10:35 am Els
autocars formen al Parc de Sant Jordi de Reus. Estic a punt de pujar al primer,
però la Maria Alba m’adverteix que potser no és el meu. Recordo que l’Úrsula
Subirà em va trucar diumenge per informar-me que m’assignaven l’autocar número
2 d’Òmnium Cultural Baix Camp. Em fixo en els cartells que figuren al vidre
davanter dels autocars i descobreixo, uns metres més enllà, el 2 d’Òmnium.
Decididament, no curaré mai.
10:40 am Sóc
a l’autocar. La Joana i l’Aina seuen al carrer, llegint La dama i el rodamón i Pocahontas.
Jo, a la motxilla, guardo Demà, a les
tres de la matinada, de Pere Calders. Un senyor reparteix xapes amb el lema
“Reus per la independència”. La Montserrat Marcer passa llista, ens dóna un
full verd que haurem d’exhibir al final de la manifestació i també un paperet
on figuren els noms i els telèfons dels responsables dels cinc autocars
d’Òmnium Baix Camp. Una xica de l’última fila parla de fotos de perfil i trending topics. Dels altaveus, s’esfila
el so d’una guitarra espanyola. Interpreta la cançó “Piensa en mi”.
11:10
am Sortim! No estic
acostumat a viatjar tan enlairat. Contemplo, des de dalt, els olivers, els
avellaners, la vinya, els garrofers, els pins, els canyars i els joncs. Els
masos derrotats i sense teulada. Miro els turons de tu a tu. I
dubto. Perquè em pregunto si avui, a Barcelona, no farem figa. Si no hem creat
unes expectatives massa altes i, a la pràctica, la demostració de força que
molts pretenem es quedarà en no res. Cerco en el paisatge algun senyal, algun
detall que em digui que no, que no fracassarem. Que guanyarem. El cel està
tapat i la grisa mar espurneja.
12:20 pm Poc
abans d’arribar a Barcelona, la Montserrat Marcer parla pel micro. Demana que, si
fem fotos de la Diada, en fem la màxima difusió. Que si observem alguna
conducta incívica o violenta, truquem al 112. Que convertim la manifestació
d’aquest 11 de setembre en un esdeveniment pacífic i democràtic. I que estiguem
units.
12:30 pm Entrem
a Barcelona per la Diagonal. Del metro, en surt gent amb estelades. El Trambaix
porta una senyera al vidre de davant. Un noi empeny un cotxet de nens on hi ha
falcat un pal amb una bandera independentista al capdamunt. Un iaio amb barret
saluda el nostre autocar. A mesura que baixem per la Diagonal, trobem més i més
gent. Tremolo d’emoció.
12:50 pm
Carrer de Balmes, 19. Aquí hem quedat, a dos quarts d’onze de la nit, per
tornar cap a Reus. Baixo de l’autocar. Observo les cares dels companys
expedicionaris, i hi veig il·lusió, expectació, serenor, alegria continguda. No
en conec cap. Busco algú conegut i trobo la Cori Torroja, que viatjava al
primer autocar.
13:05 pm La
Cori Torroja pregunta perquè no porto la xapa de “Reus per la independència”.
Perquè no vull que em foradi aquesta samarreta blanca que m’estimo tant,
contesto. Ella, decidida, me l’enganxa al tirant esquerre de la motxilla. Deixem
la Plaça de Catalunya a l’esquerra i tirem Rambles avall. Hi ha un gran
ambient. Moltíssima gent. Quan arribem a l’endreçària del carrer de Ferran,
trenquem a l’esquerra.
13:25 pm Som
a la Plaça de Sant Jaume. Voldríem entrar al Palau de la Generalitat, però hi
ha massa cua. La Cori Torroja em passa l’estelada perquè li fa calor. Em lligo
la bandera al coll i l’estenc com una capa. El Biel Ferrer, president d’Òmnium
Baix Camp, ens marca el camí. És el nostre guia… turístic.
13.45 pm Els
carrers s’estrenyen. Quan arribem a l’església de Santa Maria del Mar, som al
mig d’un formiguer. I feina ens costa entaforar-nos al Fossar de les Moreres.
Llegeixo, en una pancarta enorme: “Hem nascut per vèncer. Independència,
socialisme i feminisme”.
14:05 pm Al Passeig
del Born, ensopeguem amb una desfilada militar que representa les tropes que
defensaren la ciutat de Barcelona contra Felip V el 1714. Tambors, flabiols, fusells
a l’espatlla i la bandera blanca amb la creu vermella de Sant Jordi. El Biel
Ferrer ens fa reparar en el cal·ligrama que hi ha en la paret d’un edifici. És
de Joan Salvat-Papasseit i ondula així: “camí de sol – per les rutes amigues –
unes formigues”.
14:30 pm Som
a la cafeteria del Palau de la Música Catalana. La Montserrat Marcer em mostra
dos pals de bambú que serviran per lligar-hi dues estelades. Els ha comprat en
una botiga de xinesos, on l’han atesa en castellà. La nena de l’establiment,
però, li ha parlat en català.
La
Cori Torroja, decidida ella, ens aconsegueix unes taules sota les modernistes
arcades de la cafeteria. Jo acompanyo l’entrepà que m’he dut de casa amb una
Estrella. Sec davant de l’Antònia i l’Elisabet, mare i filla. L’Antònia, que
està jubilada, va treballar molts anys a la Perruqueria Llongueras del Carrer
de Sant Joan de Reus, i l’Eli és una mossa formosa que treballa en un showroom –distribueixen marques de roba-
a la Casa de l’Alcalde, davant per davant de la Plaça de Catalunya de Barcelona.
Jo encara no ho sé, però elles dues –i una altra que coneixeré més tard- seran
les meves companyes de viatge fins a la nit.
16:30 pm Caminem
Via Laietana amunt. Se’ns ha ajuntat la Fina, una empleada bancària jubilada de
Reus. El crit “In-Inde-Independència!” sona amb insistència. Algú interpreta L’estaca, de Lluís Llach, i La presó del rei de França, de
l’Elèctrica Dharma. Quan arribem al Carrer de Fontanella, trenquem a
l’esquerra. A la part baixa del Passeig de Gràcia, em trobo amb l’Elisabet de Sarroca.
La saludo content, és un goig trobar gent d’un poble tan petit en una ciutat
tan gran i en un dia com aquest, però molt depressa, perquè no vull perdre
l’Antònia, l’Eli i la Fina.
17:00 pm Som
a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes,
punt de trobada d’Òmnium Cultural. Llegeixo les pancartes: “La nostra frontera
és la vostra ignorància”, “Spain is dead. Long life Catalonia”, “Europe, don’t
look aside”, “S’han acabat les mamelles, és l’hora dels coyongs” i “Duran botifler”.
17:35 pm Un
helicòpter vola a baixa altura. Crido “In-Inde-Indepèndència” amb una força i
una decisió que no em coneixia. Fa molts anys que sóc independentista, més de
vint, però és avui, aquí, que esmicolo definitivament les pors i les vergonyes
que m’impedien manifestar amb claredat les meves idees polítiques. Aquí i avui
enterro aquell clàssic “No em defineixo” que tanta gràcia li feia al meu amic
Hèctor Hernàndez. Però això té un preu: no crido “Independència” amb les es
lleidatanes, sinó amb les vocals neutres barcelonines.
18:00 pm A
aquesta hora, comença oficialment la manifestació. Però aquí no es mou ni una
agulla. Escolto el càntic “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”. Llegeixo
les pancartes: “Ni pacte fiscal ni hòsties, Independència”, “Lluitarem fins al
final” i “Sr. Navarro, que et quedi clar: “Independència”. Uns castellers
aixequen tres pilars, i cada enxaneta estén la seva senyera. Des d’un balcó de
l’altra banda del Passeig de Gràcia, llencen aigua als manifestants.
18:40 pm Ha
marxat una mica de gent, perquè fa calor i encara no ens hem mogut. Pel mig del
Passeig de Gràcia, baixen uns nois calçats amb xanques. En una font de més
avall, uns altres s’hi refresquen. La Montse i la Dolors, que han vingut amb el
mateix autocar que jo, comparteixen una ràdio. Cadascuna porta un auricular
enganxat a l’orella. Expliquen que està tot col·lapsat.
19:15 pm
Sonen tambors de batuka. Com que no ens podem moure, saludem els helicòpters
que ens sobrevolen. Llegeixo les pancartes: “Jo sóc de / Yo soy de / I’m from
Riudoms”, “L’Espluga de Francolí per la independència”. Un home que no conec de
res veu que escric a la llibreta i em pregunta: “Els comptes?”
19:40 pm
Avancem uns metres i trenquem a l’esquerra, cap a la Gran Via. L’Eloi, el meu
nebot de Tàrrega, em crida des d’un semàfor. Sorprès, me n’hi vaig i
descobreixo que l’acompanya son germà Pol, sa cosina Aina, els seus oncles
Marta i Joan Carles, i els seus avis Helena i Jaume. Celebro la feliç
casualitat i pregunto quants autocars han vingut de Tàrrega. Dotze, contesten.
20:00 pm Llegeixo
les pancartes: “Mas, lidera o dimiteix”, “Mas, heroi o traïdor”, “Catalonia is
not Spain”, “Primer president de la transició: Pep Guardiola” i “Catalonia, the
last colony in Europe”. Algú canta el Virolai. Uns avis d’una residència ens
saluden des del balcó. Quinze, vint persones són al sostre d’un quiosc. Una
ambulància avança per la vorera dreta de la Gran Via.
20:30 pm A
la Plaça d’Urquinaona, l’Antònia i l’Eli entren en un establiment de menjar
ràpid a fer un riu. Ofereixo una poma a la Fina, que accepta, i jo menjo un
plàtan. La claror del cel es fon.
21:05 pm
“Fora, fora, fora, la bandera espanyola”, criden els manifestants quan passen
per davant de la Jefatura Superior de Policía, a la Via Laietana. Deu furgons i
nombrosos agents dels Mossos d’Esquadra custodien l’edifici. Voluntaris de
l’Assemblea Nacional Catalana, entitat organitzadora de la manifestació d’avui,
completen el cordó de seguretat. La xiuladissa és ensordidora. En un balcó de
l’edifici policial, sola, oneja la bandera espanyola.
21:25 pm El
terra vibra. A baix circula el metro. La marxa nocturna discorre tranquil·la,
relaxada, espaiosa. Llegeixo les pancartes: “El Concordat amb el Vaticà que
se’l confiti Espanya! Catalunya independent i laica!”, “Papa, vull marxar de
casa ara” –amb el dibuix d’una maleta oberta on hi ha roba i una estelada- i “Estimats
avis republicans, avui el vostre record és més viu que mai”.
21:38 pm A
tocar del Parc de la Ciutadella, desmunten l’escenari on s’ha llegit el
manifest de la Diada. Els cotxes i els taxis comencen a circular entre la gent.
Xuto les llaunes de cervesa que hi ha a l’asfalt.
23:00
pm Assegut
a l’autocar, faig balanç. En primer
lloc, em sobta que no estigui cansat. Potser ho fa que últimament estic més en
forma, potser m’alimenta l’energia que he absorbit als carrers de Barcelona. En segon lloc, avui he sentit. He sentit que tots plegats volíem fer coses i, el
més important, que les podíem fer. I, en tercer lloc, he constatat que els
nostre límits, els posem nosaltres. I que no sabem on paren, aquests límits.
Encara no.
