El cotxe de les quatre, el cotxe dels estudiants, obria les portes. El
jovent d’Almatret, Maials, Llardecans, Torrebesses i Sarroca ens empenyíem per
pujar. Alguna vegada havia viatjat de peu, perquè havia entrat l’últim i tots els
seients eren plens.
Anar en cotxe de línia era de pobre. Era el transport de les hores fixes,
els seients incòmodes, les cues a taquilla. El cotxe, en canvi, era l’ideal. El
paradís. La comoditat. L’emissora que volies. La
llibertat d’anar i tornar quan et donés la gana. Era aparcar el passat, conduir
el futur.
Vint-i-cinc anys més tard, he tornat a aquell cotxe de línia. Ara no hi
puja gaire jovent. De fet, tampoc no hi puja gaire gent gran. Hi escolto
idiomes diferents, melodies diferents. Fins i tot, algun dia, tenim assistència
espiritual –el capellà de Llardecans.
És un luxe, viatjar en cotxe de línia. Contemplo les transformacions del
paisatge arran de l’arribada del reg. El sol que es pon. Els tractors que
llauren. Els molins de vent. El Montmeneu. Els porcs senglars que travessen la
carretera. I tot això, des d’una talaia en moviment. És com un tràveling
cinematogràfic.
Sempre he sabut que no sabia conduir. Últimament,
m’he adonat que tampoc no m’agradava. I que m’estimava més anar a les hores
dels altres, però que em portessin. Perquè, a la vida, s’ha de saber portar,
però també deixar-se portar.
Nota: Aquest article apareix al número 443 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 de febrer de 2017).
