Històries de mar al programa de TV "Tens un racó dalt del món"

Presentació a Alcanar d'Històries de mar (Tomàs Camacho)

Revés, Ignasi, Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre,
Ed. Sidillà, Col. la Talaia, 6, La Bisbal d’Empordà, 2015

L’autor ha fet un recorregut necessari per les costes tarragonines, de Calafell a Alcanar. Tot i que no seguixen les històries un orde geogràfic podem reconèixer una continuïtat: el recull de converses amb hòmens de la mar de Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Salou, Cambrils, l’Ametlla, l’Ampolla, el Delta de l’Ebre, la Ràpita i Alcanar.

Quines conclusions podem traure després de la lectura? Que el món de la mar, dels pescadors, és molt ric i és molt dur, complicat per una sèrie de normatives que fan molt difícil la supervivència del sector a les nostres terres. Les normatives europees emanen de flotes pesqueres enormes i amb moltes possibilitats, en canvi, la flota de les nostres costes és més aviat menuda, a excepció de la Ràpita, que als anys noranta, la Confraria va arribar als sis-cents socis i dos-centes barques. La Llotja de la Ràpita és la líder en facturació de Catalunya, tot i que la seua flota pesquera ha disminuït a les 90 barques. És tot un espectacle vore-les marxar i tornar, rodejades de gavines. Tot i que la bonica estampa paisatgística resulta, amb el peu a coberta, un ofici d’apassionats i valents.

En el passat la vida marinera era molt dura i arriscada. En determinades èpoques es va passar molta gana i, ara, el seu futur està en perill.

El llibre conté un lèxic específic que ens pot enriquir, la llengua utilitzada és variada, s’ha intentat registrar la varietat lingüística dels entrevistats, fent servir el registre col·loquial, amb força flexibilitat, això fa que augmente la versemblança del text.

No cal dir que bastir un llibre d’estes característiques requerix per part de l’autor molt de treball i viatges. Conseguir informants, contactar amb ells, transcriure les converses,...

Podria ser un simple testimoni documental, però pel tractament de la informació i la intervenció d’Ignasi Revés s’ha convertit en un material literari i lingüístic de molta categoria. Ha hagut de transcórrer força temps des que em va parlar del projecte a la Fira Literària Joan Cid i Mulet, de Jesús fins que s’ha fet realitat.

Considero afortunada l’edició duta a terme per Edicions Sidillà, de la Bisbal de l’Empordà, amb pròleg de Baltasar Casanova, amb el qual l’autor ha trobat moltes concomitàncies per la passió per les històries populars i el llenguatge de la gent propera i, com no, pels esmorzars de forquilla. Les Il·lustracions de David Granato són agradoses i encertades. La maquetació és de Pujadó, amb un tractament encertat des del lema al colofó.

40

40

Heus ací la fita dels quaranta

Una senyal com qualsevol altra

Com un llampec o una rialla

Com una àliga o un diumenge.

Els signes que em marquen, els porto dins

I s’exclamen: “Noi, tot just comences!

Tu t’has d’encimbellar per molts camins!

Tu has de guanyar les verdes prades!”

El paisatge és la meva mirada

La conversa, la meva paraula

La meva muda, una pensada

El meu pa, una llum a trenc d’alba.

Heus ací la fita dels quaranta

Una pedra, un cèrcol, un nombre

Un pam-i-pipa, una sabata

Una febrada, deu voltes quatre.

Senglar de garriga

Era al collir olives. Dinàvem. Vam escoltar un bleix i la Maria Alba va dir: “Un gos”. El meu pare la va corregir: “No és un gos”.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit senglars van pujar les feixes de l’Espartova en un no res. N’hi havia de grossos i petits, mascles i femelles, negres i marrons. Van desaparèixer entre els matolls del Pla de Mascorell. Aneu a saber d’on venien i on anaven.

De fa uns anys, la població de senglars s’ha disparat, a les Garrigues i més enllà. Ja no viatgen només de nit, i sembla que no els faci res, passar a frec nostre. S’han vist senglars a Barcelona i fins i tot banyant-se a la Costa Daurada.

Els senglars no tenen qui els depredi. Anem massa farts. El resultat? Expedicions de porcs senglars, a plena llum del dia, campant per aquests móns de Déu. Amb el perill que comporten per als conreus i la circulació viària. Qui no ha patit o coneix algú que ha patit un accident amb un porc senglar?

La caça del senglar, a dia d’avui, no serveix per controlar-ne la població. N’hi ha tants que ni s’hi nota. I és una caça molt perillosa: els ullals d’un bon porc salvatge poden esguerrar el més fort i valent.

Què fem? Se m’acudeixen dues opcions: una, que en reduïm significativament el nombre. I l’altra, que els domestiquem. Tenint en compte que són molts i ben fornits, serien uns collidors d’olives encomiables. 

Nota: Aquest article apareix al número 416 del quinzenal SomGarrigues (del 29 de gener al 11 de febrer de 2016).

En sé d'un Nadal

EN SÉ D'UN NADAL

En sé d'un Nadal

humil i llunyà
petit i cordial
de bon conformar.

Quan hom no espera

el do és més gran

rialla sincera

ulls espurnejant.

No manca ningú

el dinar és complet

hi són ells, hi ets tu

beneït banquet.

En sé d'un Nadal 

senzill i proper

on gaire no cal

per passar-ho bé.

Presentació d'Històries de mar a Salou

Quan em van encarregar aquest llibre, la veritat, no vaig pensar que vindria a Salou. I quan anava recorrent el litoral sud de Catalunya, passant per Cambrils, Tarragona, Torredembarra, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Sant Carles de la Ràpita o les Cases d’Alcanar, entrevistant pescadors i gent de primera línia de mar, no reparava en Salou. Creia que era un poble exclusivament turístic. Però, quina ser la meva sorpresa quan vaig contactar amb l’Eduard Brull, i amb son tio Pepito, de la família dels Cap de Sucre. Perquè ells em van descobrir els orígens pescadors de Salou.

Sovint es diu que l’escriptura, la literatura, comença amb un full en blanc. Jo hi afegiria el següent: no donis per descomptat on són i on no són les històries, perquè res, res és el que sembla. Aquí, a Salou, no hauria dit mai que hi hauria tanta presència calera, de l’Ametlla de Mar. Fa tres setmanes, jo era a l’Ametlla de Mar, a la Cala, presentant aquest mateix llibre, i el regidor de Cultura d’allà me va dir que tenia família aquí. Ell se diu Vicent Llaó. Hi ha algun Llaó a la sala? També vaig descobrir la petjada rapitenca, o de les Cases d’Alcanar, de l’Ampolla  o de l’Hospitalet de l’Infant, o l’empremta valenciana –Peníscola, Vinaròs, Benidorm. Tots aquests pescadors van emigrar dels seus pobles i es van establir aquí, i van ajudar a fer el poble gran.

Quan l’Eduard Brull m’explicava que, per recordar els orígens pescadors  de Salou, practicàveu la pesca del rossegall a l’estiu, em vaig sentir com si hagués descobert un tresor amagat. I quan m’explicava que portàveu tantes edicions de la Festa del Calamar, la 41 aquest any, me van vindre al cap unes quantes paraules: persistència, continuar, paciència i fins i tot tossuderia. Tossuderia dels que volen recordar, any rera any, els seus avantpassats i els seus oficis.

Moltes gràcies.

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Ignasi Revés)

La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports. Així comença lo capítol “Ximo, el Carboner” del llibre “Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre”. Aquest és un capítol molt especial, perquè lo Ximo també ho era. No era ben bé un pescador, era un rodamón de la mar. Un bohemi. Havia viatjat, havia llegit, parlava idiomes... Ell no era com los seus companys pescadors rapitencs, que són d’un caràcter més pràctic, ell era un teòric. Un teòric de la mar, i també de la vida.

Poc m’imaginava que, lo dia que el vam entrevistar, lo Pep Carcellé i jo, seria la primera i l’última vegada que el veuria. No va ser gaire estona, 45 minuts de gravadora, però de les seues paraules en va sortir molt suc. Molt. I mira que fotia un fred! A l’aire lliure, en una terrassa de la plaça de Carles III, al mes de gener, amb un fred que me pujava pels peus... Curiosament, és a la Ràpita, dels llocs on recordo haver passat més fred –dis-me estrambòtic, Pep. Bé, bromes a banda, després que el Pep me digués que lo Ximo havia mort, set o vuit mesos d’haver-lo entrevistat, me vaig sentir com si jo hagués escrit lo seu testament. Perquè aquest capítol, lo seu capítol, se pot llegir com lo resum de la vida del Ximo. I, si per a mi és difícil encarar-me a totes i cadascuna de les persones sobre les quals he escrit, perquè potser no se prenen bé lo que he escrit, encara ho és més fer-ho a persona que ja ha marxat. Estaria content, ell, de les meues paraules? Jo no ho puc saber. I és una cosa que em desorienta.

No us enganyo si us dic que, molta gent que s’ha llegit lo llibre, anomena lo capítol del Ximo com un dels capítols que més han agradat. Un recorda la militància anti-Pla Hidrològic del Ximo, l’altre compara la frase La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports amb l’essència, lo significat de la literatura, i un altre destaca que ell mateix s’assembla al Ximo, perquè acostuma a fer lo contrari del que s’espera d’ell. Com deia al principi, un capítol molt especial.

I lo capítol on surten Paco Mayan, Rafel lo Palmero i Eusebio Rosales, titulat “La gran família”, és lo retrat general dels pescadors rapitencs. Jo sempre dic que lo dia que vaig parlar amb aquests tres personatges –perquè són Personatges, Pep- me vaig graduar. Perquè, gestionant tot aquell raig d’informació marinera que em van proporcionar, me va semblar com si estigués fent un examen. “Com ho poso, tot això tan gros?”, me preguntava. Vaig haver de retallar, i me va saber molt greu, perquè allí hi havia informació molt valuosa que es va quedar pel camí. Però s’havia de fer una cosa genèrica, general, que servís –si me permeteu l’expressió- de port d’entrada, d’aproximació al caràcter dels pescadors rapitencs.

Aquí teniu un llibre d’històries rapitenques, però no només rapitenques. Hi ha històries caseres, caveres, ampolleres, caleres, cambrilenques o serrallenques. Si no us fa res, féu un exercici: aquestes històries que han passat a altres pobles de la nostra mar, us podrien haver passat a vatros? O als vostres avantpassats? Lo que diuen los atres de la mar, que no poden viure sense veure-la, sense tocar-la, sense olorar-la, sense sentir-la, ho firmaríeu vatros? Tu podries afirmar, Pep, lo que afirma lo Ramon Forner de Calafell, per exemple? O vatros, pescadors rapitencs, podríeu afirmar, com afirmen molts pescadors en aquest llibre, que lo pescador és un ésser competitiu, ajudat i que sempre vol lo contacte, la campanyia, la companyonia dels altres?

Una de les coses que volia, quan escrivia aquest llibre, és que la gent de primera línia de mar s’hi veiés reflectida, emmirallada, en aquestes pàgines. Que fos un retrat fidedigne de la gent de la mar. Que se’l llegís un pescador rapitenc, per exemple, i conclogués: “Pos sí, natros som així!”

Moltes gràcies.