerdar les mans, malmetre les esquenes. Me puc imaginar quan bufava la tramuntana o quan hi havia la broma plana. Me puc imaginar que, per combatre aquests elements, les dones portaven galledes d’aigua calenta, bullenta, de casa. Me puc imaginar com hi deixondien los dits, les mans, com estovaven i desfeien lo sabó de casa. Me puc imaginar que, si els queia lo sabó a l’aigua, anaven a l’Arrabal, a Cal Trompa, agafaven unes burxes i pescaven lo sabó, punxant-lo.

Me puc imaginar los safarejos com a punt de trobada. Com a lloc de reunió i convivència. Me puc imaginar que aquí es feia poble, família, amistat. No em costa gaire imaginar que aquí s’ajudava. I no només a rentar.

Me puc imaginar, en aquell safareig de la punta, com les dones rentaven la roba dels morts. O com rentaven, al safareig de l’altra punta, los borrassos de roba del collir aulives. Me puc imaginar aquests safarejos plens d’aigua –per cert, heu pensat, algun dia, a omplir-los?-, i les cançons, i les tardes de quasi estiu com aquesta, i algun nen o nena remullant-s’hi per esbandir la calor.

I me puc imaginar les dones de Sarroca treballant al safareig i fent allò que se’n diu safareig. I m’ho puc imaginar perquè tampoc és tan diferent del que fan les dones d’avui en dia, i perquè és bastant, bastant menys del que fan, sobretot, los homes d’avui en dia.

Moltes gràcies. 

Llegit el 20 de maig de 2017, als Safarejos de Sarroca de Lleida, en un acte organitzat per l'Associació la Guardieta, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarroca i la intervenció artística de la muralista Txus Montejano i la lectura dramatitzada del grup de teatre dirigit per Maite Ojer.

La truita dels quatre elements

LA TRUITA DELS QUATRE ELEMENTS

Del Gran Mestre vaig aprendre

Que la truita més rodona

Porta carxofa i all tendre

Fava i espàrrec d’espona.

All tendre, flairós i cremós

Ets l’ànima de la truita

Relligues los quatre sabors

Bategues de punta a punta.

Carxofa dolça i sensible

Simfonia que enamora

La boca és mar de saliva

A la llengua, pessigolles.

Fava flonja, amb tavella

Contrapunt de bell cruixir

Pasta densa, té corpenta

Brollador de vent mesquí.

Espàrrec esvelt i espigat

Palmó de marge i obaga

Gaiato polit i mudat

Sermó de truita sagrada.

Participació a la VIII Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar

Jaume

JAUME

Més que un amic, quasi de sang

Tinc tants records de tu, amb tu, per tu

Que no em caben a les mans.

Sempre que et veia, hi havia gresca

Una cassola o una paella

Crits i rialles, cacera i pesca

Homes i dones, grans i canalla.

Al final del setè dia

A Montoliu o Sarroca

Nostra tribu es reunia

Amb molta gana o poca.

L’oncle Prim canta la jota

La Tresita capgira el món

La Roser omple la copa

I l’Ignasi, el gel que es fon.

Mentrestant, el Jaume i jo

Per la Roseret perseguits

Acabem a damunt del llit

I encetem, altre cop, el joc.

Compro una casa, vaig a la presó

Emulo gestes de Napoleó

Mon monopoli no té parió

Valoro el risc de creuar el Rubicó.

Arriba el temps de l’auliva

Els grans treballen, xerren, couen

I el Jaume, ànima furtiva

Em diu que fugim, que no ens ouen.

Ens endinsàvem a la garriga

Cames lleugeres, sense fatiga

Obríem senders, trescàvem la serra

Des del cim, contemplàvem la terra.

De retorn a la borrassa

Els pares ens advertien

Que n’havia prou i massa

No escoltàvem: mig sentíem.  

Creixíem gràcies a la mort

Del raïm que transmuta en vi

Del porc que traspassa la cort

Del tord tendre, oliós i fi.

Divendres sant, prohibit menjar carn

Prims i Xenxis obeeixen la llei

Condueixen la processó al Baix Camp

I preguen davant un plat ple de peix.

Amb el Jaume, arraso el pa

I esgoto la salsera

Quan serveixen el calamar

Som en plena fartanera.

Cambrils, barques i sàrcies

Poc sol i volubilitat

Corredisses, passejades

Algú tornarà refredat.

A mesura que ens fem homes

Canviem família per dones

Adquirim una altra gana

Que, en fi, és la que mana.

I t’avies a un altre paisatge

A l’arbre on nies, piulen estrany

Si volem veure’t, és llarg viatge

Des de Ponent fins al Pla de l’Estany.

Però algú va inventar el calendari

I algú altre lo va saber aprofitar

Celebrant festes d’aniversari

Amb amics, amb parents, amb vi i menjar.

Totes i tots, ara i aquí

El Jaume volem honorar

I que tornis a ser com ahir

I que siguis així fins demà.

Auliva morta

AULIVA MORTA

Arbequina colrada

Perla fosca del secà

Llustrosa i unflada

Tacte fi i delicat.

De l’auliver als dits

Dels dits al poal

Del poal al canyís

Al canyís, son hivernal.

T’aixeques arrugada

Lo fred t’ha gravat la pell

Te clareja l’ossada

Però guardes un cos bell.

Retornes amb aigua bullenta

T’esbandeixes amb aigua tèbia

Prens pijama de sal i pebre

Coixins de llimona i taronja.

Te capbusses en vinagre

Sorteges esculls de cítric

T’amoles amb l’all tendre

I te cobres un nou físic.

Surts del líquid nova i vella

Amb l’acidesa del collir aulives

Amb la dolçor de l’apanyar pedra

Amb l’aroma de les ponentades.

Llesca de pa torrat

Raig d’oli generós

Auliva morta al plat

És aquest, lo meu món.

Sóc sec

SÓC SEC

Sóc pedruscall

Una estesa de queixals

Un envà de forn de calç.

Sóc terregada

Aixada enclotada

Parany d’ocellada.

Sóc argilaga

Barba d’agulles

Tofa d’espines.

Sóc terròs

Eixut i polsós

Morrut i raspós.

Sóc barranc

Allau de males llunes

Torrent de falses runes.

Sóc card

Flor peluda

Que no muda.

Sóc soc

Escorça arrugada

Anella corcada.

Sóc sec
No corre aigua pel meu rec.

Mas de volta

MAS DE VOLTA

Mas de volta vellard

Dis-me com aguantes

L’ocupa espantes

Lo brau tornes covard.

La fusta de l’entrar

Està corsecada

Lo sostre té un forat

D’on raja l’aiguada.

La volta està aplanada

La porta defalleix

La pedra és fumada

Lo terra és un esqueix.

Mas de volta xaruc

T’arrapes al viure

Tossut com un ruc

Sempre em fas somriure.