dimecres, 28 d’agost del 2013

Nova PAC, velles pors


El 16 de juliol assisteixo, a Maials, a una xerrada informativa sobre la nova Política Agrària Comunitària (PAC). El Ricard Ramon, que treballa a la Comissió Europea, n’explica els aspectes bàsics: greening -pagament verd-, redistribució dels ajuts, organitzacions de productors, la definició d’agricultor actiu, un desenvolupament territorial equilibrat… El Ricard, company de vida universitària, assenyala que l’acord assolit a nivell europeu ara l’ha de desenvolupar cada estat membre. O sigui, s’ha escrit el titular i resta redactar el contingut de la informació. I és aquí on m’assalten les pors de sempre: no pot ser que el que s’hagi pactat a Brussel·les pugui patir notables alteracions a casa nostra? Tantes que, fins i tot, la PAC d’aquí no la reconegui ni la mare que la va parir? La gent del terròs, gent pràctica, directa i clara, està massa acostumada a paraules que s’emporta la garbinada. I quan li diuen que la nova PAC entrarà en vigor el 2015, miren a fora al carrer, que el cel es torna negre i sembla que vulgui pedregar.

Nota: Aquest article apareix al número 352 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 d'agost de 2013)

dilluns, 1 de juliol del 2013

Propaganda

Quan un parla de les seves coses, i ho fa en termes elogiosos, és fàcil que li diguin que és pretensiós, presumptuós, propagandista.
Però, què passa quan aquest algú està convençut que aquestes coses són bones i dignes de ser elogiades? Se n’ha d’estar, de fer-ne propaganda, per por del que diran? O bé ha d’exposar el que pensa? Què ha de pesar més, la humilitat o la sinceritat? Si aquest algú escriu bé, o cuina millor, o viu en la terra on vol morir, perquè no podria viure enlloc més, no ho ha de dir? No ha de fer propaganda del que la seva terra li dóna, com l’oli de Sarroca, les ametlles d’Arbeca, els festucs de la Granadella, el vi de la Pobla de Cérvoles, la cassola de tros de les Borges i el braç de gitano de Cervià? No ha de fer propaganda de la pedra seca de Torrebesses, les pintures rupestres del Cogul, la banqueta de Juneda, el riu Set, les Crestes de la Llena o el Mirador del Cingle de la Pena?
Clar que n’ha de fer. I si li diuen que és propagandista, pot respondre que la propaganda pot ser enganyosa, però també certa.

Nota: Aquest article apareix al número 349 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 de juliol de 2013)

dissabte, 22 de juny del 2013

Onze del Dotze (una crònica)

10:35 am Els autocars formen al Parc de Sant Jordi de Reus. Estic a punt de pujar al primer, però la Maria Alba m’adverteix que potser no és el meu. Recordo que l’Úrsula Subirà em va trucar diumenge per informar-me que m’assignaven l’autocar número 2 d’Òmnium Cultural Baix Camp. Em fixo en els cartells que figuren al vidre davanter dels autocars i descobreixo, uns metres més enllà, el 2 d’Òmnium. Decididament, no curaré mai.
10:40 am Sóc a l’autocar. La Joana i l’Aina seuen al carrer, llegint La dama i el rodamón i Pocahontas. Jo, a la motxilla, guardo Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders. Un senyor reparteix xapes amb el lema “Reus per la independència”. La Montserrat Marcer passa llista, ens dóna un full verd que haurem d’exhibir al final de la manifestació i també un paperet on figuren els noms i els telèfons dels responsables dels cinc autocars d’Òmnium Baix Camp. Una xica de l’última fila parla de fotos de perfil i trending topics. Dels altaveus, s’esfila el so d’una guitarra espanyola. Interpreta la cançó “Piensa en mi”.
11:10 am Sortim! No estic acostumat a viatjar tan enlairat. Contemplo, des de dalt, els olivers, els avellaners, la vinya, els garrofers, els pins, els canyars i els joncs. Els masos derrotats i sense teulada. Miro els turons de tu a tu. I dubto. Perquè em pregunto si avui, a Barcelona, no farem figa. Si no hem creat unes expectatives massa altes i, a la pràctica, la demostració de força que molts pretenem es quedarà en no res. Cerco en el paisatge algun senyal, algun detall que em digui que no, que no fracassarem. Que guanyarem. El cel està tapat i la grisa mar espurneja.
12:20 pm Poc abans d’arribar a Barcelona, la Montserrat Marcer parla pel micro. Demana que, si fem fotos de la Diada, en fem la màxima difusió. Que si observem alguna conducta incívica o violenta, truquem al 112. Que convertim la manifestació d’aquest 11 de setembre en un esdeveniment pacífic i democràtic. I que estiguem units.
12:30 pm Entrem a Barcelona per la Diagonal. Del metro, en surt gent amb estelades. El Trambaix porta una senyera al vidre de davant. Un noi empeny un cotxet de nens on hi ha falcat un pal amb una bandera independentista al capdamunt. Un iaio amb barret saluda el nostre autocar. A mesura que baixem per la Diagonal, trobem més i més gent. Tremolo d’emoció.
12:50 pm Carrer de Balmes, 19. Aquí hem quedat, a dos quarts d’onze de la nit, per tornar cap a Reus. Baixo de l’autocar. Observo les cares dels companys expedicionaris, i hi veig il·lusió, expectació, serenor, alegria continguda. No en conec cap. Busco algú conegut i trobo la Cori Torroja, que viatjava al primer autocar.
13:05 pm La Cori Torroja pregunta perquè no porto la xapa de “Reus per la independència”. Perquè no vull que em foradi aquesta samarreta blanca que m’estimo tant, contesto. Ella, decidida, me l’enganxa al tirant esquerre de la motxilla. Deixem la Plaça de Catalunya a l’esquerra i tirem Rambles avall. Hi ha un gran ambient. Moltíssima gent. Quan arribem a l’endreçària del carrer de Ferran, trenquem a l’esquerra.
13:25 pm Som a la Plaça de Sant Jaume. Voldríem entrar al Palau de la Generalitat, però hi ha massa cua. La Cori Torroja em passa l’estelada perquè li fa calor. Em lligo la bandera al coll i l’estenc com una capa. El Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, ens marca el camí. És el nostre guia… turístic.
13.45 pm Els carrers s’estrenyen. Quan arribem a l’església de Santa Maria del Mar, som al mig d’un formiguer. I feina ens costa entaforar-nos al Fossar de les Moreres. Llegeixo, en una pancarta enorme: “Hem nascut per vèncer. Independència, socialisme i feminisme”.
14:05 pm Al Passeig del Born, ensopeguem amb una desfilada militar que representa les tropes que defensaren la ciutat de Barcelona contra Felip V el 1714. Tambors, flabiols, fusells a l’espatlla i la bandera blanca amb la creu vermella de Sant Jordi. El Biel Ferrer ens fa reparar en el cal·ligrama que hi ha en la paret d’un edifici. És de Joan Salvat-Papasseit i ondula així: “camí de sol – per les rutes amigues – unes formigues”.
14:30 pm Som a la cafeteria del Palau de la Música Catalana. La Montserrat Marcer em mostra dos pals de bambú que serviran per lligar-hi dues estelades. Els ha comprat en una botiga de xinesos, on l’han atesa en castellà. La nena de l’establiment, però, li ha parlat en català.
La Cori Torroja, decidida ella, ens aconsegueix unes taules sota les modernistes arcades de la cafeteria. Jo acompanyo l’entrepà que m’he dut de casa amb una Estrella. Sec davant de l’Antònia i l’Elisabet, mare i filla. L’Antònia, que està jubilada, va treballar molts anys a la Perruqueria Llongueras del Carrer de Sant Joan de Reus, i l’Eli és una mossa formosa que treballa en un showroom –distribueixen marques de roba- a la Casa de l’Alcalde, davant per davant de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Jo encara no ho sé, però elles dues –i una altra que coneixeré més tard- seran les meves companyes de viatge fins a la nit.
16:30 pm Caminem Via Laietana amunt. Se’ns ha ajuntat la Fina, una empleada bancària jubilada de Reus. El crit “In-Inde-Independència!” sona amb insistència. Algú interpreta L’estaca, de Lluís Llach, i La presó del rei de França, de l’Elèctrica Dharma. Quan arribem al Carrer de Fontanella, trenquem a l’esquerra. A la part baixa del Passeig de Gràcia, em trobo amb l’Elisabet de Sarroca. La saludo content, és un goig trobar gent d’un poble tan petit en una ciutat tan gran i en un dia com aquest, però molt depressa, perquè no vull perdre l’Antònia, l’Eli i la Fina.
17:00 pm Som a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes, punt de trobada d’Òmnium Cultural. Llegeixo les pancartes: “La nostra frontera és la vostra ignorància”, “Spain is dead. Long life Catalonia”, “Europe, don’t look aside”, “S’han acabat les mamelles, és l’hora dels coyongs” i “Duran botifler”.
17:35 pm Un helicòpter vola a baixa altura. Crido “In-Inde-Indepèndència” amb una força i una decisió que no em coneixia. Fa molts anys que sóc independentista, més de vint, però és avui, aquí, que esmicolo definitivament les pors i les vergonyes que m’impedien manifestar amb claredat les meves idees polítiques. Aquí i avui enterro aquell clàssic “No em defineixo” que tanta gràcia li feia al meu amic Hèctor Hernàndez. Però això té un preu: no crido “Independència” amb les es lleidatanes, sinó amb les vocals neutres barcelonines.
18:00 pm A aquesta hora, comença oficialment la manifestació. Però aquí no es mou ni una agulla. Escolto el càntic “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”. Llegeixo les pancartes: “Ni pacte fiscal ni hòsties, Independència”, “Lluitarem fins al final” i “Sr. Navarro, que et quedi clar: “Independència”. Uns castellers aixequen tres pilars, i cada enxaneta estén la seva senyera. Des d’un balcó de l’altra banda del Passeig de Gràcia, llencen aigua als manifestants.
18:40 pm Ha marxat una mica de gent, perquè fa calor i encara no ens hem mogut. Pel mig del Passeig de Gràcia, baixen uns nois calçats amb xanques. En una font de més avall, uns altres s’hi refresquen. La Montse i la Dolors, que han vingut amb el mateix autocar que jo, comparteixen una ràdio. Cadascuna porta un auricular enganxat a l’orella. Expliquen que està tot col·lapsat.
19:15 pm Sonen tambors de batuka. Com que no ens podem moure, saludem els helicòpters que ens sobrevolen. Llegeixo les pancartes: “Jo sóc de / Yo soy de / I’m from Riudoms”, “L’Espluga de Francolí per la independència”. Un home que no conec de res veu que escric a la llibreta i em pregunta: “Els comptes?”
19:40 pm Avancem uns metres i trenquem a l’esquerra, cap a la Gran Via. L’Eloi, el meu nebot de Tàrrega, em crida des d’un semàfor. Sorprès, me n’hi vaig i descobreixo que l’acompanya son germà Pol, sa cosina Aina, els seus oncles Marta i Joan Carles, i els seus avis Helena i Jaume. Celebro la feliç casualitat i pregunto quants autocars han vingut de Tàrrega. Dotze, contesten.
20:00 pm Llegeixo les pancartes: “Mas, lidera o dimiteix”, “Mas, heroi o traïdor”, “Catalonia is not Spain”, “Primer president de la transició: Pep Guardiola” i “Catalonia, the last colony in Europe”. Algú canta el Virolai. Uns avis d’una residència ens saluden des del balcó. Quinze, vint persones són al sostre d’un quiosc. Una ambulància avança per la vorera dreta de la Gran Via.
20:30 pm A la Plaça d’Urquinaona, l’Antònia i l’Eli entren en un establiment de menjar ràpid a fer un riu. Ofereixo una poma a la Fina, que accepta, i jo menjo un plàtan. La claror del cel es fon.
21:05 pm “Fora, fora, fora, la bandera espanyola”, criden els manifestants quan passen per davant de la Jefatura Superior de Policía, a la Via Laietana. Deu furgons i nombrosos agents dels Mossos d’Esquadra custodien l’edifici. Voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana, entitat organitzadora de la manifestació d’avui, completen el cordó de seguretat. La xiuladissa és ensordidora. En un balcó de l’edifici policial, sola, oneja la bandera espanyola.
21:25 pm El terra vibra. A baix circula el metro. La marxa nocturna discorre tranquil·la, relaxada, espaiosa. Llegeixo les pancartes: “El Concordat amb el Vaticà que se’l confiti Espanya! Catalunya independent i laica!”, “Papa, vull marxar de casa ara” –amb el dibuix d’una maleta oberta on hi ha roba i una estelada- i “Estimats avis republicans, avui el vostre record és més viu que mai”.
21:38 pm A tocar del Parc de la Ciutadella, desmunten l’escenari on s’ha llegit el manifest de la Diada. Els cotxes i els taxis comencen a circular entre la gent. Xuto les llaunes de cervesa que hi ha a l’asfalt.
23:00 pm Assegut a l’autocar, faig balanç. En primer lloc, em sobta que no estigui cansat. Potser ho fa que últimament estic més en forma, potser m’alimenta l’energia que he absorbit als carrers de Barcelona. En segon lloc, avui he sentit. He sentit que tots plegats volíem fer coses i, el més important, que les podíem fer. I, en tercer lloc, he constatat que els nostre límits, els posem nosaltres. I que no sabem on paren, aquests límits. Encara no.

divendres, 24 de maig del 2013

Primer dietari entre solsticis

He escrit un llibre. Un dietari. Com que veig que no són temps per editar gaires llibres, i encara menys dietaris, el publico jo. He creat un bloc, i a partir del 21 de juny aniran apareixent-hi els apunts, els posts, un per cada dia, fins el 21 de desembre de 2013. El 20 de juny, un dia abans, sortirà el pròleg, que l'ha escrit l'amic Tibau.
Ens llegim!

dilluns, 13 de maig del 2013

Canvi de roba


A mig abril, vaig agafar una galipàndria. Mocs, esternuts, llàgrimes, picor a la gola i el cap com una broma plana. La típica al·lèrgia? El típic virus? O vaig ser jo, qui se la va buscar?
Perquè, un dia que va fer calor, una calor inusual, aquella calor del mes de juny que aterra en plena primavera, vaig tenir la graciosa idea d’estrenar la màniga curta. I clar, amb el contrast entre la calidesa del defora i la frescor que encara habita les cases, fou qüestió d’hores pescar el refredat.
L’endemà, resignat, alliçonat i vençut, tornava a la màniga llarga. La meva veueta, pesada i foteta, em deia que massa poc, que semblava mentida, tan gran i tan poc seny. Que sempre em passava igual, que no n’aprenia mai.
Des de llavors, continuo amb màniga llarga. I així continuaré fins que arribi la calor. La calor verificable, contrastable, irrefutable i definitiva. La calor neta i crua. La calor que fa suar.
Aquell dia, faré el definitiu canvi de roba: màniga i calça curta. Mentrestant, ja estic bé així. A despullar-me, sempre hi sóc a temps.

Nota: Aquest article apareix al número 346 del quinzenal SomGarrigues (del 24 de maig al 6 de juny de 2013)

divendres, 12 d’abril del 2013

Marges, de Roger Vilà Padró

Marges, de Roger Vilà Padró, és l'últim llibre que he llegit. Marges és una novel·la protagonitzada per un xic que se'n va a viure un mes en un mas al mig del Montsant. Amb l'objectiu, o l'excusa, de fer un inventari sobre els marges del Montsant i el Priorat, el xic fa excursions a peu i en cotxe per una comarca seca, abrupta i amb molt caràcter. També baixa sovint a Margalef, on retroba els amics dels estius de la infància i adolescència. I reflexiona. Reflexiona molt. Sobre el sentit de la seua vida fins al moment, com a partir del moment present. Farcida de referències als autors clàssics, de jocs de paraules amb la paraula "marges", i amb un llenguatge molt precís i respectuós amb la variant dialectal de "Margalep", Marges és una novel·la altament recomanable a propis i estranys. Marges és el tercer volum de la Col·lecció Museu de la Vida Rural. De l'anterior llibre de la col·lecció, Cròniques rurals, també en vam parlar aquí.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Llibres i TV3


Cada any igual. Pels volts de Sant Jordi, TV3 ens informa de novetats editorials per parar un tren. No volíeu llibres? Doncs teniu dues lleixes! I clar, arriba Sant Jordi, i un no sap on tocar vores. Sort que, de bon matí, abans que obrin les llibreries, TV3 ens diu quins llibres es vendran més!
Ara bé, la resta de l’any, de llibres, a TV3, poca cosa. L’últim best-seller anglosaxó, la reedició de les obres del Nobel de Literatura i alguna obra en català d’algú que escriu en català. Habitualment, són les primeres espases, els millors, qui surten a la tele: Cabré, Sánchez-Piñol, Margarit, Espinàs o Monzó. Però, de tard en tard, es cola algú que, ves per on, treballa a TV3.
Els escriptors perifèrics, aquests que viuen massa lluny de Barcelona, ho tenen pelut per fer sortir els seu llibres a TV3. Pobres Tibau, Subirats, Pané, Usall, Palazón o Valls-Calçada! Pobrasses Aliern, Arasa, Bertran, Mulet, Vidal-Conte o Fabregat! Si tenen sort, per Sant Jordi, quan la càmera enfoqui les roses, els seus llibres s’intuïran al fons de la imatge.

Nota: Aquest article apareix al número 343 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 d'abril de 2013)