dimecres, 28 de novembre del 2012

On hi ha vi hi ha alegria


El meu primer tast de vins va ser a Cambrils, després d’una presentació d’Esmorzars de Lleida. El lloc triat per a la degustació era la Cooperativa Agrícola. En una sala freda, més llarga i alta que ampla, guarnida amb arcs de maons i estris antics per elaborar vi, la Denominació d’Origen Tarragona ens va obsequiar amb una sessió memorable.
L’enòloga Elisa Ribé, abans de començar, ens va dir que la copa s’havia d’agafar per la tija, no pel receptacle. Així, no transmetíem calor al vi i no mascaràvem la copa amb ditades, les quals podien dificultar la visualització dels colors. L’Elisa ens va explicar, entre glop i glop, quins vins eren aquells i com eren. De l’Adernats blanc jove, de la Vinícola de Nulles, va observar que tenia color palla i reflexos verds. Que el gust recordava el plàtan, les fruites tropicals i la poma. I que combinava bé amb aperitius, entrants fresquets i lleugers.
Del Puig Podó rosat, de l’Agrícola de Bràfim, l’Elisa va afirmar que el color era rosat pujat, viu. Color de gerds i cirera. Que tenia gust de fruites del bosc i un toc làctic. Que l’aroma era ensucrat, dolç. Aroma de llaminadures i confitura de maduixa. El vi anava bé pasta, arrossos, risottos i pizzes.
Del De Müller Chardonnay, de Reus, la nostra enòloga va precisar que era ambre brillant. Que era un vi untuós, gras, expansiu, que deixava la boca avellutada. Que feia olor de fumats, de fusta torrada.
L’Ipsis negre criança, de Vins Padró de Bràfim, va presentar-lo com un vi amable. Un vi elegant i dens, amb sabor a pruna i préssec, amb aroma a fusta suau. Un vi que lligava amb carns i guisats.
I de l’últim vi, un Montebrione de l’Agrícola de Montbrió, l’Elisa va exposar-nos que sortia de la varietat moscatell romà. Que vestia un brillant bonic. Que era un vi dormilega, perquè quan el remenàvem no circulava tan depressa per la copa com els anteriors. Que tenia gust de panses, mel i un toc de cítric. Que feia olor de pètals de rosa.
Al principi he dit que aquest va ser un tast de vins per recordar. No ho va ser per les explicacions de l’Elisa, entenedores i didàctiques, ni perquè els vins eren bons i sorprenentment barats, ni perquè era la meva primera vegada. No. Va ser per aquella alegria que es va apoderar de tots nosaltres a mesura que anàvem xarrupant els diferents vins. Al principi, a l’ambient surava certa timidesa, cert estalvi de paraules. Però va ser tastar el primer vi, i el segon, i així fins arribar al cinquè, que hi va haver més xerrera, més desinhibició, més incontinència verbal. Jo em vaig atrevir a dir que l’aroma del De Müller em recordava quan anava a la Cooperativa de Sudanell, on treballava mon pare, i flairava l’olor barrejada de pomes, peres i préssecs encabits en palots de fusta. Un senyor amb accent aragonès va constatar, a rel de l’adjectivació dels vins, que els trobava tots igual d’amables. I un home que tenia un deix mallorquí va afirmar, previ pas a la riallada general, que l’Ipsis li remembrava el pintallavis d’una xicota amb qui va sortir.
Espero tornar aviat a un tast de vins. A veure quin grau d’alegria hi ha.

divendres, 9 de novembre del 2012

La poesia segons Vergés


L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, és un llibre magnífic. Ho és perquè empra un llenguatge entenedor i fluid, perquè les imatges que construeix són nítides, perquè la ironia que destil·la és d’alta graduació i, sobretot, perquè s’aguanta sobre una estructura senzilla i alhora resistent, sorprenent.
En una primera part hi ha un poema llarguíssim, de tres-cents quaranta-cinc versos, en què parla Ròmul, un dels fundadors de Roma. Al llarg del poema hi ha constants notes que ens remeten a una segona part del llibre. En aquesta segona part, escrita en prosa, parla Remus, cofundador de Roma i germà bessó de Ròmul, on es desgrana el significat de les paraules de la primera part. Hi trobem referències a autors com Ausiàs March, Shakespeare, Homer, Carles Riba, J. V. Foix, John Keats, François Villon, Virgili, Sant Agustí, T. S. Eliot, el mateix Vergés o Vicenç Garcia, el tortosí rector de Vallfogona.
Gerard Vergés és generós. Com un tramoista que ens mostra què hi ha entre bastidors, com un cuiner que ens revela el secret d’una recepta, ens explica quin origen té aquella cita, aquella imatge, aquell color, aquella cançó. D’aquesta manera, Vergés ens ensenya a llegir poesia. Ens fa venir el cuquet de comprar, de tant en tant, algun llibre de poemes. Ens dóna l’oportunitat de fer-nos amics, amants, de versos i estrofes. I ens ajuda a desenganxar-nos del terra, tal com li vaig sentir dir un dia, com un avió que s’enlaira de la pista.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Qui té por de les vegueries?


Recordo quan vaig sentir parlar de les vegueries per primer cop. Va ser durant la campanya de les eleccions a la Generalitat de 1999. El candidat Pasqual Maragall proposava una nova ordenació territorial per a Catalunya, en la qual les vegueries havien de substituir les províncies. Es buscava així acostar l’administració al ciutadà i completar una distribució territorial pròpia, diferenciada d’una altra d’arrels centralistes.
Des de fa uns mesos, dos hereus polítics de Maragall, els alcaldes de Tarragona i Lleida, són els caps visibles de la insurrecció del territori envers la futura Llei de vegueries. Josep Fèlix Ballesteros, batlle de la ciutat imperial, reclama en exclusiva la capitalitat de la vegueria i que el nom no sigui Camp de Tarragona, sinó Tarragona a seques. Àngel Ros, alcalde lleidatà, vol que la vegueria, si s’aprova, comprengui el mateix territori que l’actual província de Lleida.
El primer té el rebuig de la veïna ciutat de Reus, que aspira a cert protagonisme en la futura vegueria, i de moltes poblacions de l’entorn, que critiquen que tot s’hagi de reduir al nom de la capital. El segon té l’oposició del Pirineu, que vol una vegueria que reconegui un caràcter diferenciat del de la Plana de Lleida.
Els alcaldes d’ambdues ciutats recorren a motius històrics i culturals, de lideratge, de competitivitat, de modernitat, de manca de consens, de malbaratament de recursos i fins i tot al cèlebre “això no toca” per resistir-se a les vegueries. Però, encara que no ho diguin, hi ha un parell més de raons.
La primera: el poder. A Tarragona ja li ha sapigut prou greu perdre les Terres de l’Ebre com perquè ara hagi de cedir quota de pantalla a Reus. I Lleida no es pot permetre el luxe de perdre, de cop i volta, la influència sobre la meitat del territori del qual encara és capital.
La segona: els diners. A darrera dels alcaldes d’ambdues ciutats hi ha un entramat empresarial i mediàtic que té pànic que un afebliment polític es tradueixi en un descens d’ingressos. Un entramat al qual molts ciutadans del territori no hauran d’acudir en el cas que se’n pugui construir un d’alternatiu més a prop de casa seva.
Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala l’article és ben senzilla: els que hi perden.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Camins d'oli


Vaig aparcar davant de la Cooperativa. Quatre passes i vaig trobar una taula parada, d’on vaig picar unes olives arbequines. Vaig agafar un crostó de pa, que ja estava tallat, i el vaig anar a torrar al costat de l’esquelladora d’ametlles. El vaig oliar, vaig prendre un tall de botifarra negra i vaig pegar mossada. El Jaume, que acabava de de rostir una altra remesa de vianda, va afegir-hi una llenqueta de cansalada. Definitivament, semblava que només hagués anat a Sarroca a esmorzar.
Havia anat a Sarroca no només a esmorzar. Volia participar dels Camins d’or líquid, una iniciativa del Consell Comarcal del Segrià que consistia en donar a conèixer el patrimoni oleícola dels pobles del Segrià Sec –també coneguts com Garrigues històriques. Prèviament el camí havia passat per Torrebesses, Alcanó, Aspa i Maials, i posteriorment havia de fer cap a Alfés, Sunyer i Llardecans.
Vaig trobar molt instructiva la visita a la Cooperativa, on el Filella ens va explicar el procés d’elaboració de l’oli d’oliva verge extra. I em va sorprendre la demostració de cuina a càrrec de la Roser i el Pere, de l’Escola d’Hoteleria de Lleida, perquè van combinar l’oli amb aliments com la poma o la taronja.
Vaig pensar que tot plegat servia per promoure i donar valor afegit al nostre oli. Que era una via paral·lela a la que havien obert, feia uns anys, el Consell Comarcal de les Garrigues i la Fira de l’Oli de les Borges Blanques. I que, per sobre de tot, situava al mapa uns pobles arraconats, que no són ni d’aquí ni d’allà, que massa sovint es fan visibles quan hi ha desgràcies, quan pateixen, quan reclamen, quan demanen ajut.
Els Camins d’or líquid demostren que els nostres pobles es poden donar a conèixer pel que fan, pel que tenen, pel que poden oferir, pel que són. En els temps que corren, semblants iniciatives reconcilien les institucions amb els ciutadans. I això és d’agrair. Tant de bo l’any que ve puguem tornar a fer aquest camí.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

La festa de l'oli nou


Amanida d’enciam, tomata, pastanaga, espàrrecs, tonyina i anxoves; salmó a la planxa; ous de guatlla; pebrot verd escalivat, aigua i vi. Aquell sopar va ser una festa.
Què ho va fer, que l’àpat fos màgic i memorable? Ho va fer que l’enciam, la tomata i la pastanaga fossin collits, a primera hora del matí, sota la humida, pesada i feixuga boira de Sarroca? Ho va fer que el pebrot verd s’havia escalivat al tros, el dia abans, mentre els collidors d’olives dinaven? Ho va fer aquell fresc blanc vi d’agulla? Ho va fer la tonyina del Cantàbric? Les anxoves de l’Escala? El salmó rosadenc? Els espàrrecs curts i prims? O els xicotets ous de guatlla?
No. Ho va fer l’oli nou que acabava de dur de Sarroca. L’oli tèrbol, verd embromat, massís i olorós va impregnar els aliments i va dar-los un toc celestial, únic. L’enciam va reverdir; la tomata va tornar-se encara més sucosa; la pastanaga menys dolça; les anxoves no pas menys salabroses; el salmó untuós i brillant; els espàrrecs filagarses olioses; els ous de guatlla elàstics i esponjosos, i el pebrot escalivat, que guardava el fum de la brasa al defora, una verda serpent d’oli.
Vaig menjar tan a poc a poc com vaig poder. Vaig recórrer al setrill, una vegada i una altra, quan veia que el toll d’oli s’aclaria. Vaig percebre certa picor a la gola i vaig recordar el refrany: “Massa oli a la plata, cou al coll i a la butxaca”. No hi vaig donar importància. La picor passaria i, quan convenia, era preferible llençar casa i corral per la finestra.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Elogi de les sobres


Sóc un entusiasta de les sobres. Frueixo menjant, a destemps, el que ha sobrat de dinar o sopar. Ho fa, no us enganyaré, que no cal cuinar. Però també ho fa que trobo certs plats més bons quan han passat unes quantes hores des de la seva cocció. Una paella cuinada de dia i menjada de nit és divina. La carn rostida i l’escalivada del dinar cruspides per berenar són excepcionals. Les truites d’espinacs, de verdures, de patata, d’espàrrecs o de faves degustades d’un dia per l’altre són una fita gastronòmica difícilment superable.
Les sobres me les menjo fredes. Com a màxim, les deixo reposar una estona a taula o al marbre de la cuina perquè agafin temperatura. No vull que la calentor n’evapori el gust ni que hi afegeixi cap regust. A més, l’experiència em diu que, si el plat primigeni era bo, probablement fred també ho serà.
Quan hi ha fato variat, les sobres se’m representen com un bufet lliure: trio el que més m’entra per la vista. Més encara: en dates assenyalades, com Nadal, festes majors, fires, aniversaris o sants, moltes vegades penso si no estic davant d’un menú degustació casolà. Un menú en el qual un plat és més bo que l’anterior però menys que el següent.
El ressopó és l’àpat en què més gaudeixo de les sobres. Potser ho fa que sóc criatura nocturna, potser que estic sol a la cuina, potser que de nit el soroll s’atenua. La nevera ronca monòtona, els radiadors llagrimegen, la persiana balla amb el vent, la forquilla fa clinc quan toca el plat… I la tele parla fluixet, que les noies dormen.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Onze del dotze

A les 11 del matí, quatre autocars d’Òmnium Cultural Baix Camp vam sortir del Parc de Sant Jordi de Reus. Passat migdia, aparcàvem al carrer de Balmes. Vam baixar la Rambla, vam trencar a mà esquerra i vam fer cap a la plaça de Sant Jaume. Després, vam anar a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres. Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, feia de guia turístic.
A la tarda, érem a la cruïlla de Passeig de Gràcia i Gran Via. La manifestació havia de començar a les sis, però no arrencà fins a quarts de vuit. Feia calor, però sort que bufava una mica. Caminàrem acompanyats de castells improvisats, esclats de foc i tambors, iaios als balcons, pancartes imaginatives, cantarelles reivindicatives i sobretot molta cordialitat. Vaig conèixer gent nova i vaig trobar-me’n de coneguda, com l’Elisabet de Sarroca o l’Eloi i el Pol, els meus nebots de Tàrrega.
A les 11 de la nit, els quatre autocars sortíem de Barcelona. Tot i que havia estat un dia històric, no em notava alterat. Estava estranyament serè, perquè havia comprovat, per primera vegada, que no només volíem, sinó que podíem.

Nota: Aquest article apareix al número 328 del quinzenal SomGarrigues (del 26 d'octubre al 8 de novembre de 2012).