El so de la fruita dolça

L’auberge amb vi és bo, però és millor amb música. Després d’escoltar ForVmbrass, quintet de metall –tuba, trombó, trompa i dues trompetes- format per músics de l’Orquestra Julià Carbonell, a cada dau de préssec vaig reviure la marxa triomfal d’Aïda, l’òpera Carmen, el tango La Cumparsita. Quan escurava el vi, endolcit, que romania al cul del got, assaboria les cançons de Serrat, Llach, Nino Rota i Ennio Morricone.

A Aitona, fent els Camins de Fruita Dolça, vaig sentir que anàvem pel bon sender. Que el paisatge, si es treballa bé, pot donar molt fruit. Fruiturisme, un projecte de l’Ajuntament d’Aitona, vol mostrar la maduració, collita i  tractament de la fruita; ensenyar el contrast entre l’horta i el secà del seu terme; exhibir els camps de fruiters quan floreixen i exposar receptes diferents, com la coca de recapte de fruita dolça, el mojito de paraguaio i les croquetes de bacallà amb nectarina. El que abans era ciència-ficció, ara és real. La fruita dolça no només es toca, es mira, s'olora i es tasta, també sona. L'escolteu? 

Nota: Aquest article apareix al número 379 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de setembre de 2014)

C@lors del secà

El sol d’estiu, al secà, cau tan fort que apallisa els colors del paisatge. El cel té un blau de texans gastats; els sembrats, un groc rovellat; la salvatge garriga, un verd corsecat, i els olivers i els ametllers fan veure que no hi són. Hom no pot mirar el paisatge a la cara: ha de mirar-lo als peus, perquè l’enlluernament del sol, la calor i la xafogor obliguen a abaixar els ulls.

Ara bé, hi ha un moment, encara que sigui al fort de l’estiu, en què es poden copsar els colors del secà. És a la posta del sol. Llavors, el verd reviscola, el blau del cel estira les cames, les ombres guanyen relleu i hom pot alçar els ulls i esguardar l’horitzó. Les blanques façanes descansen i el maó vermell d’eres i corrals perleja.

I si a aquest paisatge hi afegiu una garbinada tèbia i manyaga, ja teniu les condicions ideals per contemplar els colors del secà. Serà una tasca tranquil·la, però atenta i sense pausa. Perquè la claror es fon, el cel es panseix, els contorns de les coses s’esborren, la nit avança implacable i és hora d’anar a sopar.

Nota: Aquest article apareix al número 376 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 13 d'agost de 2014) 

Pressa

La pressa m’avorreix, em revolta, em cansa i m’esgota. És absurda, perquè, de la mateixa manera que arriba, se’n va. És efervescència, escuma, bombolles de sabó.

Si tinc pressa, em pregunto si podia haver posat quelcom de la meva part per no tenir-ne. Perquè llavors, la pressa és pura invenció meva, un artifici derivat de les meves mancances. Però si no podia fer-hi res, perquè la pressa forma part del meu clima, procuro combatre-la. Vaig més lent, però no paro. Faig menys, però intento fer-ho bé. Renuncio per aconseguir; nego per afirmar; allunyo per apropar, sóc dolent per ser bo. Trenco i tallo per fer créixer.

La pressa és el gran monstre del nostre temps, però és quelcom molt petit. És quelcom massa petit perquè ens hi haguem de sotmetre. Mereixem coses millors, totes les coses millors. I no mereixem viure amb pressa, perquè nosaltres no som nosaltres. Perquè nosaltres no podem ser nosaltres.

La pressa m’entristeix, m’atordeix, em desanima i em fa pena. Molta pena. Serà possible, algun dia, veure i viure un món sense pressa?

Nota: Aquest article apareix al número 373 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de juny al 3 de juliol de 2014)

Maduixes

Diumenge. Les set de la tarda. Les ombres comencen a torçar-se. Hem vingut al Farginal, l’hort del padrí Ignasi, a collir maduixes. L’Aina, la Joana i el David escullen les més roges. No són gaire grosses, ni d’un vermell esclatant, però resulten saboroses. No cal que estiguin fredes, ni amanides amb suc de taronja, ni amb l’almívar del préssec, ni amb vi ranci, ni amb sucre. Només cal mullar-les i mossegar-les, per copsar-ne un gust poc àcid i molt tendre. Només cal tastar-les al costat de la maduixera, la carxofera, la favera i l’esparreguera, de la figuera i el noguer, del presseguer i l’albercoquer, de les cebes i els alls tendres, de l’herbabona i l’aufàpia, del roser i de la Roser. Perquè les maduixes sempre seran més bones si te les menges on les has collit, perquè tindran el perfum de la terra on han crescut, de la pluja que les ha banyat, del sol que les ha enrojolat i del cerç i la garbinada que les ha mogut. Perquè les maduixes del Farginal sempre seran més bones si te les menges al Farginal, l’hort del padrí Ignasi.

Nota: Aquest article apareix al número 370 del quinzenal SomGarrigues (del 9 al 22 de maig de 2014) 

Aire, que ve d'Alfés

Un dissabte de març, anant a Sarroca, vaig veure mitja dotzena d’avionetes que sobrevolaven l’aeròdrom d’Alfés. Feien cercles al voltant de la pista, baixaven, i quan semblava que havien d’aterrrar, s’enlairaven. Jo, que donava l’aeròdrom per mort, enterrat i colonitzat pel timó i l’alosa becuda, me’n vaig alegrar. Però no del tot.
Perquè a Alguaire hi ha un aeroport nou, caríssim i a dia d’avui inútil. Se’ns va vendre que Lleida necessitava aquest aeroport, que portaria esquiadors al Pirineu, turistes a la Plana i lleidatans de negocis i xerinola pel món. I molts de nosaltres, amb més o menys reserves, ho vam comprar.
Mala compra, perquè a Alguaire hi ha aeroport, però no avions. Que en pot haver més, un dissabte qualsevol, en un aeròdrom d’estar per casa almig de la salvatge garriga.
A qui ha beneficiat l’aeroport d’Alguaire? A qui ha perjudicat? S’enllestirà, l’autovia que hi passa a tocar i que mor a pocs metres? L’aeroport servirà d’alguna cosa? O l’hauran de desmuntar peça per peça? I la mare de totes les preguntes: calia?

Nota: Aquest article apareix al número 367 del quinzenal SomGarrigues (del 28 de març a l'11 d'abril de 2014) 

La passa

Mocs, esternuts, plorera, migranya, febre o perbocaments. Mal de gola, pit, ossos, panxa o cames. Aquest principi d'any, la passa en torna a fer de les seves. El temps no hi ajuda, perquè tan aviat fa bo com dolent. Un dia mascara el sol, l'altre se t'emporta el vent i el de més enllà s'aplana la broma. Divendres gela, dissabte és calma i diumenge neva.
I acudeixes al metge. I t'informa que has arreplegat un virus. I et recepta el mateix de sempre, si és que t'ho recepta, perquè no hi ha un duro i tothom s'estalvia el que pot. I tornes a casa, i no t'acabes la feina, perquè la canalla no ho entén, que tu tinguis la passa. Vas més lent que un caragol, les busques del rellotge no avancen i un fregadís és un tro. I l'endemà tornes al treball, perquè estàs millor aquí que a casa, i perquè cada dia malalt a casa significa menys diners per a tu. I així vas fent, passant amb passeres, esperant que passi la passa. I al final l'acabes passant, i tant. La passes als companys de feina i au, a passar-la ells també.

Nota: Aquest article apareix al número 364 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de febrer de 2014) 

Olissea

El cap de setmana passat, els Camins d’or líquid van passar per Sarroca i Torrebesses. A Sarroca, es van enfilar fins al molí d’oli Simbionatur, on hi va haver una demostració gastronòmica senzilla, amena i imaginativa. I a Torrebesses, es van barrejar a dins dels morters dels participants al concurs d’allioli.
Va ser un cap de setmana embromat, fred i mullat. Un cap de setmana roí, feixuc, de rigorós hivern. Però el clima no va espantar la concurrència, perquè ja saben quin pa s’hi dóna, en aquests camins. Ja se’ls han fet seus, aquests camins. Dissabte a Sarroca i diumenge a Torrebesses, el degoteig no es va estroncar. I, fins i tot, el diumenge vaig veure cares que ja havia vist el dissabte.
Quan una cosa val la pena, la gent acudeix. Fa mans i mànigues per fer-se present. Tant se valen les pegues, les contres, els naps i les cols. La gent valora el nostre oli, se l’estima, el sent i s’emociona. I tant li fot, que el viatge sigui pedregós, costerut i borrós. Pel nostre oli, n’hi ha que viuen una veritable odissea. Una olissea.

Nota: Aquest article apareix al número 361 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de desembre de 2013 al 2 de gener de 2014)