Corre

Vaig començar a córrer, mig en broma mig seriosament, a la Volta al Pantà d’Utxesa d’enguany. El David Tomillero m’hi va animar i jo, que no sé dir que no, vaig prendre la sortida. I la cursa encara dura.

Sovint penso que córrer és com escriure. En primer lloc, totes dues són professions solitàries. L’escriptor s’ha de tancar en si mateix, ha de suprimir tota interferència externa per centrar-se en el seu treball. El corredor, de la seva banda, també ha de crear un món interior que l’ajudi a tirar milles. Les cames són les que es mouen, sí, però el cap és qui mana.

En segon lloc, ambdues són activitats incertes. L’escriptor no està mai segur si acabarà el llibre, perquè a vegades s’encalla, no avança i és a punt de llençar la tovallola. Fins i tot, n’hi ha uns quants –entre els quals m’hi compto- que s’esgarrifen: “I si la palmo abans d’acabar?”. El corredor potser no té tanta por de dinyar-la, però també és un oceà de dubtes. Si arribarà a la meta, si farà un bon crono, si les cames li respondran, si tindrà calor o fred, si es fotrà de lloros…

I en últim lloc, les dues són activitats profundament addictives. Si al corredor, o l’escriptor, li agrada de veres allò que fa, no en podrà prescindir mai més. Ho portarà a la sang, al moll de l’os, a l’ànima. I, quan enllesteixi l’obra, o completi la cursa, ja estarà pensant en la següent.

Nota: Aquest article apareix al número 406 del quinzenal SomGarrigues ( de l'11 al 24 de setembre de 2015)

El germà difícil, d'Andrea Rodés

La família Juliana ha de pujar al tuc de Mulleres, a la Vall d'Aran. El que havia de ser una simple excursió, es converteix en un viatge molt més dur, el que mena als paisatges més desagradables de l'interior dels protagonistes. Andrea Rodés basteix una trama àgil, intrigant, irònica i en la qual no plany -en absolut- les classes benestants barcelonines. Una novel·la molt recomanable.

Sóc terrista

El Ros de la Guita m’explica que, quan els mariners del Serrallo es volen faltar, exclamen: “Calla, terrista. Que ets un terrista!” Terrista, admirable definició: significa tot hom que no és pescador. Un mot clar, senzill, precís.

Durant dos anys, he après paraules com aquesta recorrent el litoral sud de Catalunya, de Calafell a les Cases d’Alcanar, passant per Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Vila-seca, Salou, Cambrils, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre i Sant Carles de la Ràpita. Hi he entrevistat pescadors i gent vinculada a la mar per a un nou llibre, Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Ha estat una experiència rica, sorprenent, emotiva i sobretot molt entretinguda.

Allò que he tingut clar, escrivint aquest llibre, és que, segons la nomenclatura del Ros, sóc un terrista de cap a peus. Això no ho canviarem pas. I que havia de fer un llibre de la gent de la mar per a la gent de la mar, sí, però també per als terristes. Perquè vegin que, més enllà de les barques recreatives, l’escuma de la platja, el rom cremat i les havaneres, hi ha una professió dura, perillosa, desagraïda i en perill d’extinció. 

Jo, ara, la mar me la miro d'una altra manera. Només us diré que, quan arribo a un poble coster, sempre he d'acabar a frec de les barques dels pescadors. I si puc tocar les sàrsies esteses a terra, millor.

Nota: Aquest article apareix al número 404 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 d'agost de 2015)

Passa per l'ombra!

A Sarroca ho diem, encara que al cel brillin les estrelles. Després d’un dia de calor assassina, sol maixant, vent desenfornat i pedres que s’evaporen, qualsevol precaució és poca.

A la salvatge garriga, la tradició ens ensenya que la calor no es combat. S’evita. Les hores de calor, a ple sol, només hi ha la gent que es remulla a les piscines. La resta, o són a l’ombra o passen per l’ombra. Aprofiten l’ombra d’arbres, parets i tàpies, cases i magatzems, per anar a la fleca, a la carnisseria, a la farmàcia, a la perruqueria, al metge, a missa o al bar. Canvien de vorera. No discorren pel trajecte més curt, sinó pel més aubac. Travessen la carretera pel lloc menys indicat, pel més exposat. Circulen d’incògnit, camuflats, de puntetes, de perfil, arrapats a les cantonades, per sota de balcons, terrats i galeries. I, quan entre dues ombres hi ha un rogle de sol, agafen embranzida, quatre passetes i ja són a l’altra penombra.

Aquesta actitud de temporada ha acabat influint en el nostre caràcter etern? Podria ser. Perquè, moltes vegades, enlloc d’afrontar els problemes a ple sol, passem per l’ombra. Com si no hi fossin i com si no hi fóssim. Passem de llarg, no els mirem, els ignorem. Així, potser encongeixen o fins i tot desapareixen. Però no se’n van mai. Perquè sempre arriba el moment en què l’ombra s’acaba i el sol ho il·lumina tot.

Nota: Aquest article apareix al número 401 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de juliol de 2015)

Ànima d'oli

Fa trenta anys, si algú hagués aventurat que vindrien turistes a collir olives, l’hauríem qualificat de somiatruites, poca-solta o, directament, grillat. Una feina que no la volíem ni els mateixos quarteraires, perquè havia d’interessar la gent de fora? Com es podia vendre el patiment? Qui volia comprar la misèria?

Abans era abans, i ara és ara. Trenta anys després, hem canviat molt. A la salvatge garriga, continuem essent materialistes, però hem après a mirar el sol que es pon. Som partidaris de les coses que es poden veure i tocar, de la pluja que espiga l’ordi i el fred que esguerra les ametlles, però ara atorguem confiança –en el pitjor dels casos, el benefici del dubte- a aquelles iniciatives que presenten les Garrigues com a destí turístic.

La Cooperativa dela Granadella i l’Ari Boixader, d’Olea Soul, han trobat la manera de portar turistes a les Garrigues a collir olives. Ho van assajar el desembre passat, i la propera campanya començaran des del primer dia. L’oferta? Esmorzar de pagès; collita al tros; dinar a l’ermita de Sant Antoni; descàrrega de la producció, visita i tast d’olis a la Cooperativa; visita al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya -també a la Granadella-, lloguer de burricletes… 
Som al principi d'una cosa nova, diferent. Tenim tot el camp per córrer. I el més bonic de tot: encara no ho ha vist ningú.

Nota: Aquest article apareix al número 397 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de maig de 2015)

La ruta de la Roca

“No sabem què tenim”, vaig pensar quan visitava la bassa de Sarroca, rehabilitada feia poc. On jugava de xiquet, on creixien les herbotes i cantaven les granotes, es mostrava en tota la seva esplendor. De sota terra, havien aparegut més esglaons, més paret circular i, sobretot, una impressionant llosa de pedra al fons de la bassa. Al costat del camp de futbol, amb una vista privilegiada sobre el castell, teníem un amfiteatre de roca i aigua. I no ho sabíem.

Ara que ho sabem, en podem treure partit. Imaginem: el dia comença al Racó, amb un esmorzar. Quan estiguem farts, no escalfem el cul a la cadira. Cremem l’esmorzar. Arrabal endins, trenquem a l’esquerra i visitem els safarejos. Arquitectura bàsica, pràctica, austera. De roca.

La ruta continua pel camí que travessa la Vall Major. A dalt del camí, hi ha la bassa del poble, documentada el 1800 al llibre La Baronia de Sarroca de Lleida. Dels Santcliment als Matas, de Núria Barrachina.

De la bassa, al castell. Atalaiarem la Guardieta, els Vedats, Utxesa, les Serres Pilans, Sunyer i la Torre del Pau. I homenatjarem la torre del castell, que encara conserva una mala salut de roca. 
I del castell a l'església. La més bonica del meu món. Només la façana plateresca mereix una missa. Querubins, calaveres, savis barbuts, cuirasses, motius vegetals... Esculpits en la roca, en la ruta de la Roca.

Nota: aquest article apareix al número 395 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 d'abril de 2015)

Som garriga

Del SomGarrigues, en puc escriure molt. Al costat de l’Amèlia Martí, la Lupe Ribot, el Ramon Queralt, l’Albert Valero, el Miquel Àngel Sarrà, la Gemma i l’Anna Farré i l’Elies Bosch, hi vaig ser periodista, fotògraf, comercial, administratiu i repartidor de periòdics. Quan vaig plegar, vaig mantenir el contacte amb els articles d’opinió.

En quinze anys, el Som ha estat molt. Ens ha aportat molt. Per sobre de tot, ens ha regalat un adjectiu: garriguenca. El vaig entreveure a les samarretes de l’Ateneu Popular Garriguenc, però m’hi vaig familiaritzar a les pàgines del periòdic quinzenal de la salvatge garriga. Fa quinze anys, pronunciar garriguenca, per a mi, era quelcom estrany, insòlit. El meu poble, Sarroca, pertanyia al Segrià, i les Garrigues significava allò que un dia havíem estat. Ara, quinze anys després d’haver-la llegit, rellegit, interpretat, reinterpretat, viscut i reviscut –la meva dona és arbequina- tantes vegades, ja forma part de mi. I de tots nosaltres, visquem a la dreta o l’esquerra del riu Set. Per molts anys.

Nota: Aquest article apareix al número 392 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de febrer al 12 de març de 2015)