Octavi i llibreria

Diumenge. Migdia de fira a Vall-de-roures. Octavi té una cua que arriba fins al carrer. Despatxa diaris, revistes, arxius definitius, cromos, jocs d’ordinador, cartutxos de tinta per a impressores… I llibres. Li dic que em fa una il·lusió especial asseure’m en aquell tamboret baixonet i ballaruc. Endavant, diu ell. Jo me’l miro. Aquest home no para. És sol a la llibreria i encara té temps d’encolomar llibres a la gent que només va a comprar el diari. Salvant les distàncies, sembla Oliveira da Figueira.

Octavi és xerraire. I xerra depressa. En un moment et pot recomanar la lleixa sencera. Jo penso que tinc clar què vull quan entro a la seva llibreria. Quan surto, m’adono que porto un llibre de més. Ell és especialista en girar truites.

Octavi s’ha fet a si mateix. No crec que, a la vida, li hagin regalat massa coses. Ha sapigut convertir un comerç de Vall-de-roures, als confins de la llengua, en una referència literària de primer ordre. Ho ha fet quasi sense ajudes públiques, però em sembla que això li és indiferent. Penso que està millor així, sense dependre de ningú. Fa el que vol, quan vol i com vol.

Dissabte. Capvespre de tardor a Lleida. Octavi rep, a l’Auditori Enric Granados, el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana. Estic content per ell. Però sobretot estic content perquè el país s’ha adonat de la importància d’Octavi i li ha reconegut en la seva justa mesura. No acostuma a passar gaire, que es reconegui el talent d’una persona mentre encara belluga. Això és un punt a favor nostre, sens dubte. Esperem que d’ara endavant tots els Octavis tinguin el premi que mereixen.

Pensar el Pirineu

Una pel·lícula em pot agradar per diversos motius. Un és que em faci pensar. Si quan arribo a casa encara li dono tombs, si l’endemà encara reflexiono sobre l’argument, la construcció narrativa, les imatges o els diàlegs, és que val la pena.

Un llibre no és tan diferent d’una pel·lícula. En el cas que m’ocupa, el llibre bo serà el llibre que faci pensar, que desperti el cuquet de saber més, que pugui canviar una opinió, que il·lustri sobre realitats poc o gens conegudes o que sigui font d’inspiració.

Pensar el Pirineu, recull d’articles d’Isidre Domenjó, és un bon llibre. Ho és perquè està escrit de forma molt planera i mesurada. Perquè fa que el lector, tot i viure lluny del Pirineu, pugui identificar-se fàcilment amb els temes que s’hi tracten: infraestructures millorables; recuperació de la cultura popular i tradicional; turisme de masses; agressions al medi ambient; agricultura en crisi permanent; oblit del territori per part dels grans centres de poder, reivindicació de les vegueries... I ho és perquè fa crítica constructiva, raonada, imaginativa. Certament original, poc vist, és el model d’administració itinerant que proposa per a la vegueria de l’Alt Pirineu: el veguer o representant polític despatxarà cada dia feiner en una capital de comarca diferent, de manera que sigui l’administració qui es desplaci cap al ciutadà i no a l’inrevés.

Qui vulgui pensar el Pirineu, i més enllà del Pirineu, qui vulgui pensar-se a si mateix, que no ho dubti. Aquest és un dels seus llibres.

Ramona

Obro el calaix i agafo la llibreta. Passo pàgines fins arribar a l’esmorzar de Torà. El títol diu: “Hostal Jaumet, 29/11/2008”. Busco la Ramona a les meves notes.

Apareix asseguda entre son fill Jaumet i un servidor. Els amics David Tomillero i Carles Domingo escolten atentament. Recorda que els avis eren porcaters, que de jove anava a buscar aigua fresca a la font. Enumera els plats que cuinaven. Fixa en catorze rals el preu d’un dinar pretèrit. Relata la història del porró i els civils. Per davant nostre passen firaires, mossos que porten el bestiar, recaders que fan la ruta de Barcelona a Andorra a dalt de sorollosos camions, contrabandistes i estraperlistes, pagesos, viatgers que van o vénen de l’estació de tren de Calaf amb la “Rubia”, un Ford-T 6 cilindres.

Explica com fa les perdius a la vinagreta. Son parlar és tan serè i tranquil com la seva cuina. El fill la burxa, li treu informació, la corregeix i la completa. El Jaumet diu que, si algun dia gosés treure la cuina econòmica on feineja la Ramona, ella el desheretaria. Que és ella qui cuina, i que els altres només fan “xorrades”. La Ramona de tant en tant s’hi torna, perquè pot ser vella, però no curta de gambals.

El Jaumet diu que sa mare el fa recapacitar. Ella ha vist molt i veu com tot torna. També veu que, de vegades, no cal fer-ne un gra massa. El Jaumet esmenta un raonament de sa mare, en referència a l’actual crisi:

-Vam acabar la guerra i teníem menys que ara. Si no ens en sortim…

Tu sempre tindràs raó, Ramona.

Terres de sol ponent

És temps de sol ponent. D'aquí al solstici d'estiu cada dia el sol se'n va a jóc més tard, cada tarda hi ha una mica més de llum. Les passejades són més llargues, la canalla torna de jugar més tard, les jornades al tros es tornen més productives. Tot funciona a un altre ritme. Estem més assossegats, més tranquils. No patim tant per aprofitar les hores de sol. Els horaris es dilaten com els rellotges d'en Dalí.

A Lleida i rodalies, on no hi ha cap accident geogràfic remarcable que barri la vista al sol fins que se'n va a dormir, les postes són llargues, lentes. El sol tan aviat és borrós com ben perfilat. Tan aviat és suc de taronja com suc de cirera. Quan es fa fonedís, a voltes l'horitzó queda esquitxat d'una rojor que anuncia vent, pluja o la sequera de sempre. El cel s'emblanquina, es torna griset, blau marí, i just abans que l'imperi de les ombres s'apoderi de tot el firmament, encara resisteix una línia blaveta a dalt de les carenes.

No és estrany, doncs, que molts dels que emigren n'enyorin especialment les postes de sol. Com a mínim és el meu cas, perquè a Reus visc de cul al sol, tinc uns quants edificis alts que me'l tapen a mitja tarda i, al fons, la Teixeta l'oculta abans del que estava acostumat a Sarroca. Tot i així, em considero afortunat, perquè abans era molt pitjor. Quan vaig viure a Jesús, encara que el menjador estava encarat a ponent, havia d'aguantar com els mil cinc-cents metres de Caro s'interposaven entre la meva humil, impotent, decebuda i entristida persona i el sol, que es perdia per la banda de l'Aragó.

És temps de sol ponent. No gastem tanta electricitat, aclarim préssecs fins tard, ens encantem xerrant a la plaça, sopem cada dia més tard. A partir del solstici d'estiu, però, el dia tornarà a recular. I llavors lamentarem que, quan en vam tenir l'oportunitat, no vam apreciar prou els ocasos serens, els capvespres exquisits, els crepuscles que semblaven eterns. I ens prometrem que l'any que ve, aquesta vegada sí, tindrem els ulls que es mereixen les nostres postes de sol.

Nota: Aquesta foto també és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.

El nostre bocí de riu

El bocí català de l'Ebre ha estat motiu de fortes controvèrsies. Tots recordem els temps del Pla Hidrològic Nacional, i alguns, potser, les protestes per aturar la central de cicle combinat de Móra la Nova, el transvasament de l'Ebre al Camp de Tarragona o la construcció de les centrals nuclears d'Ascó. El nostre gran riu és molt llaminer. Sobretot per als que en volen treure l'energia que ha d'abastir els grans centres consumidors, els quals queden lluny, molt lluny, del territori veí del riu. Un territori poc poblat i que massa vegadés ha estat pensat com el pati de darrera del país. No n'hi ha prou amb les dues nuclears d'Ascó i el complex químic de Flix (per posar els exemples més coneguts), que en els últims mesos s'han conegut els projectes de fer una central de cicle combinat a Riba-roja d'Ebre, una altra a Faió i una tèrmica a Mequinensa. Tot en un pam de terreny. El cas de Mequinensa és especialment sagnant. Perquè la tèrmica que s'hi vol fer serà, potser, l'última que es faci en territori de la Unió Europea. I perquè és al marge esquerre del riu, a quatre passes del poble d'Almatret, al Segrià. O sigui, que la contaminació, lluny de Mequinensa i als nassos d'Almatret. Almatret té la sort de ser l'únic poble de Lleida que limita amb el riu Ebre. Són destacables els miradors del Cingle de la Pena, de Riba-roja i la presa. També l'embarcador tranquil, que es troba al final d'una llarga i abrupta baixada, la qual discorre a través dels Tossals del terme. La llàstima és que Almatret també té la desgràcia d'estar a prop del riu. Un riu saturat no només de silurs, els peixots que tot s'ho foten, sinó de centrals de totes menes, mides i colors. En un passat gens llunyà, hi va haver una gent que va lluitar pel riu i se'n va sortir. No estaria malament que a Almatret prenguessin nota com van fer les coses, que aprenguessin de les seves mobilitzacions. No estaria gens malament, perquè el seu èxit pot esdevenir el nostre.

Nota: La foto que il·lustra l'article és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.

Pep Carcellé

El Pep Carcellé m’avisa que he de presentar el seu últim llibre. I jo corro a presentar-lo. No ho faig perquè ell va presentar el meu últim llibre; ni perquè tingui “mono” de presentacions, ni perquè em pagui el sopar. Ho faig perquè és ell. Ho faig perquè me l’estimo.

És possible no estimar un home tan vital, generós, carismàtic, rialler, sentimental, rigorós, patriota, romàntic, exigent, esportista, artista i rapitenc? Un home que, a El Parlar de la Ràpita, ens pesca paraules com grúmol –cloïssa-, canyut –navalla-, caximona –clatellot-, caldor –escalfor-, furacà –huracà-, garramanxo –taca de tinta-, gonia –pressa-, gord –gras-, güelo –avi-, maldar –renyar-, matutero –furtiu-, salida –bufanda-, tano –fred intens-, tito –gall dindi- o xalomar –ensumar?. Un home que, a Crònica d’un descens, transfigura la baixada de categoria de la UE Rapitenca en una declaració d’amor al futbol i al seu poble? Un home que, a Dos de llibre –el llibre que presento-, tracta els llibres amb la devoció que haurien de merèixer?

És possible? És clar que no! Pep, “maldito”, “gavilà pardo”, si jo fos dona… 

Nota: Aquest article apareix al número 325 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de setembre de 2012).

Amunt i avall

D'Oli en un llum, el meu primer llibre, n'hem fet més de trenta presentacions. N'hem fet a Sarroca, Reus, la Seu d'Urgell, Lleida, Tortosa, Barcelona, Girona, Tarragona i Vall-de-Roures. Hem tombat amunt i avall durant més d'un any, i hem viscut anècdotes a cabassos. En voleu unes quantes? En un poble, quan els vaig dir que la novel·la era “Sexe, drogues i festa major”, un padrí va dir-me si no estava fent apologia dels estupefaents. En un altre poble, després de confondre'm amb el meu editor (què he fet jo perquè la gent pugui pensar que sóc editor?), vam haver de fer la presentació a peu dret. En una sala del ball, mentres fèiem la presentació, escoltàvem les pilotades que, a fora, la canalla estavellava contra una porta de planxa. En una altra sala del ball, el grinyol d'una porta que només es tancava quan estava a punt d'obrir-se. En un poble vaig provocar, sense voler, el riure dels assistents quan vaig dir que coneixia la majoria dels meus lectors. En un altre poble vaig tenir la gosadia, immensa, de cantar-los Lo Guerxet d'Artesa.

Ara, a propòsit del llibre Esmorzars de Lleida, estem a punt d'encetar una nova tongada de presentacions. Pel cap baix en farem una quinzena. Com haureu pogut suposar, m'ho passo bé tombant avall i amunt. Sinó, no en faria tantes. Allò que molts de vosaltres errareu (sobretot els que no em coneixeu) són els motius que m'empenyen a fer-ho. Pensareu en allò tan recurrent que l'escriptor vol estar en contacte amb els seus lectors; que aprofita el viatge per fer turisme i conèixer nous territoris, que aniria fins al poble més remot de la Terra per vendre un miserable exemplar... Res de tot això, xiquets. Faig presentacions perquè sóc un xerraire, perquè m'agrada garlar. N'hi que diuen que no callo ni a sota l'aigua. Això no vol dir que no deixi parlar els companys de taula i el públic. Només faltaria. Però quan em pregunten una cosa, enlloc de ser concís, breu, dos vegades bo, m'embolico tant que ja no sé què deia al principi. Enllaço una cosa amb l'altra, i després amb l'altra, i al final he de ser jo qui pregunta: “Perdona, quina era la pregunta?” De la mateixa manera, si la concurrència no m'interpel·la i el meu editor pesa figues, són ben capaç, jo solet, de fer-me les preguntes i respondre-les tot seguit.

I faig presentacions perquè, mentre sóc fora, no sóc a casa. Diguem-ho clar: mentre tombo amunt i avall no vaig a buscar les nenes a la guarderia; ni les porto a passeig o a jugar al parc; ni les banyo; ni les peixo; ni deixo que em pugin a cavall; ni escombro, passo el drap de la pols, frego o plego roba. Mentre presento un llibre faig festa major. Una festa major molt curta, però festa major al cap i a la fi.