Detalls de vi

Tres mesos després d’estrenar-me, vaig tornar-hi. Va ser al Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata, a Reus, l’últim dimarts de maig. La Fira Reus Viu el Vi havia programat un tast de vins de la Denominació d’Origen (DO) Terra Alta i jo era allí, impacient per repetir.

El Jaume Martí, secretari del Consell Regulador de la DO Terra Alta, explicava el vins que ens anaven servint. Del primer, un Mas d’en Pol de Vilalba dels Arcs, va afirmar que era un blanc modern, atractiu, que seduïa pel nas. Que tenia molta fruita i algun matís floral. Que s’escampava cap als costats de la boca i que provocava molta salivera. Que era un vi franc i sincer, perquè no amagava res.

Del següent, un Clot d’Encís de Bot, va exposar que atresorava un rosat expressiu. Que tenia un pas de boca intens. Que era, alhora, refrescant i llaminer.

Del tercer, un Somdinou de Gandesa, va detallar que era especialment brillant. I que tenia un to pàl·lid, però no tant com el Mas d’en Pol. El Jaume va dir que el Somdinou era subtil, amb sensacions torradetes, com de pastisseria. Que guardava notes de codonyat, de poma confitada no excessivament cuita. Que retirava a un escumós. Que tenia volum i amplitud. I que deixava un punt saladet als llavis.

Del quart, un Aube de Batea, va destacar que tenia un color molt cobert i vermellós. Que era tot exuberància i estructura. Un vi amb tocs de fruita negra i roja, notes balsàmiques –menta i eucaliptus- i potent al nas i a la boca.

De l’últim, un vi dolç del Celler Piñol de Batea, va assenyalar que conservava l’essència del raïm acabat de collir. Que era molt llépol, però gens enganxós. Que tenia una pujada de nas molt agradable. I va recomanar que, si ens en queia una gota a la mà, no cometéssim l’error de torcar-la. Que la xarrupéssim.

La Gemma Rabascall, que seia al meu costat, va dir que amb el vi dolç havia tingut desig de músic. Vaig mirar a la taula de davant, on hi havia el Josep Escaño i el Jordi Salvat, i vaig pensar que aquella era l’excusa ideal per ofegar les penes periodístiques. L’alegria típica d’un tast de vins s’havia transformat en xivarri i crits, i al pobre Jaume no se l’escoltava pràcticament ningú.

Vaig fer voltar la vista per la sala. Els bancs treballats, els motius florals de les parets, les columnes senyorívoles, els vitralls que absorbien les últimes llums del capvespre, la barana transparent del primer pis, els arcs de maons que connectaven amb el sostre, el sostre policromat, animal i vegetal, solcat per entrecreuats camins de flors… Tot hi eren detalls.

El Jaume Martí havia dit, abans de començar, que per fer un bon tast de vins calen copes bones, una nevera per mantenir el vi fred, bona predisposició i un llevataps. Jo hi afegiria que també cal un lloc adequat, un marc lluït, un embolcall que faci patxoca. Una ubicació que lligui amb l’acte en qüestió és un detall, cert, però en cap cas menor. Perquè, al cap del carrer, són aquesta mena de detalls els que acaben marcant la diferència.

Esmorzar a la vora de la mar

La mar, a aquella hora del matí, tenia un color blau fort, definit. Se la veia mandrosa i enlluernada. El sol pujava i l’ombra de les barquetes s’escurçava.

Jo m’ho mirava des del restaurant del Club Nàutic, on havia anat a esmorzar. Vaig fer un glop d’un vi negre del Montsant, La Presa, un vi de fina aroma i gust tirant a dolcet. Confesso que, abans d’emprendre la truita de patata, no les tenia totes. Semblava poc feta, i a mi no m’agraden les truites poc fetes, perquè les trobo llefiscoses. Les truites, m’agraden de fetes cap a socarrades. Tot i així, me la vaig menjar. I vaig tenir la grata sorpresa que estava al punt, molt equilibrada. La llesca de pa amb tomata que acompanyava la truita va entrar millor per la vista. I no em va decebre quan la vaig tenir a la boca, perquè combinava una crosta cruixent i bocins de tomata grossos i carnosos.

Vaig repetir sensacions al segon plat. Perquè vaig menjar llonganissa, mitja tomateta a la planxa i fesols. I a mi no m’agraden els fesols, perquè –en efecte- els trobo llefiscosos. Altra vegada vaig quedar-me parat, perquè aquells fesols eren compactes, tenien un punt d’all torrat i eren inesperadament bons.

Sovint diem que hi ha menjars que no ens agraden. Menjars que, per cert, fa anys que no tastem. Alguna vegada hauríem de fer un esforç i tornar-los a provar. Posar en pràctica aquella frase que ens deien els pares i que repetim als nostres fills: “Com saps que no t’agrada si no ho has tastat?” Potser llavors cauríem del cavall, com Sant Pau, i ens replantejaríem els nostres gustos.

S’ha dit molt que, sobre gustos, no hi ha res escrit. Jo, a Cambrils, esmorzant a la vora de la mar, vaig veure que els gustos sempre es poden reescriure.

Treballar el temps

“No tinc temps”, proclames. Ets estudiant, mestressa de casa, professora o pagès de les Garrigues al collir olives. Et queixes que no pots estudiar-ho tot i fer deures; ni tenir-ho tot planxat, agranat, escurat, guisat, sargit, estès i enllustrat; ni ensenyar els nens, corregir exàmens, vigilar el pati, reunir-te amb les col·legues de cicle i Claustre, i atendre telèfon i famílies en un sol matí, ni collir les olives abans que el fred les arrupeixi, la pedra les malmeti o el vent les llenci a terra.

Però el temps, si el saps treballar, l’estires com un xiclet. On només hi havia espai per una tasca, ara n’hi ha per dues o tres més. I no cal ser més ràpid, sinó més constant. Disciplinat. Temperat. I discriminador. Perquè no ho pots fer tot, i has d’aprendre a distingir entre les coses importants i les prescindibles. Saber que hi ha coses sense les quals no pots rutllar, i que n’hi ha d’altres que són purament decoratives.

Per tant, si quelcom val la pena, ho fas. I si aquell oliver té poques olives i la majoria són a terra, no l’estens. I cap a l’altre oliver, que aviat serà de nit.

Nota: Aquest article apareix al número 334 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de desembre de 2012).

On hi ha vi hi ha alegria

El meu primer tast de vins va ser a Cambrils, després d’una presentació d’Esmorzars de Lleida. El lloc triat per a la degustació era la Cooperativa Agrícola. En una sala freda, més llarga i alta que ampla, guarnida amb arcs de maons i estris antics per elaborar vi, la Denominació d’Origen Tarragona ens va obsequiar amb una sessió memorable.

L’enòloga Elisa Ribé, abans de començar, ens va dir que la copa s’havia d’agafar per la tija, no pel receptacle. Així, no transmetíem calor al vi i no mascaràvem la copa amb ditades, les quals podien dificultar la visualització dels colors. L’Elisa ens va explicar, entre glop i glop, quins vins eren aquells i com eren. De l’Adernats blanc jove, de la Vinícola de Nulles, va observar que tenia color palla i reflexos verds. Que el gust recordava el plàtan, les fruites tropicals i la poma. I que combinava bé amb aperitius, entrants fresquets i lleugers.

Del Puig Podó rosat, de l’Agrícola de Bràfim, l’Elisa va afirmar que el color era rosat pujat, viu. Color de gerds i cirera. Que tenia gust de fruites del bosc i un toc làctic. Que l’aroma era ensucrat, dolç. Aroma de llaminadures i confitura de maduixa. El vi anava bé pasta, arrossos, risottos i pizzes.

Del De Müller Chardonnay, de Reus, la nostra enòloga va precisar que era ambre brillant. Que era un vi untuós, gras, expansiu, que deixava la boca avellutada. Que feia olor de fumats, de fusta torrada.

L’Ipsis negre criança, de Vins Padró de Bràfim, va presentar-lo com un vi amable. Un vi elegant i dens, amb sabor a pruna i préssec, amb aroma a fusta suau. Un vi que lligava amb carns i guisats.

I de l’últim vi, un Montebrione de l’Agrícola de Montbrió, l’Elisa va exposar-nos que sortia de la varietat moscatell romà. Que vestia un brillant bonic. Que era un vi dormilega, perquè quan el remenàvem no circulava tan depressa per la copa com els anteriors. Que tenia gust de panses, mel i un toc de cítric. Que feia olor de pètals de rosa.

Al principi he dit que aquest va ser un tast de vins per recordar. No ho va ser per les explicacions de l’Elisa, entenedores i didàctiques, ni perquè els vins eren bons i sorprenentment barats, ni perquè era la meva primera vegada. No. Va ser per aquella alegria que es va apoderar de tots nosaltres a mesura que anàvem xarrupant els diferents vins. Al principi, a l’ambient surava certa timidesa, cert estalvi de paraules. Però va ser tastar el primer vi, i el segon, i així fins arribar al cinquè, que hi va haver més xerrera, més desinhibició, més incontinència verbal. Jo em vaig atrevir a dir que l’aroma del De Müller em recordava quan anava a la Cooperativa de Sudanell, on treballava mon pare, i flairava l’olor barrejada de pomes, peres i préssecs encabits en palots de fusta. Un senyor amb accent aragonès va constatar, a rel de l’adjectivació dels vins, que els trobava tots igual d’amables. I un home que tenia un deix mallorquí va afirmar, previ pas a la riallada general, que l’Ipsis li remembrava el pintallavis d’una xicota amb qui va sortir.

Espero tornar aviat a un tast de vins. A veure quin grau d’alegria hi ha.

La poesia segons Vergés

L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, és un llibre magnífic. Ho és perquè empra un llenguatge entenedor i fluid, perquè les imatges que construeix són nítides, perquè la ironia que destil·la és d’alta graduació i, sobretot, perquè s’aguanta sobre una estructura senzilla i alhora resistent, sorprenent.

En una primera part hi ha un poema llarguíssim, de tres-cents quaranta-cinc versos, en què parla Ròmul, un dels fundadors de Roma. Al llarg del poema hi ha constants notes que ens remeten a una segona part del llibre. En aquesta segona part, escrita en prosa, parla Remus, cofundador de Roma i germà bessó de Ròmul, on es desgrana el significat de les paraules de la primera part. Hi trobem referències a autors com Ausiàs March, Shakespeare, Homer, Carles Riba, J. V. Foix, John Keats, François Villon, Virgili, Sant Agustí, T. S. Eliot, el mateix Vergés o Vicenç Garcia, el tortosí rector de Vallfogona.

Gerard Vergés és generós. Com un tramoista que ens mostra què hi ha entre bastidors, com un cuiner que ens revela el secret d’una recepta, ens explica quin origen té aquella cita, aquella imatge, aquell color, aquella cançó. D’aquesta manera, Vergés ens ensenya a llegir poesia. Ens fa venir el cuquet de comprar, de tant en tant, algun llibre de poemes. Ens dóna l’oportunitat de fer-nos amics, amants, de versos i estrofes. I ens ajuda a desenganxar-nos del terra, tal com li vaig sentir dir un dia, com un avió que s’enlaira de la pista.

Qui té por de les vegueries?

Recordo quan vaig sentir parlar de les vegueries per primer cop. Va ser durant la campanya de les eleccions a la Generalitat de 1999. El candidat Pasqual Maragall proposava una nova ordenació territorial per a Catalunya, en la qual les vegueries havien de substituir les províncies. Es buscava així acostar l’administració al ciutadà i completar una distribució territorial pròpia, diferenciada d’una altra d’arrels centralistes.

Des de fa uns mesos, dos hereus polítics de Maragall, els alcaldes de Tarragona i Lleida, són els caps visibles de la insurrecció del territori envers la futura Llei de vegueries. Josep Fèlix Ballesteros, batlle de la ciutat imperial, reclama en exclusiva la capitalitat de la vegueria i que el nom no sigui Camp de Tarragona, sinó Tarragona a seques. Àngel Ros, alcalde lleidatà, vol que la vegueria, si s’aprova, comprengui el mateix territori que l’actual província de Lleida.

El primer té el rebuig de la veïna ciutat de Reus, que aspira a cert protagonisme en la futura vegueria, i de moltes poblacions de l’entorn, que critiquen que tot s’hagi de reduir al nom de la capital. El segon té l’oposició del Pirineu, que vol una vegueria que reconegui un caràcter diferenciat del de la Plana de Lleida.

Els alcaldes d’ambdues ciutats recorren a motius històrics i culturals, de lideratge, de competitivitat, de modernitat, de manca de consens, de malbaratament de recursos i fins i tot al cèlebre “això no toca” per resistir-se a les vegueries. Però, encara que no ho diguin, hi ha un parell més de raons.

La primera: el poder. A Tarragona ja li ha sapigut prou greu perdre les Terres de l’Ebre com perquè ara hagi de cedir quota de pantalla a Reus. I Lleida no es pot permetre el luxe de perdre, de cop i volta, la influència sobre la meitat del territori del qual encara és capital.

La segona: els diners. A darrera dels alcaldes d’ambdues ciutats hi ha un entramat empresarial i mediàtic que té pànic que un afebliment polític es tradueixi en un descens d’ingressos. Un entramat al qual molts ciutadans del territori no hauran d’acudir en el cas que se’n pugui construir un d’alternatiu més a prop de casa seva.

Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala l’article és ben senzilla: els que hi perden.

Camins d'oli

Vaig aparcar davant de la Cooperativa. Quatre passes i vaig trobar una taula parada, d’on vaig picar unes olives arbequines. Vaig agafar un crostó de pa, que ja estava tallat, i el vaig anar a torrar al costat de l’esquelladora d’ametlles. El vaig oliar, vaig prendre un tall de botifarra negra i vaig pegar mossada. El Jaume, que acabava de de rostir una altra remesa de vianda, va afegir-hi una llenqueta de cansalada. Definitivament, semblava que només hagués anat a Sarroca a esmorzar.

Havia anat a Sarroca no només a esmorzar. Volia participar dels Camins d’or líquid, una iniciativa del Consell Comarcal del Segrià que consistia en donar a conèixer el patrimoni oleícola dels pobles del Segrià Sec –també coneguts com Garrigues històriques. Prèviament el camí havia passat per Torrebesses, Alcanó, Aspa i Maials, i posteriorment havia de fer cap a Alfés, Sunyer i Llardecans.

Vaig trobar molt instructiva la visita a la Cooperativa, on el Filella ens va explicar el procés d’elaboració de l’oli d’oliva verge extra. I em va sorprendre la demostració de cuina a càrrec de la Roser i el Pere, de l’Escola d’Hoteleria de Lleida, perquè van combinar l’oli amb aliments com la poma o la taronja.

Vaig pensar que tot plegat servia per promoure i donar valor afegit al nostre oli. Que era una via paral·lela a la que havien obert, feia uns anys, el Consell Comarcal de les Garrigues i la Fira de l’Oli de les Borges Blanques. I que, per sobre de tot, situava al mapa uns pobles arraconats, que no són ni d’aquí ni d’allà, que massa sovint es fan visibles quan hi ha desgràcies, quan pateixen, quan reclamen, quan demanen ajut.

Els Camins d’or líquid demostren que els nostres pobles es poden donar a conèixer pel que fan, pel que tenen, pel que poden oferir, pel que són. En els temps que corren, semblants iniciatives reconcilien les institucions amb els ciutadans. I això és d’agrair. Tant de bo l’any que ve puguem tornar a fer aquest camí.