Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Turisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Turisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de setembre del 2018

Miquel del Roig

El vaig entrevistar per a Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. I em va quedar el cuquet de veure’l en directe, per comprovar si era cert que connectava tant amb el públic.
Tres anys i mig després, en el marc del Festival de la Granadella de Música Popular i Tradicional Catalana, vaig assistir a una actuació del Miquel del Roig. He de confessar que va superar amb escreix les meves expectatives. Però, per a la majoria dels que eren a la plaça, els quals no n’havien sentit a parlar mai, va ser tota una revelació. De cop i volta, un calero se’ls plantava davant, armat només amb la veu i la guitarra, i encadenava dues hores ininterrompudes de popurrís amb èxits dels anys 60 fins avui. Vaig veure el jovent entregat, ballant les coreografies associades a cada cançó i completant les estrofes que el Miquel deixava –a propòsit- inacabades.
Si fos un futbolista, el Miquel jugaria bé en totes les posicions. Si fos un cotxe, seria allò que en diuen fiable. Ell solet aixeca la gent de la cadira, l’arrenca de la barra, l’atreu davant de l’escenari i la fa ballar al so que toca. Imprimeix un ritme intens i constant, no permet que la concurrència s’avorreixi. Sap el que agrada, perquè s’hi fixa, perquè està al dia, perquè baixa al cafè i escolta les preocupacions de la tribu. El Miquel és un mestre, i no només per als músics.


Nota: Aquest article apareix al número 484 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de setembre de 2018) 

dissabte, 5 d’agost del 2017

Garbinada


GARBINADA

És més vell que el món:
Quan fa calor, no et mogos gaire.
Passa per l’ombra, ben a prop l’aigua
I espera la garbinada.

Després de dinar, a mitja tarda
Llengües d’aire arriben de mar
Les fulles belluguen, lo sol declina
Les cadires, balda enllà.

Fresca, covada, forta o escanyada
La garbinada sempre arriba quan cal
Desvetlla paraules, ventila cabòries
Empeny, estira, anima la vida.

dimarts, 1 d’agost del 2017

Indis i pistolers


INDIS I PISTOLERS

Rodola una parrella borda
Un revolví aixeca el guaret
Un escamot d’indis s’embosca
en serra de roca i romer.

Los pistolers ordeixen un pla
I disposen dues esquadres
Cadascuna fendirà un flanc
Amb una tempesta de bales.

Uns i altres peixen los enginys
Revòlvers d’ametller i auliver
Escopetes de figuera i pi
Fletxes de foc, espetecs de verb.

Parapetats rera les pedres
Ajupits sota les espigues
A l’abric de pletes i eres
Sotjant masos, corrals i espones.

S’ericen les plomes dels síoux
Una ginesta s’ha bellugat
Lo vent? Una rabosa? Un truc?
Un signe i comença el combat.

dissabte, 29 de juliol del 2017

Passejar sota l'aigua

A l’Albagés, han acabat el pantà. Quilòmetres i quilòmetres de terra remoguda, rebaixada i aplanada, un erm modelat segons la idea de l’home, l’embassament de cua del canal Segarra-Garrigues.
Ara hi ha un didalet d’aigua, però l’any que ve, segons diuen, es començarà a omplir. Serà un cop d’efecte, un canvi molt gros, veure tanta aigua encaixonada al bell mig de la salvatge garriga. Canviaran –encara més- els conreus, el turistes russos envairan les Garrigues Altes i el riu Set serà navegable fins al Segre. 
Tanta reivindicació, tant soroll, tant imaginar com seria el futur amb l’aigua del reg, i resulta que ho tenim a tocar. En pobles com Sunyer, Sarroca, Torrebesses, Llardecans o Maials ja es rega, i el paisatge ha començat a mutar. On hi havia sembrats i ametllers, ara hi ha fruiters. Aquest hivern, sense anar més lluny, s’han condicionat unes quantes finques de regadiu entre Alfés i Alcanó. I el canvi s’accelerarà quan l’aigua salti alegre del pantà de l’Albagés.
Mentrestant, hom té el privilegi de passejar sota l’aigua abans que arribi l’aigua. Camins pelats i escrostonats, masos de pedra seca, serres mossegades, revolvins que aixeca la garbinada... Tot això no hi serà, quedarà colgat per tones d’aigua. I hom podrà dir que hi era, que ho va veure, que ho va calcigar i que s’hi va ensorrar, al lloc on tot era a punt de canviar.

Nota: Aquest article apareix al número 452 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de juliol de 2017)..

diumenge, 16 de juliol del 2017

Calivada


CALIVADA

Flama i brasa en llar de foc
Couen carn i llonganissa
I escaliven lo pebrot
La tomata i l’aubergina.

La cara s’enrojola
Los dits teclegen les pinces
Lo nas vetlla la cuita
Los ulls ensumen les cuixes.

La vianda, feta i menjada
Lo teu primer manament.
No et mous de la graellada

Fins que tota és rostida.
I a taula, esmolen la dent:
Han finit l’amanida.

dissabte, 4 de març del 2017

La crida


LA CRIDA
L’altaveu no rega fi
La sardana s’enrogalla
I amb prou feines pots sentir
Què despatxen a la plaça.

-Samarres i pijames
Sostenidors i mitjons
Mitges, calces i faixes
Espartenyes i calçons.

-Ganivets i davantals
Paelles i cassoles
Fustes, ferros i capçals
Tupins i carmanyoles.

-Abadejo i calamar
Sípia, lluç i sardina
Llangostí i escamarlà
Seitó, rap i tonyina.

I quan no hi ha cap marxant
L’agutzil encerta a dir
Que podeu venir aquí
A pagar la festa gran.

dilluns, 13 de febrer del 2017

Cançó de Sarroca


CANÇÓ DE SARROCA

Sarroca la lloca
Un poble petit
Les xiques boniques
Se pixen al llit

Sarroca la lloca
Un terme molt sec
Les gralles cridaires
Afinen lo bec.

Sarroca la lloca
País d’oli nou
Los nassos inspira
A les goles cou.

Sarroca la lloca
Gelor i calor
Les bromes espesses
I la xafogor.

Sarroca la lloca
Lo poble que tinc
Amics i família
La terra d’on vinc.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Auliva morta


AULIVA MORTA

Arbequina colrada
Perla fosca del secà
Llustrosa i unflada
Tacte fi i delicat.

De l’auliver als dits
Dels dits al poal
Del poal al canyís
Al canyís, son hivernal.

T’aixeques arrugada
Lo fred t’ha gravat la pell
Te clareja l’ossada
Però guardes un cos bell.

Retornes amb aigua bullenta
T’esbandeixes amb aigua tèbia
Prens pijama de sal i pebre
Coixins de llimona i taronja.

Te capbusses en vinagre
Sorteges esculls de cítric
T’amoles amb l’all tendre
I te cobres un nou físic.

Surts del líquid nova i vella
Amb l’acidesa del collir aulives
Amb la dolçor de l’apanyar pedra
Amb l’aroma de les ponentades.

Llesca de pa torrat
Raig d’oli generós
Auliva morta al plat
És aquest, lo meu món.

dimarts, 31 de gener del 2017

Pa sucat amb sal i oli


PA SUCAT AMB SAL I OLI

Més que de dolç, sóc de salat
Fa molt de temps, des de petit
Lo segon plat havent finit
No m’abellia l’ensucrat.

Després d’un tec vaig idear
Amb ganivet, saler i setrill
Un punt final bo i senzill
Gargotejat a sobre el pa.

Llesca o crostó, tou o torrat
Amb oli verd, amb suc daurat
Quatre cristalls de salabror

Passar lo dit per escampar
Llepar-lo aprés i queixalar

Bonic profit, gran colofó.

dissabte, 28 de gener del 2017

Cotxe de línia

El cotxe de les quatre, el cotxe dels estudiants, obria les portes. El jovent d’Almatret, Maials, Llardecans, Torrebesses i Sarroca ens empenyíem per pujar. Alguna vegada havia viatjat de peu, perquè havia entrat l’últim i tots els seients eren plens.
Anar en cotxe de línia era de pobre. Era el transport de les hores fixes, els seients incòmodes, les cues a taquilla. El cotxe, en canvi, era l’ideal. El paradís. La comoditat. L’emissora que volies. La llibertat d’anar i tornar quan et donés la gana. Era aparcar el passat, conduir el futur.
Vint-i-cinc anys més tard, he tornat a aquell cotxe de línia. Ara no hi puja gaire jovent. De fet, tampoc no hi puja gaire gent gran. Hi escolto idiomes diferents, melodies diferents. Fins i tot, algun dia, tenim assistència espiritual –el capellà de Llardecans.
És un luxe, viatjar en cotxe de línia. Contemplo les transformacions del paisatge arran de l’arribada del reg. El sol que es pon. Els tractors que llauren. Els molins de vent. El Montmeneu. Els porcs senglars que travessen la carretera. I tot això, des d’una talaia en moviment. És com un tràveling cinematogràfic.
Sempre he sabut que no sabia conduir. Últimament, m’he adonat que tampoc no m’agradava. I que m’estimava més anar a les hores dels altres, però que em portessin. Perquè, a la vida, s’ha de saber portar, però també deixar-se portar.

Nota: Aquest article apareix al número 443 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 de febrer de 2017).

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Presentació a Castellvell del Camp d'Històries de mar (Maria Elisa Puigrodon)


Avui va d'històries. D'històries de mar.
Les primeres històries que vaig escoltar, van ser la dels vostres pares, la dels vostres avis, la de les vostres famílies o la de les vostres infàncies. La meva mare sempre ha estat una excel·lent oradora. M'explicava pocs contes però moltes històries del poble.
Històries de famílies, d'alegries, de penúries, de riures i d'anècdotes, de records de temps antics, de tradició, de renoms, de paraules pròpies que només es diuen així, aquí o allà... Històries de famílies que potser ja feia molts anys que ja no hi eren i que vivien a la seva memòria i que ens les feia arribar, jo, també amb els orelles de bat a bat.
A mi, la passió per la literatura em va començar abans de saber llegir i escriure, a partir de la rondallística popular, d'aquella que s'explica en un portal, a peu del carrer de la Font Vella o d'una placeta, en una nit d'estiu o a la vora de la cuina de llenya o de carbó.
Potser per això, el dia que em va caure a les mans el primer llibre de l'Ignasi, Oli en un llum, que transcorre en un poble de les Garrigues, com podria ser un Castellvell, hi vaig connectar tant fàcilment.
A la seva primera novel·la hi veureu retalls de la vida en un entorn rural que viu de la pagesia, de l'oliva, de com fer-se un lloc al món, del jovent, del poble, de la colla... amb una manera de fer anar la paraula, delicada, encertada, objectiva i poètica. Com aquell qui no vol la cosa, sense fer soroll, ja t'ha seduït.
L'Ignasi Revés és de poble, de Sarroca de Lleida i treballa a Reus com a funcionari. Jo diria que aquesta és la seva tapadora. Perquè la seva feina en realitat és la d'observar i no perdre's cap detall, apuntant, registrant, gravant-ho tot en una llibreteta, on hi va fent el sofregit i acaba emplatant el material d'una manera o altra en una pàgina escrita.
Qualsevol excusa és bona. Un seguit d'esmorzars entre Lleida i les Terres de l'Ebre (Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l'Ebre) li han servit per aturar-se, per degustar, per valorar i per conèixer trossets de vida de les persones que les han preparat i que l'han acompanyat a taula. On el  menjar bé ho és tot i també és el de menys.
I entre solsticis ens retrata el pas del temps a través d'un dels seus blogs (PrimerDietari entre solsticis i Broma Plana). De tot en treu punta. L'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, com SomGarrigues, entre d'altres col·laboracions.
En el llibre que avui ens ocupa, a banda de l'olor a sal, la roba mullada a la pell, la fuetada del vent o el mareig de la barca quan la marc s'ofèn, hi trobarem...

·         TEMES: la memòria, la tradició, l'herència, les arrels, les històries que amaguen les persones, les essències de cadascuna d'elles, els llocs geogràfics, cales i caletes, túnels i accidents. Paraules de sempre, dels grans i dels joves, del pas del temps, l de la vida, i de la mort, i de la rendició, de la superació i de l'acceptació. Del menjar. De les festes. Dels clans. Dels pobles. De la terra i de la mar. I els seus lligams.

·        TÈCNIQUES DE MAR :Tècniques diverses que també retraten el pas del temps, l'evolució de la tècnica i el retrocés de la natura i l'ofici de la mar.


Perquè hi ha pescadors pescadors, que són depredadors. Què cacen més que uns altres. I n'hi ha d'altres que són empresaris de la mar, pagesos, ferrers, terrissaires, escriptors, col·laboradors de la ràdio, músics, camilleros de guerra, pintors, enterramorts, soldadors, soldats, tots ells elements que forgen caràcters.

Us passaran per davant, mirant de fit a fit, una colla d'espècies ben diverses de la nostra cuina, ben vives abans de saltar al plat. Algunes de les quals les trobareu retratades amb les delicades il·lustracions de David Granato.

·         PESCA Calamar, palangró, tonyina, sípia -el peix més tonto de la mar... O no... Ho haureu de llegir per descobrir-ho. I fins i tot tossinos amb gust de peix? També ho haureu de llegir. 
·      I sobretot i pescareu PARAULES de la mar i de les nostres terres, de la Costa Daurada, del Delta de l'Ebre... Dels racons que l'Ignasi visita. Paraules com llàrgon, domenges, haigues de sortir, tins, beure grasiosa, tot lo que vaigue allí, terristes/mariners (aquí som terristes), empastrat, fenya, marc..
Ignasi Revés és un contador d'històries. I a Històries de la mar, és un contador d'històries d'homes que conten històries.
Pàgina 72 d’Històries de mar, si em permeteu:
“L'Antoni Mas, quan explica una història s'hi posa a dins. La viu, i la història viu en ell. La història passa a formar part del seu corpus, el seu ideari, la seva forma de ser. L'Antoni és explicador, inventor, inquiet i somiador i no calen gaires preguntes perquè s'expliqui.”
L'Antoni Mas és un personatge..... I també bé podria ser l'Ignasi. Perquè hi ha coses que els pescadors no expliquen. Perquè hi ha coses que els escriptors no escriuen. I perquè al cap i a la fi, jo tampoc us ho llegiré tot...

Passo la paraula a l'Ignasi. 

dimarts, 20 de setembre del 2016

Garriguenca

Un dissabte de final d’estiu, a Torrebesses, vaig participar a la Ruta Poètica Emili Pujol, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni. Vaig recitar poesies del músic i escriptor nascut a la Granadella i també meves. Des del Centre de la Pedra Seca fins a l’Església Nova, passant per l’Església de Sant Salvador, el Museu Josep Jané Periu, Casa Gort i Casa Oró, evocàrem els masos de volta, els trossos d’ametllers i olivers, l’aigua de la pluja i les festes que es fan i es desfan.
“Les pedres escantonades/ llises pels quatre costats/ a vista, ben col·locades/ sens escletxes ni forats”, escriu Emili Pujol a L’espona. ”Velles ruïnes dels jorns de ma infantesa/ Pedres brunyides pel sol de tots els temps/ Tàpies rogenques que fóreu fortalesa/ Contra l’embat furiós de tots els elements”, composa el guitarrista a El mas, en homenatge al Mas de Janet.
Els versos d’Emili Pujol encara s’afiguren en el nostre paisatge. Tot i els molins de vent i el canal Segarra-Garrigues, la pedra seca, els olivers i els ametllers salten a la vista. Una raconada de pins o un pou amb aigua són, si fa no fa, els mateixos de cinquanta o cent anys enrere. Hi ha coses que, per sobre de nosaltres, es mantenen, perduren, ens dominen. L’una és el paisatge, que ens sobreviurà. I l’altra és la inestroncable dèria de cantar el paisatge, que també ens sobreviurà. 

Nota: aquest article apareix al número 433 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 6 d'octubre de 2016).

dijous, 26 de maig del 2016

Cada terra fa sa gerra

Érem a Deltebre, a la Mostra Gastronòmica Mescla, parlant de cuina i literatura. El Pep Carcellé, rapitenc maldito, va començar a burxar-me sobre l’oli d’arbequina, asseverant que a les Terres de l’Ebre també tenien bon oli. Va continuar el Jordi Boronat, exalçant les virtuts de l’oli de farga, sevillenca i morruda, amb aquella conyeta tan planera. El Fede Cortés no va tocar-me el crostó i va dissertar de vi, potser perquè al Priorat fan un oli com a les Garrigues, potser perquè el vi sempre acaba maridant amb totes les converses. I jo, després de donar uns quants tombs –literaris-, em vaig veure obligat a respondre el Jordi i el Pep.
No vaig afirmar que l’oli de la salvatge garriga era millor que el seu. En primer lloc, perquè he comprovat, amb els anys, que poques coses molesten més un productor d’oli que li vantis les qualitats de la competència. I en segon lloc, perquè no ho penso.
Si de cas, jo m’estimo l’oli de les Garrigues perquè és el meu. De la mateixa manera que ells s’estimen l’oli del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta o la Ribera d’Ebre perquè és el seu. És una qüestió de gustos, però també d’educació gastronòmica, d’arrelament a un paisatge, de defensa d’un territori, de caràcter indefugible i sentiment íntim. I considero que estan –estem- obligats a defensar-lo. Perquè cadascú ha de defensar el que té més a prop.
 
Nota: Aquest article apareix al número 425 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de juny de 2016).