dissabte, 14 de novembre del 2015

Presentació a Reus d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

Aquest llibre no l’havia de fer jo. L’havia de fer un altre, però no tenia temps. I em va recomanar a mi, la qual cosa li agrairé tota la vida. Aquest home es diu Baltasar Casanova -qui firma el pròleg d’aquest llibre-, i havia llegit el meu últim llibre fins al moment, Esmorzars de l’Ebre. Ell va tenir clar que havia de ser jo, qui havia d’escriure aquest llibre. I em va facilitar el contacte  amb la Judit i el Xavier, els meus editors de Sidillà. Un dia d’hivern, gris, ventós, ens vam trobar al Déu n’hi do, a la plaça del Mercadal, aquí a Reus, i vaig acceptar l’encàrrec.
Aquest, en un principi, havia de ser un llibre de llegendes. La continuació de Llegendes de mar de la Costa Brava, escrit per Miquel Martín i també editat per Sidillà. Però, des de la primera entrevista, em vaig trobar que els pescadors d’aquesta mar, la mar que va de Calafell a les Cases d’Alcanar, no en gastaven, de llegendes. Curiosament, eren especialistes en tocar de peus a terra. Perquè, per treballar enmig de la mar, s’ha de ser molt pràctic, molt pragmàtic, i per molt que s’encomanin a la Mare de Déu, o que facin conjurs al Déu dels Vents, els pescadors no se’n sortiran si no és amb les pròpies forces i coneixements.
Les llegendes, però, van resultar ser els mateixos pescadors i la gent de primera línia de mar. Perquè he descobert persones molt especials, molt diferents. Diferents de nosaltres, gent de terra endins, però també diferents entre ells mateixos. Cada entrevista, cada capítol, aporta una mirada –o diverses mirades- sobre la mar per part de la gent de la mar. I un podria pensar que sempre és la mateixa mirada, però no és així. En tot cas, són complementàries. Cadascú aporta el seu matís. Cadascú pinta la mar a la seva manera.
Mirat així, sí que ha sortit un llibre de llegendes. I m’atreviria a dir més: aquest és un llibre de Caràcters, en majúscula, perquè els perfils de cada personatge estan molt ben definits. Quin caràcter el de Vicent Margalef, de l’Ametlla de Mar, i de Carlos Rom, de Cambrils, i de Ximo Carboner, de la Ràpita, i del Ros de la Guita, del Serrallo, i de tots els que naveguen en aquest llibre!
I ajuda a definir-los, als personatges, la llengua que parlen, les paraules que fan servir. He volgut respectar, i els meus editors també, la particular llengua que parlen a cada poble de la nostra mar. Perquè no parlen igual a Calafell que a Deltebre, ni a Altafulla que a l’Ampolla. Paraules referides al vents, als estris de pesca, al nom dels peixos, frases fetes que beuen de la cultura de la mar... El llibre n’és ple.
Però aquest, deixem-ho clar, no és un llibre de llegendes. És un llibre de les històries que m’han contat la gent de la mar. Un llibre d’històries. Una història d’històries. Perquè en aquest món, tothom té una història per contar. Tothom, sense excepció. Qui no podria explicar, doncs, la seva particular història amb la mar, aquest element que tant fascina, que enganxa tant, tan canviant de forma i color, amb aquell aroma tan particular?
El resultat, el trobareu a les pàgines d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. No us voldria avançar gran cosa: voldria que us hi endinséssiu com m’hi vaig endinsar jo el primer dia que vaig entrevistar el primer pescador. Jo només sabia que no sabia res, i això era el més bonic de tot. Que no sabia res.
Per cert, no us penséssiu que ara sé gaire cosa més. Però no es tracta d’això. Sabeu de què es tracta? Que sigueu vosaltres, tots i cada un de vosaltres, els que vulgueu saber-ne més. De la nostra mar, i més enllà de la nostra mar.

Moltes gràcies. 

dijous, 29 d’octubre del 2015

Fato i lletres

A la segona taula rodona gastronòmica, el Baltasar Casanova va dir prou. Ja n’hi havia prou, de xerrar tant de menjar sense fato a taula. Ens va proposar, al Vicent Sanz, al Raimond Aguiló i a mi, que anéssim a esmorzar al seu poble, a Deltebre. I vam entaular-nos a Casa Paca, a Riumar, davant d’unes ortigues i una anguila amb suc.
Hem fet més esmorzars: a l’Hostal Sport de Falset, a la Font de la Salut de Traiguera i al Racó de Sarroca. Se’ns han afegit més escriptors: Fede Cortés, Armando Vericat i Ramon Camats. Hi hem manifestat la nostra estima per les lletres, la teca i el vi. De resultes del vi, en un d’aquests esmorzars, ens vam batejar com a “Fato i lletres”. I sembla que el nom ha fet fortuna.
Poques coses hi ha més boniques, per a un escriptor, que parlar de llibres mentre s’afarta. Filosofar quan desfulla una carxofa, explicar un argument mentre treu el cul d’un caragol, recitar poesia just abans de punxar una mandonguilla, bastir nous projectes literaris després de rostar una volada de tords… El menjar adquireix una nova dimensió, i la literatura és una ona que s’expandeix.
Fa mesos de l’últim “Fato i lletres”. Algú em va maldar per fer-lo pujar al Castell de Sarroca després d’esmorzar. I es lamentava com és que no havien previst un ascensor per a escriptors.
Jo li vaig contestar que en podíem parlar… Al proper esmorzar.

Nota: Aquest article apareix al número 410 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 de novembre de 2015)

diumenge, 6 de setembre del 2015

Corre

Vaig començar a córrer, mig en broma mig seriosament, a la Volta al Pantà d’Utxesa d’enguany. El David Tomillero m’hi va animar i jo, que no sé dir que no, vaig prendre la sortida. I la cursa encara dura.
Sovint penso que córrer és com escriure. En primer lloc, totes dues són professions solitàries. L’escriptor s’ha de tancar en si mateix, ha de suprimir tota interferència externa per centrar-se en el seu treball. El corredor, de la seva banda, també ha de crear un món interior que l’ajudi a tirar milles. Les cames són les que es mouen, sí, però el cap és qui mana.
En segon lloc, ambdues són activitats incertes. L’escriptor no està mai segur si acabarà el llibre, perquè a vegades s’encalla, no avança i és a punt de llençar la tovallola. Fins i tot, n’hi ha uns quants –entre els quals m’hi compto- que s’esgarrifen: “I si la palmo abans d’acabar?”. El corredor potser no té tanta por de dinyar-la, però també és un oceà de dubtes. Si arribarà a la meta, si farà un bon crono, si les cames li respondran, si tindrà calor o fred, si es fotrà de lloros…
I en últim lloc, les dues són activitats profundament addictives. Si al corredor, o l’escriptor, li agrada de veres allò que fa, no en podrà prescindir mai més. Ho portarà a la sang, al moll de l’os, a l’ànima. I, quan enllesteixi l’obra, o completi la cursa, ja estarà pensant en la següent.

Nota: Aquest article apareix al número 406 del quinzenal SomGarrigues ( de l'11 al 24 de setembre de 2015)

divendres, 21 d’agost del 2015

El germà difícil, d'Andrea Rodés

La família Juliana ha de pujar al tuc de Mulleres, a la Vall d'Aran. El que havia de ser una simple excursió, es converteix en un viatge molt més dur, el que mena als paisatges més desagradables de l'interior dels protagonistes. Andrea Rodés basteix una trama àgil, intrigant, irònica i en la qual no plany -en absolut- les classes benestants barcelonines. Una novel·la molt recomanable.

dilluns, 3 d’agost del 2015

Sóc terrista

El Ros de la Guita m’explica que, quan els mariners del Serrallo es volen faltar, exclamen: “Calla, terrista. Que ets un terrista!” Terrista, admirable definició: significa tot hom que no és pescador. Un mot clar, senzill, precís.
Durant dos anys, he après paraules com aquesta recorrent el litoral sud de Catalunya, de Calafell a les Cases d’Alcanar, passant per Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Vila-seca, Salou, Cambrils, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre i Sant Carles de la Ràpita. Hi he entrevistat pescadors i gent vinculada a la mar per a un nou llibre, Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Ha estat una experiència rica, sorprenent, emotiva i sobretot molt entretinguda.
Allò que he tingut clar, escrivint aquest llibre, és que, segons la nomenclatura del Ros, sóc un terrista de cap a peus. Això no ho canviarem pas. I que havia de fer un llibre de la gent de la mar per a la gent de la mar, sí, però també per als terristes. Perquè vegin que, més enllà de les barques recreatives, l’escuma de la platja, el rom cremat i les havaneres, hi ha una professió dura, perillosa, desagraïda i en perill d’extinció. 
Jo, ara, la mar me la miro d'una altra manera. Només us diré que, quan arribo a un poble coster, sempre he d'acabar a frec de les barques dels pescadors. I si puc tocar les sàrsies esteses a terra, millor.

Nota: Aquest article apareix al número 404 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 d'agost de 2015)

dimarts, 7 de juliol del 2015

Passa per l'ombra!

A Sarroca ho diem, encara que al cel brillin les estrelles. Després d’un dia de calor assassina, sol maixant, vent desenfornat i pedres que s’evaporen, qualsevol precaució és poca.
A la salvatge garriga, la tradició ens ensenya que la calor no es combat. S’evita. Les hores de calor, a ple sol, només hi ha la gent que es remulla a les piscines. La resta, o són a l’ombra o passen per l’ombra. Aprofiten l’ombra d’arbres, parets i tàpies, cases i magatzems, per anar a la fleca, a la carnisseria, a la farmàcia, a la perruqueria, al metge, a missa o al bar. Canvien de vorera. No discorren pel trajecte més curt, sinó pel més aubac. Travessen la carretera pel lloc menys indicat, pel més exposat. Circulen d’incògnit, camuflats, de puntetes, de perfil, arrapats a les cantonades, per sota de balcons, terrats i galeries. I, quan entre dues ombres hi ha un rogle de sol, agafen embranzida, quatre passetes i ja són a l’altra penombra.
Aquesta actitud de temporada ha acabat influint en el nostre caràcter etern? Podria ser. Perquè, moltes vegades, enlloc d’afrontar els problemes a ple sol, passem per l’ombra. Com si no hi fossin i com si no hi fóssim. Passem de llarg, no els mirem, els ignorem. Així, potser encongeixen o fins i tot desapareixen. Però no se’n van mai. Perquè sempre arriba el moment en què l’ombra s’acaba i el sol ho il·lumina tot.

Nota: Aquest article apareix al número 401 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de juliol de 2015)

diumenge, 3 de maig del 2015

Ànima d'oli

Fa trenta anys, si algú hagués aventurat que vindrien turistes a collir olives, l’hauríem qualificat de somiatruites, poca-solta o, directament, grillat. Una feina que no la volíem ni els mateixos quarteraires, perquè havia d’interessar la gent de fora? Com es podia vendre el patiment? Qui volia comprar la misèria?
Abans era abans, i ara és ara. Trenta anys després, hem canviat molt. A la salvatge garriga, continuem essent materialistes, però hem après a mirar el sol que es pon. Som partidaris de les coses que es poden veure i tocar, de la pluja que espiga l’ordi i el fred que esguerra les ametlles, però ara atorguem confiança –en el pitjor dels casos, el benefici del dubte- a aquelles iniciatives que presenten les Garrigues com a destí turístic.
La Cooperativa dela Granadella i l’Ari Boixader, d’Olea Soul, han trobat la manera de portar turistes a les Garrigues a collir olives. Ho van assajar el desembre passat, i la propera campanya començaran des del primer dia. L’oferta? Esmorzar de pagès; collita al tros; dinar a l’ermita de Sant Antoni; descàrrega de la producció, visita i tast d’olis a la Cooperativa; visita al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya -també a la Granadella-, lloguer de burricletes… 
Som al principi d'una cosa nova, diferent. Tenim tot el camp per córrer. I el més bonic de tot: encara no ho ha vist ningú.

Nota: Aquest article apareix al número 397 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de maig de 2015)