OLI EN UN LLUM A LES BORGES BLANQUES (26/1/2008)
Ara us explicaré com va sorgir, o com diria jo que va sorgir, la idea d'escriure una història de pagesos garriguencs. Fa vora set anys, jo ja tenia la idea que volia escriure alguna cosa, però no sabia quina. Després de pensar molt, vaig arribar a una primera conclusió: no volia escriure una altra història sobre la gran ciutat. Era un terreny que, tot i haver-lo freqüentat durant els anys d'universitat, no coneixia prou bé, no m'hi sentia com un peix a l'aigua. A sobre, n'hi havia que ho havien fet tan bé que em semblava impossible arribar-los ni a la sola de la sabata. Me portaven, si em permeteu la comparació hípica, de curses de cavalls, uns quants cossos d'avantatge.
Avantatge. Aquesta paraula enllaça amb la segona conclusió a què vaig arribar. En quin terreny els podia portar avantatge a tota aquesta gent, grans escriptors i escriptores? En la realitat dels pobles de la Catalunya rural, més concretament els pobles de les Garrigues i part del Segrià. Jo sóc de Sarroca, i m'he mogut bastant per la salvatge garriga, per tots els pobles que un dia no gaire llunyà, segons diuen els que manen, estaran regats per les aigües del Segarra-Garrigues.
Per tant, havia de fer una cosa d'aquí. Però no només per sentir-me còmode, per no haver-me de documentar, d'investigar, de passar hores i hores en arxius i biblioteques, no. Ho havia de fer, i aquí ve la tercera conclusió, per reivindicar la Catalunya no metropolitana, la Catalunya que hi ha més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
No voldria que les meves paraules fossin considerades com una mostra de ressentiment cap a la capital del nostre país, lo cap i casal que diuen. Mai de la vida. Barcelona ha estat, és i serà la capital de Catalunya. A tots els efectes. Lo que passa, és que entre tots, hem de trobar la manera de mitigar, de suavitzar, de contrarestar lo seu centralisme. Amb la Fira de l'Oli, fixeu-vos-hi, any rere any, això es va aconseguint. Durant uns pocs dies, i ni que sigui per seguir la precampanya electoral, diguem que els focus s'encaren cap aquí, cap al pavelló Francesc Macià, cap als estands de cooperatives i molins d'oli, d'empreses que d'una manera o d'una altra tenen a veure amb l'oli d'oliva verge extra. I amb la meva novel·la, també intento aconseguir això mateix que deia de la Fira de l'Oli: enfocar lo centre d'atenció cap a una comarca, les Garrigues, que habitualment queda fora de les atencions de poders polítics, econòmics i mediàtics.
He centrat la història en les Garrigues, la seva gent, els seus paisatges, la seva forma de parlar. Una forma de parlar aspra i dura com lo secà, però no per aquest motiu mancada d'expressivitat, de força, de contundència, de matisos. Una parla lligada al territori, a la meteorologia, als fruits del camp, una parla plena, pleníssima, de locucions i frases fetes, de jocs de paraules, de diminutius i augmentatius, de comparacions, de mots bellíssims. Una parla, la garriguenca, que té les seves arrels molt avall però que evoluciona, que canvia, que sempre verdeja després de cada ruixat.
I ho he fet com si fos la cosa més habitual del món. Ho he fet sense tenir en compte si els altres podrien menystenir, ignorar, fins i tot ridiculitzar una història on sortissin pagesos, ramaders, manobres, mestresses de casa, repartidors de missatgeria, mossos d'esquadra, jubilats que van a fer el cafè després de dinar o de sopar. I ho he fet perquè crec que és així com mos volem veure nosaltres, però també com mos volen veure molta gent de la capital, més de la que mos pensem. Francs, sincers, sense complexos, sense por al què diran si parlem així o aixà, sense cap concessió al tòpic ni a la queixa eterna, contents de ser com som, ni per davall ni per sobre dels altres. Simplement iguals, però diferents, que diria aquell. Moltes gràcies.
