Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria

Presentació d'Atles de l'oblit a Sarroca de Lleida

Atles de l’oblit és un llibre proper. És proper perquè parla d’Aitona, i a Sarroca coneixem molt bé Aitona. Hi teníem o hi tenim trossos, hi hem anat a descarregar fruita, i fins i tot hi tenim parents.

Atles de l'oblit és proper perquè fa servir un llenguatge proper. Paraules que són les mateixes que a Sarroca, o no gaire diferents: alego, angorfa, badejo, borràs, esgarranyar, estarrabaldat, malmetició, salèncio, secla, surra...

Atles de l’oblit és proper perquè les vivències, les històries que hi explica la Teresa ben bé podrien ser les nostres –exceptuant que aquí, majoritàriament, encara som un poble de secà. L’exèrcit de formigues a què es refereix la Teresa al llibre, són les nostres padrines i repadrines, que després de la guerra, se van cuidar d’aixecar les nostres cases i els nostres pobles. El cine de la Sastra ben bé podria ser el cine que hi havia aquí, a la Sala del Ball. I Ca l’Alfonsa, merceria entre altres coses, ben bé podria ser Ca la Gran de Sarroca.

El terme d’Aitona és tan gran que arriba a menys de dos quilòmetres de Sarroca. De fet, la Teresa explica les feinades que tenien per arribar al seu tros d’olivers de la Serra Grossa, molt a prop del límit, de la frontera amb Sarroca. Precisament, quan començava a llegir-la, me’n recordava d’una altra, de frontera: La pell de la frontera, de Francesc Serés, en el qual explica les transformacions del Baix Segre durant els últims anys.

I ja que parlem de fronteres: les fronteres apareixen als mapes. I als atles. Les fronteres delimiten territoris. En aquest sentit, a Atles de l’oblit, la Teresa delimita el seu territori sentimental i familiar, el territori de la seva infància i adolescència. Per tant, és un títol ben triat.

A més, és un títol ben triat perquè, després de la paraula Atles, hi apareix la paraula Oblit. Són dues paraules, dos conceptes molt diferents entre si, quasi diria que contraris. Atles mostra la voluntat de fixar una cosa, Oblit és allò que s’emporta el vent. Atles és allò al qual un s’aferra i Oblit és el perill de perdre’l. Perquè, no ens enganyem, fins i tot les coses més segures, aquelles que creiem indestructibles, poden desaparèixer algun dia. Poden caure en l’Oblit.

Però quedem-nos amb la part positiva. Veiem el got mig ple. L’oblit és el perill, però la voluntat de dibuixar Atles, com ha fet la Teresa, és allò que garanteix que sempre puguem recordar.

Moltes gràcies,

M'ho puc imaginar (Safarejos de Sarroca)

Quan jo era petit, los safarejos de Sarroca ja no es feien servir. Hi havia herbotes, i mos hi amagàvem, era la nostra trinxera quan jugàvem a pistolers i indis. Era un lloc per a les confidències, los plans secrets i potser per als festejos, perquè quedaven avorats i amagats –on ara hi ha aquesta tanca, fa uns anys hi havia una paret.

Llavors, ni me les imaginava, les rentades que es van fer aquí. Prou fenya tenia a jugar, a divertir-me, a descobrir tresors, a gaudir del moment. És ara, que em pregunto les històries que van passar als safarejos, i que les pregunto, i que me les imagino. Perquè jo no les vaig viure, i és això l’únic que puc fer: imaginar.

Me puc imaginar los safarejos plens de dones. Perquè, aquí, rentar la roba era cosa de dones. Petites i grans; solteres, casades i viudes, pobres i més pobres. Me puc imaginar que, a l’hivern, aquí hi devia fer molt fred. Al matí, quan lo sol encara no s’havia alçat prou, o a la tarda, quan s’amagava darrera de Ca la Senyora, l’aigua devia congelar los dits, esquerdar les mans, malmetre les esquenes. Me puc imaginar quan bufava la tramuntana o quan hi havia la broma plana. Me puc imaginar que, per combatre aquests elements, les dones portaven galledes d’aigua calenta, bullenta, de casa. Me puc imaginar com hi deixondien los dits, les mans, com estovaven i desfeien lo sabó de casa. Me puc imaginar que, si els queia lo sabó a l’aigua, anaven a l’Arrabal, a Cal Trompa, agafaven unes burxes i pescaven lo sabó, punxant-lo.

Me puc imaginar los safarejos com a punt de trobada. Com a lloc de reunió i convivència. Me puc imaginar que aquí es feia poble, família, amistat. No em costa gaire imaginar que aquí s’ajudava. I no només a rentar.

Me puc imaginar, en aquell safareig de la punta, com les dones rentaven la roba dels morts. O com rentaven, al safareig de l’altra punta, los borrassos de roba del collir aulives. Me puc imaginar aquests safarejos plens d’aigua –per cert, heu pensat, algun dia, a omplir-los?-, i les cançons, i les tardes de quasi estiu com aquesta, i algun nen o nena remullant-s’hi per esbandir la calor.

I me puc imaginar les dones de Sarroca treballant al safareig i fent allò que se’n diu safareig. I m’ho puc imaginar perquè tampoc és tan diferent del que fan les dones d’avui en dia, i perquè és bastant, bastant menys del que fan, sobretot, los homes d’avui en dia.

Moltes gràcies. 

Llegit el 20 de maig de 2017, als Safarejos de Sarroca de Lleida, en un acte organitzat per l'Associació la Guardieta, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarroca i la intervenció artística de la muralista Txus Montejano i la lectura dramatitzada del grup de teatre dirigit per Maite Ojer.

Jaume

JAUME

Més que un amic, quasi de sang

Tinc tants records de tu, amb tu, per tu

Que no em caben a les mans.

Sempre que et veia, hi havia gresca

Una cassola o una paella

Crits i rialles, cacera i pesca

Homes i dones, grans i canalla.

Al final del setè dia

A Montoliu o Sarroca

Nostra tribu es reunia

Amb molta gana o poca.

L’oncle Prim canta la jota

La Tresita capgira el món

La Roser omple la copa

I l’Ignasi, el gel que es fon.

Mentrestant, el Jaume i jo

Per la Roseret perseguits

Acabem a damunt del llit

I encetem, altre cop, el joc.

Compro una casa, vaig a la presó

Emulo gestes de Napoleó

Mon monopoli no té parió

Valoro el risc de creuar el Rubicó.

Arriba el temps de l’auliva

Els grans treballen, xerren, couen

I el Jaume, ànima furtiva

Em diu que fugim, que no ens ouen.

Ens endinsàvem a la garriga

Cames lleugeres, sense fatiga

Obríem senders, trescàvem la serra

Des del cim, contemplàvem la terra.

De retorn a la borrassa

Els pares ens advertien

Que n’havia prou i massa

No escoltàvem: mig sentíem.  

Creixíem gràcies a la mort

Del raïm que transmuta en vi

Del porc que traspassa la cort

Del tord tendre, oliós i fi.

Divendres sant, prohibit menjar carn

Prims i Xenxis obeeixen la llei

Condueixen la processó al Baix Camp

I preguen davant un plat ple de peix.

Amb el Jaume, arraso el pa

I esgoto la salsera

Quan serveixen el calamar

Som en plena fartanera.

Cambrils, barques i sàrcies

Poc sol i volubilitat

Corredisses, passejades

Algú tornarà refredat.

A mesura que ens fem homes

Canviem família per dones

Adquirim una altra gana

Que, en fi, és la que mana.

I t’avies a un altre paisatge

A l’arbre on nies, piulen estrany

Si volem veure’t, és llarg viatge

Des de Ponent fins al Pla de l’Estany.

Però algú va inventar el calendari

I algú altre lo va saber aprofitar

Celebrant festes d’aniversari

Amb amics, amb parents, amb vi i menjar.

Totes i tots, ara i aquí

El Jaume volem honorar

I que tornis a ser com ahir

I que siguis així fins demà.

Presentació d'Oli en un llum a les Borges Blanques (26/1/2008)

OLI EN UN LLUM A LES BORGES BLANQUES (26/1/2008)

Ara us explicaré com va sorgir, o com diria jo que va sorgir, la idea d'escriure una història de pagesos garriguencs. Fa vora set anys, jo ja tenia la idea que volia escriure alguna cosa, però no sabia quina. Després de pensar molt, vaig arribar a una primera conclusió: no volia escriure una altra història sobre la gran ciutat. Era un terreny que, tot i haver-lo freqüentat durant els anys d'universitat, no coneixia prou bé, no m'hi sentia com un peix a l'aigua. A sobre, n'hi havia que ho havien fet tan bé que em semblava impossible arribar-los ni a la sola de la sabata. Me portaven, si em permeteu la comparació hípica, de curses de cavalls, uns quants cossos d'avantatge.

Avantatge. Aquesta paraula enllaça amb la segona conclusió a què vaig arribar. En quin terreny els podia portar avantatge a tota aquesta gent, grans escriptors i escriptores? En la realitat dels pobles de la Catalunya rural, més concretament els pobles de les Garrigues i part del Segrià. Jo sóc de Sarroca, i m'he mogut bastant per la salvatge garriga, per tots els pobles que un dia no gaire llunyà, segons diuen els que manen, estaran regats per les aigües del Segarra-Garrigues.

Per tant, havia de fer una cosa d'aquí. Però no només per sentir-me còmode, per no haver-me de documentar, d'investigar, de passar hores i hores en arxius i biblioteques, no. Ho havia de fer, i aquí ve la tercera conclusió, per reivindicar la Catalunya no metropolitana, la Catalunya que hi ha més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

No voldria que les meves paraules fossin considerades com una mostra de ressentiment cap a la capital del nostre país, lo cap i casal que diuen. Mai de la vida. Barcelona ha estat, és i serà la capital de Catalunya. A tots els efectes. Lo que passa, és que entre tots, hem de trobar la manera de mitigar, de suavitzar, de contrarestar lo seu centralisme. Amb la Fira de l'Oli, fixeu-vos-hi, any rere any, això es va aconseguint. Durant uns pocs dies, i ni que sigui per seguir la precampanya electoral, diguem que els focus s'encaren cap aquí, cap al pavelló Francesc Macià, cap als estands de cooperatives i molins d'oli, d'empreses que d'una manera o d'una altra tenen a veure amb l'oli d'oliva verge extra. I amb la meva novel·la, també intento aconseguir això mateix que deia de la Fira de l'Oli: enfocar lo centre d'atenció cap a una comarca, les Garrigues, que habitualment queda fora de les atencions de poders polítics, econòmics i mediàtics.

He centrat la història en les Garrigues, la seva gent, els seus paisatges, la seva forma de parlar. Una forma de parlar aspra i dura com lo secà, però no per aquest motiu mancada d'expressivitat, de força, de contundència, de matisos. Una parla lligada al territori, a la meteorologia, als fruits del camp, una parla plena, pleníssima, de locucions i frases fetes, de jocs de paraules, de diminutius i augmentatius, de comparacions, de mots bellíssims. Una parla, la garriguenca, que té les seves arrels molt avall però que evoluciona, que canvia, que sempre verdeja després de cada ruixat.

I ho he fet com si fos la cosa més habitual del món. Ho he fet sense tenir en compte si els altres podrien menystenir, ignorar, fins i tot ridiculitzar una història on sortissin pagesos, ramaders, manobres, mestresses de casa, repartidors de missatgeria, mossos d'esquadra, jubilats que van a fer el cafè després de dinar o de sopar. I ho he fet perquè crec que és així com mos volem veure nosaltres, però també com mos volen veure molta gent de la capital, més de la que mos pensem. Francs, sincers, sense complexos, sense por al què diran si parlem així o aixà, sense cap concessió al tòpic ni a la queixa eterna, contents de ser com som, ni per davall ni per sobre dels altres. Simplement iguals, però diferents, que diria aquell. Moltes gràcies.

A peu (i en tren) per Castella-Lleó

El 1998 vam acabar Ciències Polítiques. Per celebrar-ho, el Jordi i jo vam fer un viatge. Ja feia temps que el Jordi m’insistia que havíem d’anar a Castella-Lleó. Que hi havia molt a veure i que els preus eren molt més barats que a Catalunya. Jo, com que no sabia dir que no i me’n refiava, de l’instint econòmic del Jordi, vaig aceptar. “Que sí, home, que anirem a Castella-Lleó!”

Era de matinada. Jo esperava el Talgo a l’estació de tren de Lleida. El Jordi venia de Barcelona. Quan vaig pujar al vagó, amb una motxilla que em sobrepassava el cap, vaig anar a trobar el Jordi. Quan em va veure, es va posar a riure. Quasi fins a plorar. No m’ha costat mai fer riure el Jordi, sóc una mica pallasso, per tant, vaig pensar que la meva sola presència i la perspectiva d’un viatge estrambòtic ja l’animaven. Però no, resulta que, a dins de la motxilla, jo hi portava un llum, una lot de càmping. I no sé per quins set sous, s’havia engegat. I ja em teniu passejant-me per aquests trens de Déu amb una rodoneta de llum que emergia de dins de la motxilla.

Viatjant, viatjant, se’ns va fer de dia. I vam arribar a Àvila, primera parada del nostre periple. Vam anar al càmping, a deixar les motxilles i la tenda de campanya. Recordo una frase de la mestressa del càmping, que se m’ha quedat gravada a la memòria: “En Ávila hay dos estaciones: Invierno y la RENFE”. I això que érem a principis d’agost! Vam anar a visitar el centre d’Àvila. Ens van sobtar el nom d’alguns carrers: General Mola, José Antonio, Dieciocho de Julio, Generalísimo Franco… Jo, com que sóc una mica advocat del diable, intentava trobar-li una mica el sentit a tot plegat. Si els noms eren els que eren, potser és que no els molestava tant, a la gent d’Àvila. El Jordi no pensava igual. El Jordi se’m volia menjar! Per a qui coneix el Jordi quan s’enfada, imagineu-vos l’escena, amb el seu típic “Ostres!” al començament de cada frase. Com una mona, tu…

Dormíem en una tenda de campanya. Compràvem pa i embotit i ens fèiem entrepans. Érem joves –una mica més joves que ara- i no anàvem gaire llargs de diners. No ens feia por caminar, ni agafar els trens que fes falta per arribar al nostre destí. Així va ser com vam pujar al tren que ens va portar a Salamanca. Sí, amigues i amics, anàvem a recuperar els papers! -i, si podía ser, a nor perdre’ls. Vam visitar la Plaza Mayor, vam admirar la façana de la Universitat i ens vam plantar a l’Archivo Histórico Nacional. Jo tenia vergonya, però el Jordi es va adreçar al vigilant de seguretat, molt amablement, i li va demanar si podíem veure els famosos papers de Salamanca. El vigilant de seguretat, encara més amablement, li va contestar que no podia ser perquè no tenien prou personal, o perquè feien obres, o vés a saber què.

De tornada a Àvila, li deia al Jordi que no trobava pas que els preus fossin més barats a Castella que a Catalunya. Que eren si fa no fa igual. Un motiu més de germanor entre els pobles ibèrics?

D’Àvila vam agafar un altre tren. Fins a Segòvia. Així que, ja ens veieu altre cop carregats amb les motxilles. I la tenda de campanya. Baixem del tren i au, a buscar un altre cop el càmping. Camina que caminaràs, vam travessar Segòvia i vam sortir als afores. Una calor… A ple sol… Sense arbres que ens donessin ombra… Quan ja no podíem més, vam veure un restaurant a peu de carretera. Vaig entrar a preguntar si el càmping quedava molt lluny, i em van contestar que el tenia al costat. A deu metres. El Jordi es pixava de riure.

Al bar del càmping vaig observar quelcom que em va sorprendre. Un vespre, el Jordi em va proposar d’anar-hi a veure el partit de bàsquet que enfrontava, als quarts de final del Mundial de bàsquet, les seleccions d’Espanya i Grècia. Per als que conegueu el Jordi, sabreu que la seva afició pel bàsquet ve de lluny. Doncs bé, vaig percebre que el Jordi sentia certa simpatia per aquells Herreros, Angulo, Orenga, Azofra, Rodilla, De la Fuente, Dueñas, Nacho Rodríguez o Alfonso Reyes. I que s’alegrava cada vegada que feien cistella. Espanya va perdre el partit, però… Què hauria passat si hagués guanyat? El Jordi hauria acabat cridat “España, España”?!

De Segòvia, en vam visitar l’aqüeducte. Però no en teníem prou. Havíem d’anar a la Granja de San Ildefonso, un palau estil Versalles que es trobava uns quants quilòmetres més enllà del càmping. I com que anàvem més llargs de cames que de diners, hi vam anar a peu. A peu! Amb aquella calor… Sort que, quan portàvem cinc quilòmetres, vam trobar un embassament –el Pontón Alto- i ens hi vam banyar. Vam arribar a la Granja una mica atrotinats. I, com que no vaig poder-lo fer riure, vaig fer enfadar el Jordi.

Resulta que jo tenia una càmera de fotos Reflex, guapa, i que pesava un mort. La càmera anava dins una bossa que portàvem el Jordi i jo, per torns. A aquelles alçades del viatge, jo ja portava més de trenta-sis fotos fetes, i el carret no s’acabava –sí, amigues i amigues, hi havia vida abans de la fotografia digital. Vaig tenir una pensada. I si… Vaig obrir la tapa i, sí, la càmera no portava rodet. El Jordi em volia matar! Per sort, el Jordi portava la seva càmera, més justeta que la meva, però molt més efectiva que la meva.

De Segòvia vam anar a Madrid, a un càmping amb vistes als avions que s’enlairaven de l’aeroport. De Madrid, recordo la visita al Museu Thyssen, i els quadres dels pintors venecians. No recordo gaire cosa més, perquè estava cansat, acalorat i bastant pelat. Això sí, recordo que, mentre jo me’n vaig tornar cap a Lleida, el Jordi s’hi va quedar perquè havia d’anar a visitar un amic que vivia per allí.

Ens ho vam passar bé, Jordi. De fet, no ens calia gaire, per passar-ho bé. Caminar, obrir els ulls, parar les orelles, conversar, fer conya… Desitjo que, de cara al viatge que estàs a punt de començar, també t’ho passis bé. Només et caldrà obrir els ulls, parar les orelles, conversar, fer conya… I caminar. Sobretot caminar.

Per molts anys.