Aire, que ve d'Alfés

Un dissabte de març, anant a Sarroca, vaig veure mitja dotzena d’avionetes que sobrevolaven l’aeròdrom d’Alfés. Feien cercles al voltant de la pista, baixaven, i quan semblava que havien d’aterrrar, s’enlairaven. Jo, que donava l’aeròdrom per mort, enterrat i colonitzat pel timó i l’alosa becuda, me’n vaig alegrar. Però no del tot.
Perquè a Alguaire hi ha un aeroport nou, caríssim i a dia d’avui inútil. Se’ns va vendre que Lleida necessitava aquest aeroport, que portaria esquiadors al Pirineu, turistes a la Plana i lleidatans de negocis i xerinola pel món. I molts de nosaltres, amb més o menys reserves, ho vam comprar.
Mala compra, perquè a Alguaire hi ha aeroport, però no avions. Que en pot haver més, un dissabte qualsevol, en un aeròdrom d’estar per casa almig de la salvatge garriga.
A qui ha beneficiat l’aeroport d’Alguaire? A qui ha perjudicat? S’enllestirà, l’autovia que hi passa a tocar i que mor a pocs metres? L’aeroport servirà d’alguna cosa? O l’hauran de desmuntar peça per peça? I la mare de totes les preguntes: calia?

Nota: Aquest article apareix al número 367 del quinzenal SomGarrigues (del 28 de març a l'11 d'abril de 2014) 

La passa

Mocs, esternuts, plorera, migranya, febre o perbocaments. Mal de gola, pit, ossos, panxa o cames. Aquest principi d'any, la passa en torna a fer de les seves. El temps no hi ajuda, perquè tan aviat fa bo com dolent. Un dia mascara el sol, l'altre se t'emporta el vent i el de més enllà s'aplana la broma. Divendres gela, dissabte és calma i diumenge neva.
I acudeixes al metge. I t'informa que has arreplegat un virus. I et recepta el mateix de sempre, si és que t'ho recepta, perquè no hi ha un duro i tothom s'estalvia el que pot. I tornes a casa, i no t'acabes la feina, perquè la canalla no ho entén, que tu tinguis la passa. Vas més lent que un caragol, les busques del rellotge no avancen i un fregadís és un tro. I l'endemà tornes al treball, perquè estàs millor aquí que a casa, i perquè cada dia malalt a casa significa menys diners per a tu. I així vas fent, passant amb passeres, esperant que passi la passa. I al final l'acabes passant, i tant. La passes als companys de feina i au, a passar-la ells també.

Nota: Aquest article apareix al número 364 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de febrer de 2014) 

Olissea

El cap de setmana passat, els Camins d’or líquid van passar per Sarroca i Torrebesses. A Sarroca, es van enfilar fins al molí d’oli Simbionatur, on hi va haver una demostració gastronòmica senzilla, amena i imaginativa. I a Torrebesses, es van barrejar a dins dels morters dels participants al concurs d’allioli.
Va ser un cap de setmana embromat, fred i mullat. Un cap de setmana roí, feixuc, de rigorós hivern. Però el clima no va espantar la concurrència, perquè ja saben quin pa s’hi dóna, en aquests camins. Ja se’ls han fet seus, aquests camins. Dissabte a Sarroca i diumenge a Torrebesses, el degoteig no es va estroncar. I, fins i tot, el diumenge vaig veure cares que ja havia vist el dissabte.
Quan una cosa val la pena, la gent acudeix. Fa mans i mànigues per fer-se present. Tant se valen les pegues, les contres, els naps i les cols. La gent valora el nostre oli, se l’estima, el sent i s’emociona. I tant li fot, que el viatge sigui pedregós, costerut i borrós. Pel nostre oli, n’hi ha que viuen una veritable odissea. Una olissea.

Nota: Aquest article apareix al número 361 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de desembre de 2013 al 2 de gener de 2014)

Lo gitano blanc

En els temps que corren, és difícil vendre llibres. I penses que hauries d’escriure lo que agrada, o escriure millor, o simplement, plegar d’escriure. Però apareix un escriptor que es reinventa i va un pas més enllà, i penses que no tot està fet. Que tot és possible.

A Amposta, a les Jornades de les Lletres Ebrenques, va actuar Lo gitano blanc, un grup de rumba ebrenca de Flix. L’esquer del grup és l’escriptor Andreu Carranza, que figura un gitano que ven melons a la carretera, i al qual li desapareix, per art de màgia, la fragoneta. Buscant la fragoneta, l’Andreu revisita textos d’ebrencs il·lustres com Moncada, Bladé, Arbó o Vergés.

La veritat, l’Andreu no canta gaire. I tocar, lo que es diu tocar, tampoc. La guitarra, l’ampolla d’anís –buida- i una canya badada. Però no cal. Perquè d’això, ja se’n cuiden els bons músics que l’acompanyen. L’Andreu pot ser un baliga-balaga, però també és un home savi. I els savis saben que, allò que no dominen, ho han de cedir als que ho dominen.

Seguirem Lo gitano blanc. Amb fragoneta o sense.

Nota: Aquest article apareix al número 358 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de novembrede 2013)

Elogi de la tomata amanida

Un altre estiu que se’n va. La calor minva, les hores de sol s’escurcen i la canalla torna a l’escola. Les fruites i verdures estiuenques es fan fonedisses, perquè el seu temps s’està acabant. Per sort, a la nevera, encara hi ha unes quantes tomates per amanir. Són grosses, inflades, ufanes, roges com la sang, fermes i alhora toves. Quan a mitja tarda tinc gana, o quan a la matinada no puc enfilar el son, prenc una tomata, li passo una aigua, la tallo a bocins i la banyo amb sal i oli. 
La tomata es desfà a la boca. El suc de la tomata, la sal i l’oli són una combinació esclatant, vital, joiosa, plena d’energia i sabor. La tomata amanida és dolçor, salabror i acidesa; horta i secà; sol i aigua. I quan la tomata ha lliscat per la gola, i al plat només queda l’oli rogenc, és el moment del pa. El moment de l’estiu.  
Però l’estiu s’envola, i la fresca aterra, i la canalla torna a les aules, i la nit guanya la partida al dia. El temps de la tomata amanida ha acabat. I és llavors que em pregunto si l’any que ve menjaré tomates tan bones.

Nota: Aquest article apareix al número 355 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de setembre al 10 d'octubre de 2013)

Nova PAC, velles pors

El 16 de juliol assisteixo, a Maials, a una xerrada informativa sobre la nova Política Agrària Comunitària (PAC). El Ricard Ramon, que treballa a la Comissió Europea, n’explica els aspectes bàsics: greening -pagament verd-, redistribució dels ajuts, organitzacions de productors, la definició d’agricultor actiu, un desenvolupament territorial equilibrat… El Ricard, company de vida universitària, assenyala que l’acord assolit a nivell europeu ara l’ha de desenvolupar cada estat membre. O sigui, s’ha escrit el titular i resta redactar el contingut de la informació. I és aquí on m’assalten les pors de sempre: no pot ser que el que s’hagi pactat a Brussel·les pugui patir notables alteracions a casa nostra? Tantes que, fins i tot, la PAC d’aquí no la reconegui ni la mare que la va parir? La gent del terròs, gent pràctica, directa i clara, està massa acostumada a paraules que s’emporta la garbinada. I quan li diuen que la nova PAC entrarà en vigor el 2015, miren a fora al carrer, que el cel es torna negre i sembla que vulgui pedregar.

Nota: Aquest article apareix al número 352 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 d'agost de 2013)

Propaganda

Quan un parla de les seves coses, i ho fa en termes elogiosos, és fàcil que li diguin que és pretensiós, presumptuós, propagandista.

Però, què passa quan aquest algú està convençut que aquestes coses són bones i dignes de ser elogiades? Se n’ha d’estar, de fer-ne propaganda, per por del que diran? O bé ha d’exposar el que pensa? Què ha de pesar més, la humilitat o la sinceritat? Si aquest algú escriu bé, o cuina millor, o viu en la terra on vol morir, perquè no podria viure enlloc més, no ho ha de dir? No ha de fer propaganda del que la seva terra li dóna, com l’oli de Sarroca, les ametlles d’Arbeca, els festucs de la Granadella, el vi de la Pobla de Cérvoles, la cassola de tros de les Borges i el braç de gitano de Cervià? No ha de fer propaganda de la pedra seca de Torrebesses, les pintures rupestres del Cogul, la banqueta de Juneda, el riu Set, les Crestes de la Llena o el Mirador del Cingle de la Pena?

Clar que n’ha de fer. I si li diuen que és propagandista, pot respondre que la propaganda pot ser enganyosa, però també certa.

Nota: Aquest article apareix al número 349 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 de juliol de 2013)