Vacances de tardor (un conte)

Ha sortit Som canalla, el nou suplement de Som Garrigues adreçat a nens i nenes de la salvatge garriga. Jo hi participo amb un conte, el meu primer conte per a nenes i nens. Es diu Vacances de tardor.

Ni el sentiràs

A la pel·lícula The Blues Brothers, l’Elwood obre la porta del seu apartament. Fa passar son germà Jake. En pocs metres quadrats, un llit, una nevera, un tocadiscos –on sona Let the good times roll, de Louis Jordan- i un fogonet per torrar pa. Hi ha una finestra que dona al carrer. Davant per davant, circulen trens:

-Cada quan passa el tren? –pregunta el Jake.

-Tan sovint que ni el sentiràs – respon l’Elwood.

Una cosa semblant em passa a mi. Treballo en un lloc on circulen tants trens que moltes vegades ni m’hi fixo. Assumeixo els tremolors de l’alta velocitat com a propis, els incorporo al meu bagatge acústic.

Quan hi menys freqüència de pas, m’assalten les preguntes: tota aquesta gent, on va a parar? A Barcelona? A Tarragona? A Lleida? A Madrid? A Sevilla? A França? A la quinta forca? De la mateixa manera que jo veig el tren com una fletxa, com un llamp, què veu el passatge quan vola davant de la nostra escola? Un esquitx verd i blanquinós? Formigues? Vehicles de joguina? El campanar de les Borges? Puiggròs?

Cada dia se’m fa més estrany, això del progrés. Perquè uns cada dia van més depressa, i uns altres no es mouen de lloc. Perquè uns viatgen sense escales, amb tots els adelantos, i uns altres tenen unes parades tronades i galdoses. Perquè uns cada vegada van més lluny, i uns altres només poden veure com els primers s’allunyen.

Nota: aquest article apareix al quinzenal SomGarrigues (del 31 d'octubre al 14 de novembre de 2019).

Calor

Fa tanta calor que les ganes de parlar s’evaporen. Articular paraules i frases es converteix en quelcom que cansa. El silenci esdevé un remei contra la calor.

Fa tanta calor que costa pensar. Som al fort de l’estiu, però a dins del cervell hi ha un banc de broma plana, molt espessa. No s’hi veu res.

Fa tanta calor que no es dorm ni es descansa de cap manera. El son és intermitent, però l’esgotament no s’acaba.

Quan bufa aquell vent de foc, quan el sol esquerda el terròs i la xafogor cau damunt dels caps com una llosa, hom té la sensació que l’han obsequiat amb una plaga bíblica. I l’envaeix aquella sensació de fatalitat, tan garriguenca, que el fa sentir el més desgraciat entre els desgraciats.

Com es combat, tanta calor? Procurant fer el mínim esforç. Passant les tardes en remull o sense sortir de casa, amorrat al ventilador o l’aire condicionat. Entaforant-se en un celler de pedra sota el nivell del carrer o recuperant la fe –les esglésies dels pobles són frescals. Sospirant. Quan no queda pràcticament res, un sospir quasi ho és tot.

Quan fa tanta calor, hauríem de canviar els papers entre el dia i la nit. Treballar amb lluna i estels i dormir les hores de sol. Com que això encara no ho pot fer tothom, ens haurem de conformar amb el que sempre hem fet: riure’ns de la nostra mala astrugància i esperar que vingui un temps millor.

Nota: Aquest article apareix al número 505 del quinzenal SomGarrigues (del 23 d'agost al 5 de setembre de 2019)

Lletres d'estiu

L’estiu és bo per fer activitats literàries? Entre juny i agost, es pot atreure gent a esdeveniments llibrescos? Es pot lluitar contra les vacances, quan se suposa que ningú està d’hòsties i tothom es lliura al dolce far niente?

No respondré amb teories, ho faré amb fets. El 14 de juny, al Far de la Banya de Tarragona, vaig participar a la Nit Literària, on vam llegir textos sobre la mar –el meu, dedicat al Ros de la Guita, pescador del Serrallo. No vaig comptar el públic, però no érem menys de cinquanta.

El primer dijous de juliol, es fa a la Platja de la Llosa de Cambrils una lectura de poesia –el Safareig Poètic. Asseguda a la sorra, o entaulada al Xiringuito Mesa si fa vent, la colla de l’Eduard López emprèn sessions temàtiques de poesia. L’any que tocava poesia eròtica –vaig llegir Catul- érem un batalló.

El mateix puc dir de jornades literàries a Vall-de-roures, el Soleràs, Cornudella de Montsant, Baixamar –Torredembarra- Botarell o Gandesa, a les quals he anat assistint. A totes hi havia gent, molta gent, prou gent per ser estiu.

El problema no és l’estiu. Si la cosa està ben organitzada, si hi ha persones implicades i compromeses, si l’acte és atractiu, el públic sempre acaba acudint. Sempre. Tant se val si es fa a la Granadella, a les Borges Blanques, als Torms, a Juneda, Arbeca, Torrebesses o Sarroca.

Nota: Aquest article apareix al monogràfic especial Estiu 2019 del periòdic quinzenal SomGarrigues.

L'hora del vermut

El vermut és la saba, la sang que recorre el país just abans de dinar, sobretot en cap de setmana.

A les Terres de l’Ebre l’anomenen rapitenc –poques vegades un gentilici s’adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l’han inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.

A l’hora del vermut, el món es para. Els neguits s’evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l’hora del vermut, és més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.

El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l’ordre. És deslliurar-se dels lligams, volar lluny i amunt.

El vermut és el sol d’hivern a la plaça, l’ombra al costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar en simple preludi de la migdiada.

Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el temps i l’experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de bracet d’un vermut, era més bona i suggerent.

Perquè d’això es tracta. D’aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d’incorporar-los al nostre corpus i projectar-los al futur. D’aquesta manera, l’hora del vermut no tindrà final.

Nota: Aquest article apareix al número 502 del quinzenal SomGarrigues (del 31 de maig al 13 de juny de 2019).

Club dels penúltims

CLUB DELS PENÚLTIMS

És molt difícil ser el primer

Però encara ho és més arribar l’últim.

Tenir la mala llet de ser el vagó de cua

Dia sí dia també.

Ho has de fer molt malament

S’han d’alinear uns quants planetes dolents

-amb les llunes respectives-

Perquè t’avanci Déu i sa mare.

Però no costa pas tant

Ingressar en l’assortit Club dels Penúltims

Aquells que no guanyaran mai cap menció

Però que mai aniran de bracet amb el cotxe escombra.

Aquells que s’ho prenen tranquil·lament

Que han vingut aquí a divertir-se

I que no es foraden el cap amb reptes gegantins.

Els penúltims són la sal

El sucre

El greix de la vida.

Aquells que donen sentit al camí

O que són l’excusa del camí.

Pel Club dels Penúltims

Hi passa tanta gent

Que hi passa tothom.

Un racó, un món

 

UN RACÓ, UN MÓN

Del carrer Pols a Cova Bona hi ha un quilòmetre

I de Cova Bona al carrer Pols, un altre quilòmetre.

L’hort del Tonyeto, la pleta del Ton, lo tros del Vicent

Aulivers, terra campa, serra i garriga

Un mas mig derrotat

Un esbalç al costat del camí.

Aquests dos quilòmetres 

Són la distància a què m’aferro

Quan no puc anar més enllà

Quan se’m fa de nit tan aviat

Quan hi torno després de la vagància

Quan vull emprovar-me la pujada

I afuar-me en la baixada.

A força d’anar-hi

I de tornar-hi

Aquest racó se torna un món

Més alt, més ample i més fondo

Neixen perfils a cada instant

Noves gambades

Lo camí muda la pell

Ni corre mai la mateixa bèstia

Ni vola mai lo mateix afaram.

Pots comptar les pedres del camí?

Les mates de romer?

Les gotes de la broma que pixa?

Pots córrer com demà?