Presentació d'Atles de l'oblit a Sarroca de Lleida

Atles de l’oblit és un llibre proper. És proper perquè parla d’Aitona, i a Sarroca coneixem molt bé Aitona. Hi teníem o hi tenim trossos, hi hem anat a descarregar fruita, i fins i tot hi tenim parents.

Atles de l'oblit és proper perquè fa servir un llenguatge proper. Paraules que són les mateixes que a Sarroca, o no gaire diferents: alego, angorfa, badejo, borràs, esgarranyar, estarrabaldat, malmetició, salèncio, secla, surra...

Atles de l’oblit és proper perquè les vivències, les històries que hi explica la Teresa ben bé podrien ser les nostres –exceptuant que aquí, majoritàriament, encara som un poble de secà. L’exèrcit de formigues a què es refereix la Teresa al llibre, són les nostres padrines i repadrines, que després de la guerra, se van cuidar d’aixecar les nostres cases i els nostres pobles. El cine de la Sastra ben bé podria ser el cine que hi havia aquí, a la Sala del Ball. I Ca l’Alfonsa, merceria entre altres coses, ben bé podria ser Ca la Gran de Sarroca.

El terme d’Aitona és tan gran que arriba a menys de dos quilòmetres de Sarroca. De fet, la Teresa explica les feinades que tenien per arribar al seu tros d’olivers de la Serra Grossa, molt a prop del límit, de la frontera amb Sarroca. Precisament, quan començava a llegir-la, me’n recordava d’una altra, de frontera: La pell de la frontera, de Francesc Serés, en el qual explica les transformacions del Baix Segre durant els últims anys.

I ja que parlem de fronteres: les fronteres apareixen als mapes. I als atles. Les fronteres delimiten territoris. En aquest sentit, a Atles de l’oblit, la Teresa delimita el seu territori sentimental i familiar, el territori de la seva infància i adolescència. Per tant, és un títol ben triat.

A més, és un títol ben triat perquè, després de la paraula Atles, hi apareix la paraula Oblit. Són dues paraules, dos conceptes molt diferents entre si, quasi diria que contraris. Atles mostra la voluntat de fixar una cosa, Oblit és allò que s’emporta el vent. Atles és allò al qual un s’aferra i Oblit és el perill de perdre’l. Perquè, no ens enganyem, fins i tot les coses més segures, aquelles que creiem indestructibles, poden desaparèixer algun dia. Poden caure en l’Oblit.

Però quedem-nos amb la part positiva. Veiem el got mig ple. L’oblit és el perill, però la voluntat de dibuixar Atles, com ha fet la Teresa, és allò que garanteix que sempre puguem recordar.

Moltes gràcies,

La millor estació de l'any

L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.

Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els capvespres somien que són eterns.

Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps que et toca viure.

I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.

Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja estàs esperant la primavera següent.

Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).

Més del que puc prendre

De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l’any amb una caminada, la cinquena edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després de festes, vaig pensar.

Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs. L’aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia sortia espès, com una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s’enfilava. 

Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de les Borges Blanques, qui m’expressava la sensació de llibertat que experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la Vall de Sant Pere, vam estar a punt d’equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una costa consagrada just abans d’arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors del Coti ens va donar esmorzar.

De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent. Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia d’Ascó i les serres de la Fatarella.

El Joan em va deixar enrere, perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses, tenia més del que podia prendre.

Nota: Aquest article apareix al número 496 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de febrer al 7 de març de 2019).

Porta a porta

El 29 d’octubre, a Sarroca, va començar el Porta a porta. Es tractava –i es tracta- de separar els residus que generem, entaforar-los en galledes diferenciades i treure’ls al carrer perquè els passin a recollir: dilluns, dimecres i dissabte, brossa ogànica; dimarts, paper i cartró; dijous, envasos de plàstic; i divendres –un sí, un no- vidre i resta.

El dia abans de començar, la Carmeta de l’Andrea em va preguntar si ho faríem bé, això de reciclar. “Més bé tu que jo”, li vaig dir. Els contenidors, que retirarien l’endemà, vessaven de tots els ancòrios que hom pugui imaginar.

Tret del primer divendres, en què ens van posar una enganxina roja als que havíem tret el vidre –tocava la setmana següent!-, no hi ha hagut pràcticament cap problema. La gent és complidora i ordenada. Més del que pensem.

Des del Porta a porta, espanta la brossa que genera una família de quatre persones. I preocupa especialment el plàstic, que tants productes envolta i embossa. Abans, tot feia cap al mateix sac, a l’engròs, i quan era ple, al contenidor. Ara, hi ha setmanes que es fa tant plàstic, que fóra millor que passessin a recollir-lo dos dies, no un dia.

O potser seria hora que ens ho comencéssim a mirar, això de comprar productes recoberts de plàstic. No només per respecte al medi, sinó per mandra: si no en comprem, no en cal reciclar. Una feina menys.

Nota: Aquest article apareix al número 493 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 24 de gener de 2019).

Collita lenta

Plou molt, i molt seguit, aquest novembre. El paisatge és aigua i fang. Qui vol collir olives, ha d’esperar el temps i apamar el terra propici.

Els signes auguren que aquesta serà una collita lenta. Olivers molls i trossos tous. Quan passa una borrasca l’altra ja truca a la porta. I això que encara no han vingut la broma, ni les gebrades, ni el vent. Ni el fred de veritat. Perquè, tot i les inconveniències, la temperatura al defora és agradable.

Quan no hi ha manera de collir olives s’imposen altres rutines: preparar els estris, reparar-los, anar al bar a discutir la jugada i pensar. Sobretot pensar.

Més important que collir olives amb fua és saber en quin ordre colliràs els olivers, on abocaràs les borrasses, si faràs servir caixes de plàstic –noves de trinca d’enguany- o t’emportaràs tractor i remolc al tros, si et quedaràs a dinar al defora o si faràs aquells olivers penjats de les espones.

Una collita lenta pot fer-se pesada, però dosifica l’esforç –i el cansament. Gràcies a una collita lenta, el tempo de qui cull les olives i el temps meteorològic van a l’hora. La terra marca el ritme i la llum, l’horari de treball.

Perquè, d’ara al solstici d’hivern, els dies s’escurcen. I no queda més remei que aprofitar els esqueixos de bon temps que cauen del cel. Collir mitja dotzena d’olivers abans que torni a fer un ram, i així anar fent.

Nota: Aquest article apareix al número 490 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de novembre al 13 de desembre de 2018).

Dia sense res

Arriba la tardor i els dies s’escurcen. Fa fresca. I, com que ja no ens escapolim a la mar a banyar-nos-hi, comencem a organitzar coses. Festes. Fires. Mercats. Concerts. Recitals. Curses. Tallers fotogràfics. Trobades de totes menes, mides i colors. De l’octubre fins al gener, tots els caps de setmana -i les festes de precepte- estan caramullats d’actes.

A la salvatge garriga poden coincidir, un diumenge de desembre, tres o quatre festes de l’oli nou. I, amb una mica de mala llet, la Fira de Santa Caterina d’Arbeca i la Fira de l’Oli Verd de Maials poden ensopegar el mateix cap de setmana de novembre.

Ja és bonic que es facin coses a tots els pobles, per petits que siguin. No fa pas tant, a la salvatge garriga, a banda de les festes majors, no s’hi feia pràcticament res. I ens en dolíem. Amargament. Però ara som a l’altre extrem, perquè, un diumenge qualsevol, voldríem ser a quatre o cinc llocs diferents. Com Nostre Senyor. 

No estaria malament que ens poséssim d’acord. No pas per coordinar els actes, ni per suprimir els menys concorreguts. No. Hauríem d’instaurar, entre totes i tots, el Dia sense res. El dia de romandre a casa, de passejar el gos, de fer petar la xerrada al mig del carrer, de seure al banc de la plaça fins a l’hora de dinar, o fins i tot, d’anar al tros a collir olives. Que llavors pega una ventada i cauen totes.

Nota: Aquest article apareix al número 487 del quinzenal SomGarrigues (del 19 d'octubre a l'1 de novembre de 2018)

Miquel del Roig

El vaig entrevistar per a Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. I em va quedar el cuquet de veure’l en directe, per comprovar si era cert que connectava tant amb el públic.

Tres anys i mig després, en el marc del Festival de la Granadella de Música Popular i Tradicional Catalana, vaig assistir a una actuació del Miquel del Roig. He de confessar que va superar amb escreix les meves expectatives. Però, per a la majoria dels que eren a la plaça, els quals no n’havien sentit a parlar mai, va ser tota una revelació. De cop i volta, un calero se’ls plantava davant, armat només amb la veu i la guitarra, i encadenava dues hores ininterrompudes de popurrís amb èxits dels anys 60 fins avui. Vaig veure el jovent entregat, ballant les coreografies associades a cada cançó i completant les estrofes que el Miquel deixava –a propòsit- inacabades.

Si fos un futbolista, el Miquel jugaria bé en totes les posicions. Si fos un cotxe, seria allò que en diuen fiable. Ell solet aixeca la gent de la cadira, l’arrenca de la barra, l’atreu davant de l’escenari i la fa ballar al so que toca. Imprimeix un ritme intens i constant, no permet que la concurrència s’avorreixi. Sap el que agrada, perquè s’hi fixa, perquè està al dia, perquè baixa al cafè i escolta les preocupacions de la tribu. El Miquel és un mestre, i no només per als músics.

Nota: Aquest article apareix al número 484 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de setembre de 2018)