El meu primer tast de vins va
ser a Cambrils, després d’una presentació d’Esmorzars de Lleida. El lloc triat per a la degustació era la Cooperativa Agrícola.
En una sala freda, més llarga i alta que ampla, guarnida amb arcs de maons i
estris antics per elaborar vi, la Denominació d’Origen Tarragona ens va
obsequiar amb una sessió memorable.
L’enòloga Elisa Ribé, abans de
començar, ens va dir que la copa s’havia d’agafar per la tija, no pel
receptacle. Així, no transmetíem calor al vi i no mascaràvem la copa amb
ditades, les quals podien dificultar la visualització dels colors. L’Elisa ens
va explicar, entre glop i glop, quins vins eren aquells i com eren. De
l’Adernats blanc jove, de la Vinícola de Nulles, va observar que tenia color
palla i reflexos verds. Que el gust recordava el plàtan, les fruites tropicals
i la poma. I que combinava bé amb aperitius, entrants fresquets i lleugers.
Del Puig Podó rosat, de
l’Agrícola de Bràfim, l’Elisa va afirmar que el color era rosat pujat, viu.
Color de gerds i cirera. Que tenia gust de fruites del bosc i un toc làctic.
Que l’aroma era ensucrat, dolç. Aroma de llaminadures i confitura de maduixa.
El vi anava bé pasta, arrossos, risottos
i pizzes.
Del De Müller Chardonnay, de Reus,
la nostra enòloga va precisar que era ambre brillant. Que era un vi untuós,
gras, expansiu, que deixava la boca avellutada. Que feia olor de fumats, de
fusta torrada.
L’Ipsis negre criança, de Vins
Padró de Bràfim, va presentar-lo com un vi amable. Un vi elegant i dens, amb
sabor a pruna i préssec, amb aroma a fusta suau. Un vi que lligava amb carns i
guisats.
I de l’últim vi, un Montebrione
de l’Agrícola de Montbrió, l’Elisa va exposar-nos que sortia de la varietat
moscatell romà. Que vestia un brillant bonic. Que era un vi dormilega, perquè quan el remenàvem no
circulava tan depressa per la copa com els anteriors. Que tenia gust de panses,
mel i un toc de cítric. Que feia olor de pètals de rosa.
Al principi he dit que aquest va
ser un tast de vins per recordar. No ho va ser per les explicacions de l’Elisa,
entenedores i didàctiques, ni perquè els vins eren bons i sorprenentment
barats, ni perquè era la meva primera vegada. No. Va ser per aquella alegria
que es va apoderar de tots nosaltres a mesura que anàvem xarrupant els
diferents vins. Al principi, a l’ambient surava certa timidesa, cert estalvi de
paraules. Però va ser tastar el primer vi, i el segon, i així fins arribar al
cinquè, que hi va haver més xerrera, més desinhibició, més incontinència
verbal. Jo em vaig atrevir a dir que l’aroma del De Müller em recordava quan
anava a la Cooperativa de Sudanell, on treballava mon pare, i flairava l’olor
barrejada de pomes, peres i préssecs encabits en palots de fusta. Un senyor amb
accent aragonès va constatar, a rel de l’adjectivació dels vins, que els
trobava tots igual d’amables. I un home que tenia un deix mallorquí va afirmar,
previ pas a la riallada general, que l’Ipsis li remembrava el pintallavis d’una
xicota amb qui va sortir.
Espero tornar aviat a un tast de vins. A veure quin grau d’alegria hi
ha.
