El nostre bocí de riu

El bocí català de l'Ebre ha estat motiu de fortes controvèrsies. Tots recordem els temps del Pla Hidrològic Nacional, i alguns, potser, les protestes per aturar la central de cicle combinat de Móra la Nova, el transvasament de l'Ebre al Camp de Tarragona o la construcció de les centrals nuclears d'Ascó. El nostre gran riu és molt llaminer. Sobretot per als que en volen treure l'energia que ha d'abastir els grans centres consumidors, els quals queden lluny, molt lluny, del territori veí del riu. Un territori poc poblat i que massa vegadés ha estat pensat com el pati de darrera del país. No n'hi ha prou amb les dues nuclears d'Ascó i el complex químic de Flix (per posar els exemples més coneguts), que en els últims mesos s'han conegut els projectes de fer una central de cicle combinat a Riba-roja d'Ebre, una altra a Faió i una tèrmica a Mequinensa. Tot en un pam de terreny. El cas de Mequinensa és especialment sagnant. Perquè la tèrmica que s'hi vol fer serà, potser, l'última que es faci en territori de la Unió Europea. I perquè és al marge esquerre del riu, a quatre passes del poble d'Almatret, al Segrià. O sigui, que la contaminació, lluny de Mequinensa i als nassos d'Almatret. Almatret té la sort de ser l'únic poble de Lleida que limita amb el riu Ebre. Són destacables els miradors del Cingle de la Pena, de Riba-roja i la presa. També l'embarcador tranquil, que es troba al final d'una llarga i abrupta baixada, la qual discorre a través dels Tossals del terme. La llàstima és que Almatret també té la desgràcia d'estar a prop del riu. Un riu saturat no només de silurs, els peixots que tot s'ho foten, sinó de centrals de totes menes, mides i colors. En un passat gens llunyà, hi va haver una gent que va lluitar pel riu i se'n va sortir. No estaria malament que a Almatret prenguessin nota com van fer les coses, que aprenguessin de les seves mobilitzacions. No estaria gens malament, perquè el seu èxit pot esdevenir el nostre.

Nota: La foto que il·lustra l'article és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.

Pep Carcellé

El Pep Carcellé m’avisa que he de presentar el seu últim llibre. I jo corro a presentar-lo. No ho faig perquè ell va presentar el meu últim llibre; ni perquè tingui “mono” de presentacions, ni perquè em pagui el sopar. Ho faig perquè és ell. Ho faig perquè me l’estimo.

És possible no estimar un home tan vital, generós, carismàtic, rialler, sentimental, rigorós, patriota, romàntic, exigent, esportista, artista i rapitenc? Un home que, a El Parlar de la Ràpita, ens pesca paraules com grúmol –cloïssa-, canyut –navalla-, caximona –clatellot-, caldor –escalfor-, furacà –huracà-, garramanxo –taca de tinta-, gonia –pressa-, gord –gras-, güelo –avi-, maldar –renyar-, matutero –furtiu-, salida –bufanda-, tano –fred intens-, tito –gall dindi- o xalomar –ensumar?. Un home que, a Crònica d’un descens, transfigura la baixada de categoria de la UE Rapitenca en una declaració d’amor al futbol i al seu poble? Un home que, a Dos de llibre –el llibre que presento-, tracta els llibres amb la devoció que haurien de merèixer?

És possible? És clar que no! Pep, “maldito”, “gavilà pardo”, si jo fos dona… 

Nota: Aquest article apareix al número 325 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de setembre de 2012).

Amunt i avall

D'Oli en un llum, el meu primer llibre, n'hem fet més de trenta presentacions. N'hem fet a Sarroca, Reus, la Seu d'Urgell, Lleida, Tortosa, Barcelona, Girona, Tarragona i Vall-de-Roures. Hem tombat amunt i avall durant més d'un any, i hem viscut anècdotes a cabassos. En voleu unes quantes? En un poble, quan els vaig dir que la novel·la era “Sexe, drogues i festa major”, un padrí va dir-me si no estava fent apologia dels estupefaents. En un altre poble, després de confondre'm amb el meu editor (què he fet jo perquè la gent pugui pensar que sóc editor?), vam haver de fer la presentació a peu dret. En una sala del ball, mentres fèiem la presentació, escoltàvem les pilotades que, a fora, la canalla estavellava contra una porta de planxa. En una altra sala del ball, el grinyol d'una porta que només es tancava quan estava a punt d'obrir-se. En un poble vaig provocar, sense voler, el riure dels assistents quan vaig dir que coneixia la majoria dels meus lectors. En un altre poble vaig tenir la gosadia, immensa, de cantar-los Lo Guerxet d'Artesa.

Ara, a propòsit del llibre Esmorzars de Lleida, estem a punt d'encetar una nova tongada de presentacions. Pel cap baix en farem una quinzena. Com haureu pogut suposar, m'ho passo bé tombant avall i amunt. Sinó, no en faria tantes. Allò que molts de vosaltres errareu (sobretot els que no em coneixeu) són els motius que m'empenyen a fer-ho. Pensareu en allò tan recurrent que l'escriptor vol estar en contacte amb els seus lectors; que aprofita el viatge per fer turisme i conèixer nous territoris, que aniria fins al poble més remot de la Terra per vendre un miserable exemplar... Res de tot això, xiquets. Faig presentacions perquè sóc un xerraire, perquè m'agrada garlar. N'hi que diuen que no callo ni a sota l'aigua. Això no vol dir que no deixi parlar els companys de taula i el públic. Només faltaria. Però quan em pregunten una cosa, enlloc de ser concís, breu, dos vegades bo, m'embolico tant que ja no sé què deia al principi. Enllaço una cosa amb l'altra, i després amb l'altra, i al final he de ser jo qui pregunta: “Perdona, quina era la pregunta?” De la mateixa manera, si la concurrència no m'interpel·la i el meu editor pesa figues, són ben capaç, jo solet, de fer-me les preguntes i respondre-les tot seguit.

I faig presentacions perquè, mentre sóc fora, no sóc a casa. Diguem-ho clar: mentre tombo amunt i avall no vaig a buscar les nenes a la guarderia; ni les porto a passeig o a jugar al parc; ni les banyo; ni les peixo; ni deixo que em pugin a cavall; ni escombro, passo el drap de la pols, frego o plego roba. Mentre presento un llibre faig festa major. Una festa major molt curta, però festa major al cap i a la fi.

5 preguntes per respondre el 10

Primera: és encertada l’estratègia del PP? Trobo com a mínim sorprenent que confiïn guanyar mobilitzant només l’electorat de dreta. Que no apostin més fermament per captar el vot de centre. Que amb les seves propostes, els seus fitxatges i els seus companys de viatge mobilitzin l’electorat de l’altra banda de la trinxera.

Segona: el PSOE pagarà una factura política a Catalunya? Costa creure que les infraestructures, el finançament, l’Estatut o l’encariment del cost de la vida no afectaran el seu compte de resultats electorals.

Tercera: i els altres tres, què? CiU, ERC i ICV hauran de lluitar per obrir encara més l’escletxa del bipartidisme actual. I ho tindran difícil, perquè la federació ha d’afrontar el repte de funcionar, com aquell que diu, sense candidat; perquè els republicans compten amb un bocí de militància i votants en contra; i perquè els ecosocialistes no es deslliuren de la imatge de crossa social del PSC.

Quarta: i l’abstenció? Recordem que a Reus, les passades municipals, més de la meitat de la gent que podia votar no ho va fer. I el clima de desencís –desafecció, que diria aquell- no era llavors tan acusat com ara. Per tant, els registres del 9-M podrien ser de rècord.

Cinquena: i el vot en blanc? A banda que hi hagi certa figura enarborat la bandera –blanca, suposo-, el cert és que aquest vot no para d’augmentar. I tot apunta que seguirà una línia ascendent.

Les respostes, l’endemà de les eleccions. Les llegireu aquí.

(Aclariment: aquest article va sobre les eleccions generals del 9 de març de 2008)

Llarga vida a la festa major

El meu primer Sant Pere va ser el 2002. Recordo que, quan va petar la Tronada i el Mercadal va quedar cobert per un banc de boira espessa amb olor de pólvora i multituds, vaig al·lucinar. Me'n feia creus, que una festa major pogués ser així.

Vaig pensar quin contrast no hi havia amb les festes majors dels pobles petits, les quals no compten amb els calers que hi destinen Reus o Tarragona, en les quals no s'hi fa més d'un acte a la mateixa hora, a les quals cada any hi va menys gent. Vaig pensar, amb tristor, què ens havia dut a aquella situació: l'envelliment de la població, el despoblament, la deserció dels que s'estimaven més la platja o la muntanya que la festa major del seu poble...

Va passar el temps i va arribar la Misericòrdia d'enguany. Malgrat la pluja, vam viure la Cercavila del Masclet, la vigília de la patrona i la Diada al Santuari. Va ser un bona festa major, rematada amb la passejada infernal dels Diables de Reus i el castell de focs.

I va donar la casualitat que l'endemà de Misericòrdia jo tornés a anar de festa major, aquest cop a Cervià de les Garrigues. I que després del pregó tornessin a haver-hi Diables, aquest camí de l'Espluga de Francolí. Veient l'entusiasme d'aquella gent pel senglar que escopia foc, i de la canalla que ballava amb els dimonis sota les espurnes, em vaig dir que no havia d'estar trist perquè uns tenen tant i els altres tan poc, sinó que havia d'estar content perquè, en un poble com Cervià, continuaven desitjant llarga vida a la festa major.

Un dissabte de novembre

Vaig arribar a Vall-de-Roures abans d'hora. Vaig comprar un pa de pagès al forn de Guarc, vaig esmorzar al Cau del Llop i vaig anar a cremar-lo als carrers costeruts i empedrats de l'altra banda del pont. A les dotze era a la llibreria Serret. Vaig signar exemplars d'Oli en un llum a un noi de Cretes, a un home d'Arnes, a una noia de la Portellada, a un senyor de Maella, a dues xiques de Sabadell, estudiants de filologia catalana a la Universitat Autònoma, i a un barceloní d'ascendència pirinenca i prioratina.

Un moment que no hi havia ningú, vaig demanar a Octavi Serret el llibre Memòries d'una desmemoriada mula vella, de l'escriptor de Pena-Roja Desideri Lombarte. Em va dir que no el tenia, que s'havia exhaurit. Però me'n podia oferir un altre, també de Lombarte: el recull de poesia Romanços mai contats/Boires i borrims.

Me'l vaig polir aquella mateixa nit. I encara ara no em sé avenir del tresor que Octavi em va lliurar. Les llegendes de bruixes i bruixots garratiben; les històries de bandolers són eixerides i trempades; les topades entre carlins i liberals fan saltar espurnes de sang i foc; els paisatges estan tan ben acabats que hom pot sentir el cruixir dels còdols sota els peus; els poemes d'amor són florits; les poesies que presagien la mort, serenes.

I el millor de tot, el llenguatge. Força, vivesa, passió. Senzillesa complexa. Fidelitat a una parla, la del Matarranya, que creix a dalt dels tossals, que cau dels núgols, que és empesa pel cerç, entre les fulles seques.

El buc insígnia de Reus

No hi puc fer res. Cada vegada que hi sóc a davant, tinc la impressió de veure-hi una nau varada enmig de la ciutat. El Mercat Central de Reus, amb les seves línies racionals, senzilles, esquemàtiques, se’m representa un vaixell. La proa no surt en punxa, sinó que està tallada recta. Les vidrieres horitzontals donen certa sensació de majestuositat, d’elegància. L’antena sembla el centre emissor i receptor de les comunicacions, i hom diria que, allà dalt, ha de comparèixer d’un moment a l’altre el Gran Timoner per albirar l’horitzó. A babord i estribord hi ha un seguit de cornises que semblen posades expressament per deixar-hi els bots salvavides, i a popa hi ha el que sembla un petit terrat, envoltat d’una barana, perquè el passatge pugui contemplar els solcs que deixa, rere seu, l’embarcació. A dins, la tripulació que fa bategar el vaixell està formada per peixaters, carnisseres, herbolaris,dolçaineres, cafeters, xarcuteres, flequers, floristes i verdulaires. I a fora, la mar que l’envolta adopta una forma o altra en funció del dia de la setmana. De dimarts a divendres només es veuen cinc o sis ones, en forma de serra, fetes de fusta i ferro. Els dissabtes i els dilluns, per contra, l’onatge es desferma i el buc insígnia de Reus ha d’obrir-se pas com pot entre onades furientes, sorolloses i multicolors de calces, discos furtius i de curs legal, cullerots de fusta, cobrellits, sabates, joguines, xurros, planter d’enciam i conills de gàbia.