Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria

Dimecres, 21 de juny de 2017

Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.

L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.

Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...

I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

Jesús Tibau llegeix "Sol ponent"

El Jesús Tibau, que sempre m'ajuda en la difusió dels meus llibres, llegeix un fragment de "Sol ponent". És el que correspon al 7 de gener de 2017:

Un aforisme i una paraula bella

L'Ajuntament de Lleida va demanar-nos, a escriptores i escriptors de Ponent, un aforisme -això és, una frase o frases que diguessin molt en poques paraules. La incertesa i l'esperança, arran del moment històric que vivim. jo vaig fixar-me en el paisatge que tinc a tocar, i vaig triar una cadolla, que és un clot natural que es forma a la roca. La cadolla, la gran majoria de l'any, està seca, però quan plou, reté l'aigua durant dies, cosa que no passa en els tolls dels trossos o els camins, on l'aigua s'evapora aviat o bé s'escola fàcilment terra endins. Per tant, encara que la cadolla estigui buida al fort de la sequera, s'omple quan plou. I l'aigua hi dura.

La Paeria de Lleida també va demanar-nos una paraula bella. I jo vaig triar garbinada, un vent del sud-est que bufa a partir de mitja tarda. És un vent de mar cap a terra, que arriba a Sarroca després de passar pel Baix Camp i el Priorat. A l'estiu, quan bufa la garbinada, baixa la temperatura i la gent respira. Quan es pon el sol, n'hi ha que treuen les cadires al carrer i entomen la garbinada.

Presentació virtual de Sol ponent a la Granadella

El diumenge 26 d'abril de 2020 havia de presentar Sol ponent a la Granadella, però no va poder ser. El confinament va obligar a suspendre els actes presencials, però l'Ajuntament de la Granadella va voler mantenir-los en format virtual. I em va proposar fer la presentació virtualment. Jo no havia fet mai una presentació virtual, i per això em va agradar la idea, perquè no l'havia feta mai. 

Aquest vídeo també el vaig penjar al meu canal de Youtube, que havia inaugurat uns dies abans, i de seguida vaig pensar: "A veure quin seria el proper!" Perquè això dels vídeos no s'acabarà, eh?

Moltes gràcies a l'Atzara, de l'Ajuntament de la Granadella, a la Gemma, de la Biblioteca Emili Pujol de la Granadella, i a l'Alba, la meva dona, per gravar-me.

Micropresentació d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

La Judit Pujadó, uns dies abans de Sant Jordi, em va demanar un vídeo curt sobre Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre. La idea de penjar vídeos al Youtube ja feia temps que em rondava pel cap, però mai no m'atrevia a fer el pas, perquè pensava: "Ves, a qui li poden interessar els meus vídeos!" Però, com que ja el tindria fet, no em costava afegir-lo´al meu compte de Youtube, que fins al moment comptava amb la impressionant xifra de zero vídeos. 

La veritat, no va quedar malament del tot, i em va animar a fer-ne més. En aquest 2020, i més endavant i tot, ens haurem d'acostumar a fer les presentacions dels llibres d'aquesta manera. Si Mahoma no pot anar a la muntanya, serà la muntanya, la que haurà d'anar cap a Mahoma. Era així, no?

Qui pogués ser pagès

“Qui pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.

“Qui pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.

El confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.

Què passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp? Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva importància en casos de necessitat?

Als pobles som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot, no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?