Presentació a Falset d'Històries de mar (Fede Cortés)

He vingut a presentar-vos un amic. Es diu Ignasi Revés, és de Sarroca de Lleida, tot i que ara mateix viu a Reus, i treballa de funcionari (actualment a la secretaria d'una escola,) tot i que és Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB.

L'Ignasi és conegut sobretot com l'home dels esmorzars de forquilla, a causa de dos dels seus llibres: Esmorzars a Lleida i Esmorzars de l'Ebre. Diguem que va rescatar (son llibres del 2009 i 2010) la idea d'aquests tipus d'esmorzars i els va tornar a posar de moda.

Us puc confessar que en aquella època l'Ignasi estava més gras.

Com diuen els detectius J&J en algun dels seus relats l'Ignasi "és aquell home de Sarroca que primer esmorza i després ho explica".

Jesus M. Tibau (escriptor cornudellenc afincat a Tortosa), per la seva banda, parlant de Esmorzars a Lleida, diu de l'Ignasi que "ens fa gairebé olorar les diverses delícies culinàries de què gaudeix. Però (...) ens parla també dels espais, de les persones, de les històries petites i grans dels locals, i amb les seves paraules ens fa sentir comensals de la seva taula, i ens dóna un tros de pa per sucar al seu plat.".

I aquesta és potser la virtut de l'Ignasi en aquests dos llibres: amb l'excusa de fer un esmorzar de forquilla ens explica que hi ha al voltant d'aquest fet; tot un món que potser naltros no havíem sabut veure i que ell ens descriu perfectament.

Però un any abans, l'Ignasi havia publicat una novel·la: Oli en un llum. Un llibre ambientat en un poble qualsevol de les Garrigues on el protagonista i el seus amics intenten viure de la terra. "Una minoria social en extinció, o almenys en invisibilització", com diu el Vicent Sanz(autor de Traiguera afincat a l'àrea metropolitana de Barcelona) en una ressenya que fa del llibre.

Continuant amb aquesta ressenya, ens diu d'Oli en un llum que "És el retrat de la societat rural dels Països Catalans, perquè no ens enganyem: no varia gaire del pla de Lleida al Maestrat o al Llevant de Mallorca (o aquí) La condició perifèrica, la resistència contra les adversitats, la lluita per definir la trajectòria vital dels joves són els mateixos. Els ulls de la societat urbana miren cap a un altre cantó. Per això aquesta novel·la resulta peculiar i original: perquè explora un terreny pràcticament verge de la novel·la catalana actual"

"Finalment, hi ha un element que contribueix sobremanera a configurar tot això que hem dit: el llenguatge narratiu que empra Ignasi Revés. L’opció de la modalitat lingüística de la novel·la pot resultar un actiu o un passiu segons la ideologia de qui analitze o simplement la lligga. I és que sobretot en moltes solucions lèxiques, Oli en un llum s’allunya de l’estàndard i fa servir solucions dialectals pròpies de la societat comarcal representada. Per als qui fan ois de les novel·les que no casen prou amb el català central, la novel·la pot semblar excessiva en aquest sentit. Ara bé, al capdavall Ignasi Revés aplica exactament els mateixos criteris lingüístics a la regió lleidatana que Joan Daniel Bezsonoff escrivint des del Rosselló. I així fa emergir una varietat de català que l’homogeneïtzació ignora. Una varietat que en mostra la vigoria i la genuïnitat fora dels circuïts més convencionals."

Apart, l'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, entre elles  a "SomGarrigues", de les Borges Blanques.

També ha participat en les obres col·lectives "El riu que parla" (2008), "Octavi Serret. De Vall-de-roures al món" (2009), "Lleida, blanc i negre" (2009) i "L'arbreda ebrenca" (2010)

I aquí, al 2010, amb "L'arbreda ebrenca", és quan ens coneixem l'Ignasi i jo.

Ens coneixem, vull dir, amb coneixença —valgui la redundància. O sigui que és quan descobreixo que ell és l'Ignasi Revés (lo dels esmorzars de forquilla) i ell sap que jo sóc el Fede Cortés (lo dels Johnson&Johnson).

Abans d'això només ens coneixíem de vista i no sabíem res l'un de l'altre.

En aquell temps, l'Ignasi estava de funcionari a la Delegació de Governació de Tortosa. Jo hi anava regularment a tramitar documentació de màquines recreatives. No m'atenia sempre ell però quan ho feia recordo que sempre preguntava si portava "maquinetes" per tramitar. "Maquinetes"; ell en deia així, Jo era doncs, per ell, "lo senyor de les maquinetes".

Governació estava en aquell temps al palau Oliver de Boteller, al carrer Jaume Ferran, prop de la Catedral (ara en aquell lloc hi ha la delegació de Cultura). Llavors també treballava allí, de conserge, l'Andreu Carranza, l'escriptor de Flix. Abans d'entrar a l'edifici, mirant a la dreta, podies veure un primer pla del moixonot aquell que hi ha al mig del riu i que no hi ha manera de treure.

Si ho penses, era una situació ben curiosa que tot just davant per davant de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya hi hagués aquell vergonyós monument franquista gens discret. De fet, encara hi és. En canvi la Delegació del Govern s'ha traslladat a un altre palau (el palau Abària), al carrer Montcada. L'Ignasi ha canviat de ciutat.

Però anem a L'Arbreda Ebrenca. Aquest era un llibre col·lectiu d'aquells que s'organitzaven des de la llibreria Serret de Vall-de-roures. En aquest cas era un recull de textos que parlaven d'arbres en un sentit ampli.

Per qui no hagi estat mai a la llibreria Serret explicaré que és realment petita i que, en aquestes trobades, hi ha tants escriptors que, pràcticament, no hi caben lectors.

Aquell dia, l'Ignasi i jo, els dos plantats dins la llibreria entre una munió de gent, vam creuar les nostres mirades. A mi em sonava el seu rostre, però no l'ubicava. Ell en canvi va dir de seguida: "Jo a aquest senyor el conec".

Bé, des de llavors, ens hem anat trobant en fires, jornades, presentacions i ara, com he dit al principi, som amics.

Tenim una colla (amb altres amics que escriuen) que ens dediquem a trobar-nos periòdicament per parlar de literatura i... esmorzar, com no podia ser d'altra manera. Ens vam batejar com a "fato i lletres". Les lletres podeu suposar perquè. Lo fato... també. Crec que el nom el va pensar justament l'Ignasi.

Doncs aquest és l'Ignasi. Aquesta era la meva tasca: presentar-lo.

Abans de passar-li la paraula i que ens parli del seu llibre però, m'agradaria dir quatre coses sobre aquest que a mi m'han semblat dignes de fer notar i que ell potser no dirà.

Primer voldria citar una ressenya que en fa Òscar Montferrer al diari El Punt-Avui. Entre altres coses diu que "És fàcil pensar que, en parlar de les coses del mar, de les coses de la pesca, aquest llibre tria els seus lectors. És fàcil pensar-ho, però fer-ho és un error. Les converses provenen de la realitat viscuda i aporten les reflexions i els records dels que han viscut allò de què parlen. Així, aquest fet aporta la necessària dosi d'universalitat que fa que el llibre pugui temptar i seduir tothom".(...)

"I, encara, un valor afegit: víctimes de la uniformitat del llenguatge que plana sobre el català, Històries de mar fixa unes paraules i unes expressions que no acostumen a aparèixer en el món del negre sobre blanc tot i que són la mostra més genuïna de la llengua viva"

Per tant, tal i com en els seus llibres anteriors, ens trobem, primer, amb una realitat molt ben retratada. Com diu al pròleg el Baltasar Casanova, l'Ignasi "és un bon observador i sap recrear la realitat". En segon lloc, potser a conseqüència de la primera, la llengua (la parla, la manera d'enraonar) és un aspecte principal.

I no és només perquè hi hagi un bon recull de termes mariners o rescati paraules perdudes del món del mar. Ans al contrari, el seu valor és fer visibles paraules i expressions(tal com diu la ressenya que he llegit abans) que són el pa de cada dia però que costa molt trobar-les reflectides a la literatura.

Aquesta és una de les coses que podreu veure fàcilment, ja que en un llibre que recorre la costa daurada des de Calafell fins a Les Cases d'Alcanar podreu reconèixer, en el parlar, d'on és cada personatge.

Així, el Rafel de l'Ampolla diu coses com (i intento exagerar l'accent): "Minjàvem pataca en arròs. De peix, no n'anàvem a agarrar perquè feia mal temps" o "Veigues, que l'abuelo mo'n contarà una!"

El Batista de Cambrils, en canvi, diu "Qui havia d'anar a roba't si la fenya era nostra per menjar? Jo, molts camins, sortir d'estudi i anar a berenar, zero". Fa servir la forma "al tanto", la paraula "radere" i l'adverbi "allavons".

El Rafel de l'Ampolla també utilitza l'adverbi "allavons", però el Rafel de la Ràpita diu "allavontes"(la Ràpita és Sant Carles. És una altra cosa que adeprendreu —com diu algun altre personatge i com fem nosaltres col·loquialment— en aquest llibre).

També apareixen mots del vocabulari mariner però sense que sigui una cosa que embafi. És més, trobarem curiositats com la que explica la Carme del Serrallo de Tarragona, que diu de la gent d'aquell barri: "Aquí no entropessem mai: embarranquem. El cotxe no l'aparquem: l'atraquem. I les persianes no les pugem ni les baixem: les hissem o les arriem. Els pescadors no diem 'lliga-ho bé', com els terristes. Diem 'amarra-ho bé'".

Fixeu-vos com ens diuen a nosaltres: Terristes. O sigui, tots aquells que no són mariners.

Però el que més m'ha sorprès en això del llenguatge i que no em puc estar d'explicar és el següent. Escolteu el que diu el Joan d'Altafulla: "Quan ets terra endins sempre hi ha una muntanya que et tapa la vista. En canvi, en marc, és tot pla fins a l'horitzó".

En marc. O sigui, al mar. "Marc", acabat en C. Ma mare també diu "marc" i fins ara ens pensàvem que era una distorsió d'aquelles que fa ella habitualment amb algunes paraules. Primer a posta, per fer gràcia, i després perquè ja agafa la mania de dir-les malament i ja no sap rectificar. Doncs bé, ara resulta que no, que "marc" en comptes de "mar" potser és una expressió no pas del tot inusual al Camp de Tarragona

Bé, no voldria acabar deixant-vos la impressió que aquest llibre s'ha de prendre molt seriosament. En realitat es llegeix molt fàcilment. Us confesso que jo me l'he llegit aquest estiu.... a la platja. No hi ha millor lloc per llegir unes històries de mar.

Però si ho feu terra endins, valtros que sou tots terristes com jo, tampoc passa res. La mar no és una cosa tan llunyana per a un país com el nostre, tan petit i tan lligat a la mediterrània, i menys pels baix-prioratins, que gairebé podem olorar la mar rere la serra litoral.

Descobrireu algunes coses interessants que segur que no sabíeu, hi ha un munt d'anècdotes que us faran somriure i llegireu petites històries originals i divertides.

Com la d'aquell pescador que va alimentar un tocino amb peixos de riu i, després de la matança, quan va arribar l'hora de tastar el pernil, aquest tenia gust de peix.

També sabreu perquè al port de Torredembarra li diuen el port fantasma o perquè el port de les Cases d'Alcanar és diferent dels altres.

Coneixereu personatges com el Carlos Rom, de Cambrils, que posa música a contalles i històries; el Ximo, el Carboner, de la Ràpita, que ha voltat el mars del món i ha tornat  al poble; el Miquel del Roig, de la Cala, músic de versions i lletres reivindicatives; l'Antoni Mas, el ferrer de Vilaseca, contador d'històries; el Pere Balfegó, de l'Ametlla, que forma part del Grup Balfegó, conegut productor de tonyina roja.

En fi, tampoc no us vull desvetllar pas tot allò que hi ha el llibre, que sinó l'Ignasi no us podrà explicar res.

Per acabar ho faré amb les paraules d'un capellà. Explica el llibre que Mossèn Muntanyola va ser destinat a Salou en el temps en què el turisme de masses començava a enlairar-se. Ell venia d'un poble petit, Guimerà, i per tant el canvi d'ambient devia molt acusat(en aquell temps de sueques, biquinis i música ye-ye). Això no obstant, ell devia ser bastant trempat: deia que d'un cul de món l'havien enviat a un mon de culs.

Doncs això, arribem al cul d'aquesta presentació, o sigui, al final.

I, ara si, dono la paraula a l'Ignasi.

Garriguenca

Un dissabte de final d’estiu, a Torrebesses, vaig participar a la Ruta Poètica Emili Pujol, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni. Vaig recitar poesies del músic i escriptor nascut a la Granadella i també meves. Des del Centre de la Pedra Seca fins a l’Església Nova, passant per l’Església de Sant Salvador, el Museu Josep Jané Periu, Casa Gort i Casa Oró, evocàrem els masos de volta, els trossos d’ametllers i olivers, l’aigua de la pluja i les festes que es fan i es desfan.

“Les pedres escantonades/ llises pels quatre costats/ a vista, ben col·locades/ sens escletxes ni forats”, escriu Emili Pujol a L’espona. ”Velles ruïnes dels jorns de ma infantesa/ Pedres brunyides pel sol de tots els temps/ Tàpies rogenques que fóreu fortalesa/ Contra l’embat furiós de tots els elements”, composa el guitarrista a El mas, en homenatge al Mas de Janet.

Els versos d’Emili Pujol encara s’afiguren en el nostre paisatge. Tot i els molins de vent i el canal Segarra-Garrigues, la pedra seca, els olivers i els ametllers salten a la vista. Una raconada de pins o un pou amb aigua són, si fa no fa, els mateixos de cinquanta o cent anys enrere. Hi ha coses que, per sobre de nosaltres, es mantenen, perduren, ens dominen. L’una és el paisatge, que ens sobreviurà. I l’altra és la inestroncable dèria de cantar el paisatge, que també ens sobreviurà. 

Nota: aquest article apareix al número 433 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 6 d'octubre de 2016).

Més tossuts que una rella

Anys enrere, el Jordi Quer em va recomanar la visita al Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí. Fins l’altre dia, no vaig trobar el moment d’anar-hi. Confesso que n’esperava molt, d’aquest museu. I que en vaig obtenir més.

Unes instal·lacions lluïdes, netes, àmplies, accessibles, amb una il·luminació justa, que conjuntaven amb elegància tradició i modernitat, uns estris agrícoles ben restaurats, uns àudiovisuals molt efectius i un tractament de la pagesia senzill i sense tòpics.

Ara bé, em vaig sentir contrariat. Perquè em sabia greu, un museu tan ben parit per a una pagesia catalana tan mal… fotuda. Resulta que plegava gairebé tothom, que quasi no continuava ningú –jo tampoc- i a sobre li erigíem un temple.

Això era a migdia. A la tarda, després de visitar les coves, el riu i el centre de l’Espluga, vaig tornar al museu, delerós de descobrir una llum d’esperança. I allí, assegut en un tamboret de boga, mirant vídeos de pagesos de la vinya, l’avellana i la fruita dolça, escoltant les seves opinions ferrenyes, pràctiques i desproveïdes d’il·lusió, i constatant que, si es dedicaven a la terra, era perquè eren més tossuts que una rella, ho vaig tenir clar. La pagesia no s’acabaria i els pagesos tampoc. Tenint en compte l’elevada concentració, als nostres pobles, de pagesos tossuts per metre quadrat, hi hauria collita sempre.

Nota: Aquest article apareix al número 431 del quinzenal SomGarrigues (del 26 d'agost al 8 de setembre de 2016).

Sempre diferent

Durant dos anys, vaig entrevistar pescadors i personatges de primera línia de mar. A tots ells, tard o d’hora, els preguntava el mateix: “Què hi veieu, a la mar?” Vaig capturar respostes de tots els colors. Confesso que vaig gaudir, quan em confessaven la seva particular relació amb la mar. I en vaig aprendre molt.

Però és ara, quasi un any després d’haver publicat Històries de mar, que sé perquè feia aquella pregunta. Realment, m’estava preguntant a mi mateix. Em preguntava què hi veia jo, a la mar que va de Calafell a les Cases d’Alcanar. La mar de Torredembarra, Altafulla, el Serrallo, Cambrils, la Cala, l’Ampolla, Deltebre i la Ràpita.

La meva resposta? La mar és sempre diferent. Sempre. Acostumat a contemplar paisatges de secà, velats a l’hivern per la broma plana i petrificats a l’estiu per la calor i la manca de vent, se m’obre el cor quan observo el constant moviment de la mar. Les onades, encara que avancin a poc a poc, no descansen. No paren. Surt el sol i la mar obliga a tancar els ulls. Bufa el mestral i l’aigua es revolta. Un cap de fibló treu el nas a l’horitzó. Passa una barca i deixa un rastre de bromera. Tot és canvi, viatge, novetat.

Per aquest motiu, la gent que viu a tocar de la mar, s’hi confessa addicta. Per aquest mateix motiu, si la gent que en viu lluny hi pogués viure a propet, tampoc no la voldria deixar.

Nota: Aquest article apareix al número 428 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 28 de juliol de 2016)

Cada terra fa sa gerra

Érem a Deltebre, a la Mostra Gastronòmica Mescla, parlant de cuina i literatura. El Pep Carcellé, rapitenc maldito, va començar a burxar-me sobre l’oli d’arbequina, asseverant que a les Terres de l’Ebre també tenien bon oli. Va continuar el Jordi Boronat, exalçant les virtuts de l’oli de farga, sevillenca i morruda, amb aquella conyeta tan planera. El Fede Cortés no va tocar-me el crostó i va dissertar de vi, potser perquè al Priorat fan un oli com a les Garrigues, potser perquè el vi sempre acaba maridant amb totes les converses. I jo, després de donar uns quants tombs –literaris-, em vaig veure obligat a respondre el Jordi i el Pep.

No vaig afirmar que l’oli de la salvatge garriga era millor que el seu. En primer lloc, perquè he comprovat, amb els anys, que poques coses molesten més un productor d’oli que li vantis les qualitats de la competència. I en segon lloc, perquè no ho penso.

Si de cas, jo m’estimo l’oli de les Garrigues perquè és el meu. De la mateixa manera que ells s’estimen l’oli del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta o la Ribera d’Ebre perquè és el seu. És una qüestió de gustos, però també d’educació gastronòmica, d’arrelament a un paisatge, de defensa d’un territori, de caràcter indefugible i sentiment íntim. I considero que estan –estem- obligats a defensar-lo. Perquè cadascú ha de defensar el que té més a prop.

 

Nota: Aquest article apareix al número 425 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de juny de 2016).

Mares del temps

Hi va haver un temps on les mares, majoritàriament, s’ocupaven de les feines de casa i de pujar els fills. Els homes treballaven, guanyaven un sou i mantenien la família.

En el temps que ens toca viure, hi ha mares que, a més d’ocupar-se de la casa i els fills, tenen la gosadia, l’atreviment, de treballar fora de casa. El dia a dia, per a moltes d’elles, és un aquí caic, allà m’aixeco. Des de bon de matí fins que es fa de nit, compaginen la vida familiar i la professional. Han de conrear el temps de manera que sembli que els dies tinguin el doble d’hores.

I això és igual a ciutat que a la salvatge garriga. El temps ha igualat les mares urbanes i les rurals. Tant se val la densitat de població: els comportaments, les actituds i els efectes són els mateixos. Arribar a destí pensant en l’origen, deixar una feina a mitges per mig començar-ne una altra, enllaçar un problema amb el següent, apagar i encendre focs, donar-se als menguis i acabar la jornada sense poder dir ni fava…

L’única diferència, potser, és que les mares dels pobles ho tenen més fàcil quan s’atabalen, quan se’ls llencen les parets a sobre, quan tot surt al revés del que esperen. Per a les mares dels pobles, no resulta gens difícil obrir la porta i sortir corrent esperitades. Pels camins del terme o pel mig dels trossos acabats de llaurar. 
Sempre que faci temps, esclar.

Nota: Aquest article apareix al número 423 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 de maig de 2016).

Voteu "Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a la Llança de Sant Jordi

Fins el 15 d'abril podeu votar "Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a la Llança de Sant Jordi, una iniciativa conjunta d'Òmnium Cultural i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana per tal de promoure els llibres en català.

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" es presenta en dues categories: no ficció i premi a la millor coberta. Què espereu a votar? Hem d'arribar a bon port!