Primer dietari entre solsticis

He escrit un llibre. Un dietari. Com que veig que no són temps per editar gaires llibres, i encara menys dietaris, el publico jo. He creat un bloc, i a partir del 21 de juny aniran apareixent-hi els apunts, els posts, un per cada dia, fins el 21 de desembre de 2013. El 20 de juny, un dia abans, sortirà el pròleg, que l'ha escrit l'amic Tibau.

Ens llegim!

Canvi de roba

A mig abril, vaig agafar una galipàndria. Mocs, esternuts, llàgrimes, picor a la gola i el cap com una broma plana. La típica al·lèrgia? El típic virus? O vaig ser jo, qui se la va buscar?

Perquè, un dia que va fer calor, una calor inusual, aquella calor del mes de juny que aterra en plena primavera, vaig tenir la graciosa idea d’estrenar la màniga curta. I clar, amb el contrast entre la calidesa del defora i la frescor que encara habita les cases, fou qüestió d’hores pescar el refredat.

L’endemà, resignat, alliçonat i vençut, tornava a la màniga llarga. La meva veueta, pesada i foteta, em deia que massa poc, que semblava mentida, tan gran i tan poc seny. Que sempre em passava igual, que no n’aprenia mai.

Des de llavors, continuo amb màniga llarga. I així continuaré fins que arribi la calor. La calor verificable, contrastable, irrefutable i definitiva. La calor neta i crua. La calor que fa suar.

Aquell dia, faré el definitiu canvi de roba: màniga i calça curta. Mentrestant, ja estic bé així. A despullar-me, sempre hi sóc a temps.

Nota: Aquest article apareix al número 346 del quinzenal SomGarrigues (del 24 de maig al 6 de juny de 2013)

Marges, de Roger Vilà Padró

Marges, de Roger Vilà Padró, és l'últim llibre que he llegit. Marges és una novel·la protagonitzada per un xic que se'n va a viure un mes en un mas al mig del Montsant. Amb l'objectiu, o l'excusa, de fer un inventari sobre els marges del Montsant i el Priorat, el xic fa excursions a peu i en cotxe per una comarca seca, abrupta i amb molt caràcter. També baixa sovint a Margalef, on retroba els amics dels estius de la infància i adolescència. I reflexiona. Reflexiona molt. Sobre el sentit de la seua vida fins al moment, com a partir del moment present. Farcida de referències als autors clàssics, de jocs de paraules amb la paraula "marges", i amb un llenguatge molt precís i respectuós amb la variant dialectal de "Margalep", Marges és una novel·la altament recomanable a propis i estranys. Marges és el tercer volum de la Col·lecció Museu de la Vida Rural. De l'anterior llibre de la col·lecció, Cròniques rurals, també en vam parlar aquí.

Llibres i TV3

Cada any igual. Pels volts de Sant Jordi, TV3 ens informa de novetats editorials per parar un tren. No volíeu llibres? Doncs teniu dues lleixes! I clar, arriba Sant Jordi, i un no sap on tocar vores. Sort que, de bon matí, abans que obrin les llibreries, TV3 ens diu quins llibres es vendran més!

Ara bé, la resta de l’any, de llibres, a TV3, poca cosa. L’últim best-seller anglosaxó, la reedició de les obres del Nobel de Literatura i alguna obra en català d’algú que escriu en català. Habitualment, són les primeres espases, els millors, qui surten a la tele: Cabré, Sánchez-Piñol, Margarit, Espinàs o Monzó. Però, de tard en tard, es cola algú que, ves per on, treballa a TV3.

Els escriptors perifèrics, aquests que viuen massa lluny de Barcelona, ho tenen pelut per fer sortir els seu llibres a TV3. Pobres Tibau, Subirats, Pané, Usall, Palazón o Valls-Calçada! Pobrasses Aliern, Arasa, Bertran, Mulet, Vidal-Conte o Fabregat! Si tenen sort, per Sant Jordi, quan la càmera enfoqui les roses, els seus llibres s’intuïran al fons de la imatge.

Nota: Aquest article apareix al número 343 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 d'abril de 2013)

Es busquen pares

Era abans de Nadal. L’Aina jugava amb els clicks de Playmobil. Va començar a formar famílies i es va adonar que tenia molts nens i nenes, moltes mares, però quasibé cap pare. Ella, sa germana i sa mare van obrir el catàleg de Playmobil i van buscar pares.

En van trobar un que collia pomes amb son fill, un que coïa salsitxes i hamburgueses en una barbacoa i un altre que empenyia un cotxet de bebè. I poca cosa més. Per contra, hi havia mares amb cotxets de bebès, en parcs infantils, passejant la canalla, donant el menjar a la canalla i fent el llit de la canalla. Això no volia dir que, al catàleg , no hi haguessin clicks masculins adults: hi havia bombers i policies; soldats i cavallers medievals; pirates; guardaboscos i caçadors furtius; pistolers; metges i veterinaris; mestres; motoristes, automobilistes i aviadors; tractoristes; conductors de maquinària de la construcció; astronautes, homes de les cavernes i fins i tot un bisbe.

Els nens, sembla que no hi siguin. Però, només jugant, desmunten i tornen a muntar el món dels grans.

Nota: Aquest article apareix al número 340 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 14 de març de 2013).

Tots som Terra

Reus, 12 de gener de 2013. Les set del vespre. A la Plaça del Mercadal, l’Assemblea Nacional Catalana desplega una estelada gegant formada per 4500 espelmes. És un acte reivindicatiu, encoratjador, ferm, ple, lluït, lluent. La gent fa fotos. Ho enregistra en vídeo. Durant unes hores, les candeles faran flama. Però n’han calgut més, d’hores, per parar-les.

A les tres de la tarda, els primers voluntaris han fet cap a la seu de l’Assemblea. N’han baixat pancartes, cartells, taules, una carpa, una pissarra, paquets d’espelmes, capses de gots i sacs de terra. Al Mercadal, una estona després, han començat a omplir els gots. Primer amb un dit de terra –perquè no se’ls endugui el vent-, després amb l’espelmeta rodona i baixoneta. Ha sigut tasca feixuga, ajupida i a voltes encarcarada. Però no ha estat gens llarga, perquè són molts, estan units, són constants i actuen amb desinterès.

Més que el foc de la flama, la metàfora del dia és la terra. La terra que els voluntaris han abocat, pessic a pessic, sense defallir, sense deixar-se’n cap, a cada un dels gots de plàstic. La terra, que és d’on venim i cap a on volem anar. La terra, que ens aguanta i ens fa més forts. La nostra terra, de la qual formem part i, a la vegada, ens és part. Perquè tots som terra. Terra.

Lligams d'oli

A Torrebesses, la quarta edició dels Camins d’Or Líquid es clou amb la inauguració de l’exposició Kayart, d’Ermengol Tolsà-Badia. Ermengol, dibuixant a la premsa de Ponent, explica com ha mudat una sèrie d’embarcacions esportives en llangost, peix, làmpara d’Aladí, ull, llavis, sabata, nines russes, bongos, taüt, ou ferrat o barra de pa tallada a llesques.

Mentre tombo per l’exposició, sona música chill-out. I em sorprèn, i em deixa parat, tot el que lliga amb l’oli. Ja no és, simplement, gastronomia i paisatge, turisme i pedra seca, agricultura i divulgació, territori i història viva. És art i cultura. És pintura, fotografia, escultura i música. És imaginació.

Un bon allioli, a més de ser bo, ha d’estar lligat. Els ingredients que l’integren han d’estar adherits, soldats, han de fer equip. I no cal que sempre siguin els mateixos. En podem afegir de nous, de diferents, d’impensats. Com un bon allioli, els Camins d’Or Líquid, pas a pas, mos a mos, glop a glop, any rere any, ens serveixen nous, diferents i impensats lligams d’oli.

Nota: Aquest article apareix al número 337 del quinzenal SomGarrigues (del 18 al 31 de gener de 2013).