Es busquen pares

Era abans de Nadal. L’Aina jugava amb els clicks de Playmobil. Va començar a formar famílies i es va adonar que tenia molts nens i nenes, moltes mares, però quasibé cap pare. Ella, sa germana i sa mare van obrir el catàleg de Playmobil i van buscar pares.

En van trobar un que collia pomes amb son fill, un que coïa salsitxes i hamburgueses en una barbacoa i un altre que empenyia un cotxet de bebè. I poca cosa més. Per contra, hi havia mares amb cotxets de bebès, en parcs infantils, passejant la canalla, donant el menjar a la canalla i fent el llit de la canalla. Això no volia dir que, al catàleg , no hi haguessin clicks masculins adults: hi havia bombers i policies; soldats i cavallers medievals; pirates; guardaboscos i caçadors furtius; pistolers; metges i veterinaris; mestres; motoristes, automobilistes i aviadors; tractoristes; conductors de maquinària de la construcció; astronautes, homes de les cavernes i fins i tot un bisbe.

Els nens, sembla que no hi siguin. Però, només jugant, desmunten i tornen a muntar el món dels grans.

Nota: Aquest article apareix al número 340 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 14 de març de 2013).

Tots som Terra

Reus, 12 de gener de 2013. Les set del vespre. A la Plaça del Mercadal, l’Assemblea Nacional Catalana desplega una estelada gegant formada per 4500 espelmes. És un acte reivindicatiu, encoratjador, ferm, ple, lluït, lluent. La gent fa fotos. Ho enregistra en vídeo. Durant unes hores, les candeles faran flama. Però n’han calgut més, d’hores, per parar-les.

A les tres de la tarda, els primers voluntaris han fet cap a la seu de l’Assemblea. N’han baixat pancartes, cartells, taules, una carpa, una pissarra, paquets d’espelmes, capses de gots i sacs de terra. Al Mercadal, una estona després, han començat a omplir els gots. Primer amb un dit de terra –perquè no se’ls endugui el vent-, després amb l’espelmeta rodona i baixoneta. Ha sigut tasca feixuga, ajupida i a voltes encarcarada. Però no ha estat gens llarga, perquè són molts, estan units, són constants i actuen amb desinterès.

Més que el foc de la flama, la metàfora del dia és la terra. La terra que els voluntaris han abocat, pessic a pessic, sense defallir, sense deixar-se’n cap, a cada un dels gots de plàstic. La terra, que és d’on venim i cap a on volem anar. La terra, que ens aguanta i ens fa més forts. La nostra terra, de la qual formem part i, a la vegada, ens és part. Perquè tots som terra. Terra.

Lligams d'oli

A Torrebesses, la quarta edició dels Camins d’Or Líquid es clou amb la inauguració de l’exposició Kayart, d’Ermengol Tolsà-Badia. Ermengol, dibuixant a la premsa de Ponent, explica com ha mudat una sèrie d’embarcacions esportives en llangost, peix, làmpara d’Aladí, ull, llavis, sabata, nines russes, bongos, taüt, ou ferrat o barra de pa tallada a llesques.

Mentre tombo per l’exposició, sona música chill-out. I em sorprèn, i em deixa parat, tot el que lliga amb l’oli. Ja no és, simplement, gastronomia i paisatge, turisme i pedra seca, agricultura i divulgació, territori i història viva. És art i cultura. És pintura, fotografia, escultura i música. És imaginació.

Un bon allioli, a més de ser bo, ha d’estar lligat. Els ingredients que l’integren han d’estar adherits, soldats, han de fer equip. I no cal que sempre siguin els mateixos. En podem afegir de nous, de diferents, d’impensats. Com un bon allioli, els Camins d’Or Líquid, pas a pas, mos a mos, glop a glop, any rere any, ens serveixen nous, diferents i impensats lligams d’oli.

Nota: Aquest article apareix al número 337 del quinzenal SomGarrigues (del 18 al 31 de gener de 2013).

Molles per no perdre'm

L'amic i escriptor Jesús Tibau va publicar el 2012 Molles per no perdre'm, un dietari que és un petita joia, una felicitat petita. En recomano vivament la lectura. Assaboriu-ne lentament els paràgrafs, les frases, les lletres... A cada mos hi ha un món.

Jibjab i el 2012

Sobretot, sobretot, que el 2013 no sigui pitjor que el 2012. 

Molt bon any a totes les persones de bona voluntat.

Una de braves i una Coca-cola (de llauna) natural

No sé com vaig trobar el bar. Potser me’l va recomanar la Jo Sancho, que treballava amb mi, potser m’hi vaig fixar quan sortia de Caixa Tarragona. El cas és que vaig entrar a La Mossada, a l’avinguda de La Salle de Reus, i vaig demanar al Sisco Gorga unes patates braves i una Coca-Cola de llauna. Les primeres vegades la bevia freda, però a partir de cert dia la vaig voler natural. Potser estava refredat, potser era estiu i no volia suar.

Les braves de La Mossada s’han de tastar. Tallades punxegudes, saladetes, ben torradetes. Abrigades, embolcallades amb una dotació generosa de salsa rosada, clapejada de piquets vermells, fina i cremosa, picant però gens coenta.

No hi esmorzava cada dia. Un cop cada setmana, cada dues, cada tres. D’aquesta manera, el dia que hi anava, feia festa major. Perquè era un goig degustar, una a una, les patates banyades en salsa. Perquè era un plaer sucar el pa de molla tendra i estreta a la salsa brava. Perquè, abans o després de rebre les braves, llegia. Diaris esportius i d’informació general; novel·la, assaig, poesia, contes i dietaris.

A La Mossada curava les penes. Sortia desfet i atrotinat de la feina i hi tornava amb ulls frescos i positius, fart i feliç. Ara que fa temps que no hi vaig, perquè ja no treballo a Misericòrdia, enyoro les patates vitamíniques i reviscoladores del Sisco. Quan no pugui aguantar més, hi tornaré.

Pedra, oli i all

Era un diumenge de gener. Al cel semblava que li haguessin passat la goma d’esborrar. El paisatge estava espès, rendit, ara caic ara m’aixeco. A les portes de migdia encara gelava. I sort que feia sol.

Tot i el fred, la penúltima jornada dels Camins d’or líquid va amarar Torrebesses de gent. El públic assistent, del poble i de fora el poble, va fer una ruta que va sortir de l’església que va pelar el fred –però que va ressuscitar gràcies a la festa major-, va pujar fins al Castell –sitges, piques, portes, petxines i escales divines-, va continuar cap a l’església romànica de Sant Salvador –polifònic, corprenedor, el gòtic retaule de pedra de Sant Joan Baptista!- i va baixar entre cases i casalots –algun a les tres pedretes– fins a la Cooperativa.

A la Cooperativa, on a primera hora havien esmorzat llonganissa amb fesols, ara estava a punt de començar el concurs d’allioli. Expectació i nervis. El Gregori, membre del jurat, feia d’speaker: demanava que la gent s’enretirés de la taula d’operacions, reclamava silenci –perquè poguéssim sentir el cloc-cloc de les mans de morter picant els alls-, presentava els concursants –nom i procedència- i aconseguia una individualitzada i sentida ovació mentre els aixecava el braç.

Va ser un diumenge de gener. Ho vam passar molt bé. Jo l’any que ve hi tornaré. I vosaltres, què?