Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camins de Fruita Dolça. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camins de Fruita Dolça. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 d’agost del 2020

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 
A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 
En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 
I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

dilluns, 8 de setembre del 2014

El so de la fruita dolça

L’auberge amb vi és bo, però és millor amb música. Després d’escoltar ForVmbrass, quintet de metall –tuba, trombó, trompa i dues trompetes- format per músics de l’Orquestra Julià Carbonell, a cada dau de préssec vaig reviure la marxa triomfal d’Aïda, l’òpera Carmen, el tango La Cumparsita. Quan escurava el vi, endolcit, que romania al cul del got, assaboria les cançons de Serrat, Llach, Nino Rota i Ennio Morricone.
A Aitona, fent els Camins de Fruita Dolça, vaig sentir que anàvem pel bon sender. Que el paisatge, si es treballa bé, pot donar molt fruit. Fruiturisme, un projecte de l’Ajuntament d’Aitona, vol mostrar la maduració, collita i  tractament de la fruita; ensenyar el contrast entre l’horta i el secà del seu terme; exhibir els camps de fruiters quan floreixen i exposar receptes diferents, com la coca de recapte de fruita dolça, el mojito de paraguaio i les croquetes de bacallà amb nectarina. El que abans era ciència-ficció, ara és real. La fruita dolça no només es toca, es mira, s'olora i es tasta, també sona. L'escolteu? 

Nota: Aquest article apareix al número 379 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de setembre de 2014)