L'hora del vermut

El vermut és la saba, la sang que recorre el país just abans de dinar, sobretot en cap de setmana.

A les Terres de l’Ebre l’anomenen rapitenc –poques vegades un gentilici s’adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l’han inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.

A l’hora del vermut, el món es para. Els neguits s’evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l’hora del vermut, és més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.

El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l’ordre. És deslliurar-se dels lligams, volar lluny i amunt.

El vermut és el sol d’hivern a la plaça, l’ombra al costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar en simple preludi de la migdiada.

Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el temps i l’experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de bracet d’un vermut, era més bona i suggerent.

Perquè d’això es tracta. D’aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d’incorporar-los al nostre corpus i projectar-los al futur. D’aquesta manera, l’hora del vermut no tindrà final.

Nota: Aquest article apareix al número 502 del quinzenal SomGarrigues (del 31 de maig al 13 de juny de 2019).

Club dels penúltims

CLUB DELS PENÚLTIMS

És molt difícil ser el primer

Però encara ho és més arribar l’últim.

Tenir la mala llet de ser el vagó de cua

Dia sí dia també.

Ho has de fer molt malament

S’han d’alinear uns quants planetes dolents

-amb les llunes respectives-

Perquè t’avanci Déu i sa mare.

Però no costa pas tant

Ingressar en l’assortit Club dels Penúltims

Aquells que no guanyaran mai cap menció

Però que mai aniran de bracet amb el cotxe escombra.

Aquells que s’ho prenen tranquil·lament

Que han vingut aquí a divertir-se

I que no es foraden el cap amb reptes gegantins.

Els penúltims són la sal

El sucre

El greix de la vida.

Aquells que donen sentit al camí

O que són l’excusa del camí.

Pel Club dels Penúltims

Hi passa tanta gent

Que hi passa tothom.

Un racó, un món

 

UN RACÓ, UN MÓN

Del carrer Pols a Cova Bona hi ha un quilòmetre

I de Cova Bona al carrer Pols, un altre quilòmetre.

L’hort del Tonyeto, la pleta del Ton, lo tros del Vicent

Aulivers, terra campa, serra i garriga

Un mas mig derrotat

Un esbalç al costat del camí.

Aquests dos quilòmetres 

Són la distància a què m’aferro

Quan no puc anar més enllà

Quan se’m fa de nit tan aviat

Quan hi torno després de la vagància

Quan vull emprovar-me la pujada

I afuar-me en la baixada.

A força d’anar-hi

I de tornar-hi

Aquest racó se torna un món

Més alt, més ample i més fondo

Neixen perfils a cada instant

Noves gambades

Lo camí muda la pell

Ni corre mai la mateixa bèstia

Ni vola mai lo mateix afaram.

Pots comptar les pedres del camí?

Les mates de romer?

Les gotes de la broma que pixa?

Pots córrer com demà?

Presentació d'Atles de l'oblit a Sarroca de Lleida

Atles de l’oblit és un llibre proper. És proper perquè parla d’Aitona, i a Sarroca coneixem molt bé Aitona. Hi teníem o hi tenim trossos, hi hem anat a descarregar fruita, i fins i tot hi tenim parents.

Atles de l'oblit és proper perquè fa servir un llenguatge proper. Paraules que són les mateixes que a Sarroca, o no gaire diferents: alego, angorfa, badejo, borràs, esgarranyar, estarrabaldat, malmetició, salèncio, secla, surra...

Atles de l’oblit és proper perquè les vivències, les històries que hi explica la Teresa ben bé podrien ser les nostres –exceptuant que aquí, majoritàriament, encara som un poble de secà. L’exèrcit de formigues a què es refereix la Teresa al llibre, són les nostres padrines i repadrines, que després de la guerra, se van cuidar d’aixecar les nostres cases i els nostres pobles. El cine de la Sastra ben bé podria ser el cine que hi havia aquí, a la Sala del Ball. I Ca l’Alfonsa, merceria entre altres coses, ben bé podria ser Ca la Gran de Sarroca.

El terme d’Aitona és tan gran que arriba a menys de dos quilòmetres de Sarroca. De fet, la Teresa explica les feinades que tenien per arribar al seu tros d’olivers de la Serra Grossa, molt a prop del límit, de la frontera amb Sarroca. Precisament, quan començava a llegir-la, me’n recordava d’una altra, de frontera: La pell de la frontera, de Francesc Serés, en el qual explica les transformacions del Baix Segre durant els últims anys.

I ja que parlem de fronteres: les fronteres apareixen als mapes. I als atles. Les fronteres delimiten territoris. En aquest sentit, a Atles de l’oblit, la Teresa delimita el seu territori sentimental i familiar, el territori de la seva infància i adolescència. Per tant, és un títol ben triat.

A més, és un títol ben triat perquè, després de la paraula Atles, hi apareix la paraula Oblit. Són dues paraules, dos conceptes molt diferents entre si, quasi diria que contraris. Atles mostra la voluntat de fixar una cosa, Oblit és allò que s’emporta el vent. Atles és allò al qual un s’aferra i Oblit és el perill de perdre’l. Perquè, no ens enganyem, fins i tot les coses més segures, aquelles que creiem indestructibles, poden desaparèixer algun dia. Poden caure en l’Oblit.

Però quedem-nos amb la part positiva. Veiem el got mig ple. L’oblit és el perill, però la voluntat de dibuixar Atles, com ha fet la Teresa, és allò que garanteix que sempre puguem recordar.

Moltes gràcies,

La millor estació de l'any

L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.

Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els capvespres somien que són eterns.

Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps que et toca viure.

I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.

Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja estàs esperant la primavera següent.

Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).

Més del que puc prendre

De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l’any amb una caminada, la cinquena edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després de festes, vaig pensar.

Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs. L’aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia sortia espès, com una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s’enfilava. 

Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de les Borges Blanques, qui m’expressava la sensació de llibertat que experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la Vall de Sant Pere, vam estar a punt d’equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una costa consagrada just abans d’arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors del Coti ens va donar esmorzar.

De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent. Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia d’Ascó i les serres de la Fatarella.

El Joan em va deixar enrere, perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses, tenia més del que podia prendre.

Nota: Aquest article apareix al número 496 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de febrer al 7 de març de 2019).

Porta a porta

El 29 d’octubre, a Sarroca, va començar el Porta a porta. Es tractava –i es tracta- de separar els residus que generem, entaforar-los en galledes diferenciades i treure’ls al carrer perquè els passin a recollir: dilluns, dimecres i dissabte, brossa ogànica; dimarts, paper i cartró; dijous, envasos de plàstic; i divendres –un sí, un no- vidre i resta.

El dia abans de començar, la Carmeta de l’Andrea em va preguntar si ho faríem bé, això de reciclar. “Més bé tu que jo”, li vaig dir. Els contenidors, que retirarien l’endemà, vessaven de tots els ancòrios que hom pugui imaginar.

Tret del primer divendres, en què ens van posar una enganxina roja als que havíem tret el vidre –tocava la setmana següent!-, no hi ha hagut pràcticament cap problema. La gent és complidora i ordenada. Més del que pensem.

Des del Porta a porta, espanta la brossa que genera una família de quatre persones. I preocupa especialment el plàstic, que tants productes envolta i embossa. Abans, tot feia cap al mateix sac, a l’engròs, i quan era ple, al contenidor. Ara, hi ha setmanes que es fa tant plàstic, que fóra millor que passessin a recollir-lo dos dies, no un dia.

O potser seria hora que ens ho comencéssim a mirar, això de comprar productes recoberts de plàstic. No només per respecte al medi, sinó per mandra: si no en comprem, no en cal reciclar. Una feina menys.

Nota: Aquest article apareix al número 493 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 24 de gener de 2019).